Maniqueisme insuls

Sergi Sol, periodista

Barcelona ha trencat formalment amb Israel. És una declaració sense cap efecte pràctic. Ideològica. De condemna a Israel per la política d'ocupació del seu Govern als territoris palestins ocupats de Gaza i Cisjordània.

El govern d'Israel és el més dretà de la història. Mai van tenir tant poder els fanàtics ultraortodoxos. El seu president és un paio com Netanyahu, sobre el qual pesa la sospita de corrupció. Però el que és rellevant -més enllà de les seves corrupteles presumptes- és que progressivament ha anat ocupant un espai més dretà. En el sentit que es projecta com una mena de partidari de no deixar un pam de terra del seu país als palestins.

Netanyahu no sembla un tipus que vulgui cap mena de pau justa amb els palestins. Res que remotament tingui a veure amb els Acords d'Oslo. Potser fins i tot ha arribat a la conclusió que ara com ara no és possible cap pau mentre els interlocutors siguin gent com Hamàs. O senzillament i planament aposta per colonitzar tota Cisjordània trepitjant l'espai dels àrabs. Com ja passa a Jerusalem, cada vegada menys àrab i més jueva.

I pel que fa a Gaza, consolidar aquests 360 km2 de terra (la meitat que el municipi de Madrid) com un immens camp de concentració davant de la Mediterrània. Un laboratori humà, de gent amuntegada que viu sense esperança, sotmesa a un gris destí en el millor dels casos.

Però què cal dir dels que governen Gaza? Hamàs no és precisament un referent de llibertats que pugui ser convalidat als ulls de qualsevol persona amb valors progressistes. Almenys com els entenem a Europa Occidental amb els seus més i menys. Amb tot, no és millor el xeic de torn de Hamàs que el president electe Israelià.

Hamàs segueix aferrada al dogma de destruir l'Estat d'Israel. I el tipus de societat que planteja per descomptat que s'assembla més a la saudita que a qualsevol societat europea. Pel que fa a Cisjordània, la situació lluny de millorar, empitjora per moments. Ni que sigui perquè cada any hi ha més assentaments i això és clar que complica qualsevol sortida com la plantejada fa anys. Pau per territoris és avui una quimera.

Avui no hi ha un Yitzhak Rabin a la vista. El laborisme no aixeca cap. El Likud guanya elecció rere elecció. I la dreta confessional no deixa de multiplicar-se. Cada cop estan més i més radicalitzats. Però la llavor que creix a l'altra banda del mur, sovint fa por. Mals temps per a aquells que persegueixin honestament solucions de consens.

Per això mateix és més que de dubtosa la utilitat d'anuncis com trencar tota relació amb una de les parts. Com si no hi hagués cap complexitat en un assumpte tan espinós. Aviat oblidem també assumptes que no haurien de ser menors quan ens alineem incondicionalment. El 30 d'octubre del 2017, l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) es va mullar amb claredat en una de les escasses vegades en què l'ANP s'ha pronunciat en un assumpte rellevant que afectava a Espanya. I a Catalunya en particular.

Mariano Rajoy acabava d'aplicar el 155 a Catalunya i va desposseir de tota atribució al Govern legítim de Catalunya. Doncs bé, l'ANP es va pronunciar alt i clar i va manifestar el seu suport incondicional a les dràstiques mesures preses pel cap del Partit Popular. No es van tallar: “Palestina recolza una Espanya forta i unida i creu que el compromís amb la Constitució espanyola i el diàleg són la via per resoldre tots els assumptes interns espanyols”. Després van ser empresonats Junqueras i companyia. I res no va dir l'ANP.

Ada Colau va fer fora del seu Govern el PSC de Collboni a causa del seu suport al 155. Se suposa que una mesura tan dràstica no es pren si la qüestió és menor.

Però oblidant aquest detall sense importància. En què ajuda aquesta mesura de suspendre relacions amb Israel al poble palestí que pateix les penalitats de l'ocupació? En què millora la qualitat de vida de la gent de Gaza? En què frena a la dreta religiosa? En quina mesura ajuda a frenar els assentaments a Cisjordània? I, finalment, ajuda als partidaris d'una solució dialogada en el marc de la Constitució Israeliana com en el seu dia va demanar l'ANP per a Catalunya i Espanya?