Manual d'investidura o quan 'la foto és el més important'

Sergi Sol, periodista

"La foto és el més important". Això és el que li va dir Rodríguez Zapatero al Rei del Marroc Mohammad VI a Nova York, a finals de setembre del 2010. I aquesta foto ara és potser l'escull més gran perquè Puigdemont doni el seu sí a Pedro Sánchez mentre l'Executiva de Junts va a les palpentes i ERC segueix amb desconfiança una negociació que els deixa fora dels focus. Just el que desitja Puigdemont. Per a qui és vital recuperar el que va perdre davant de l'ERC de Junqueras, erigida en interlocutora del Govern espanyol gràcies a les dues victòries electorals consecutives a les eleccions a les Corts espanyoles.

No cal oblidar tampoc el precedent del pacte de l'Estatut entre Zapatero i Mas el 2006. Sant tornem-hi. La cabra sempre tira a la muntanya. ERC es va quedar el 2006 desubicada. CiU, amb Mas al capdavant, va maniobrar per ser a la foto, segellar l'acord i arraconar Esquerra. L'important, al final, no va ser el contingut de l'Estatut. Els convergents no van cessar en l'objectiu d'intentar aixecar el llistó estatutari al Parlament. Però no tant per ambició sinó perquè descarrilés l'entesa entre els republicans i un PSC que aleshores comandava Pasqual Maragall. Per després, quan aquest exigent Estatut va arribar a Madrid, devaluar-lo, fins a passar a la gatzoneta per sota d'aquest mateix llistó. D'això en va presumir Alfonso Guerra que ja aleshores exercia sense rubor un paper que en els últims temps ha portat fins a la sublimació. El de furibund centralista, fuet dels nacionalistes i fins i tot bufó d'una dreta que ara el vindica. Paper a què aquest es presta amb un entusiasme gens dissimulat.

El propòsit, el de veritat, era visualitzar qui ostentava la representació de Catalunya encara que fos passant per sobre del Govern de la Generalitat, que ja llavors presidia José Montilla. Artur Mas se'n va sortir amb la seva deixant Puigcercós bregant en solitari contra molins de vent per ficar al sac la gestió aeroportuària. Debades. Ja no tenia cap força negociadora. Maragall estava KO i l'avui ministre Iceta ballava al so de l'acord rubricat amb Mas. Ara té molt de 'deja vu'. Té més pressa per tancar l'acord Puigdemont que Junqueras. Per al primer significaria la seva rehabilitació pública al terreny de joc. Per al segon ser menyspreat. O pitjor encara, veure com després d'obrir un sender assumint el desgast, desbrossant el camí amb Puigdemont sembrant el camí de filferro espinós, apareix de sobte Puigdemont transitant per aquest com si es tractés del Pantocràtor.

La investidura de Pedro Sánchez és a prop. Molt més del que es podia esperar i amb un cost molt més baix. Tant que en aquests moments el més complex és escenificar l'acord. Puigdemont vol algú més que Yolanda Díaz a la foto. Vol algú que representi de debò el Govern espanyol, que l'enllumeni com a interlocutor i estadista o 'home d'estat' com a Barcelona van traslladar els postconvergents a Esteban González Pons.