El Madrid de les primaveres ibèriques

Ricardo Romero de Tejada

Politòleg i sociòleg

Madrid és, des de fa gairebé 500 anys, la seu del Leviatan hispànic. Però Madrid és molt més, és una gran ciutat, acollidora, fascinant en molts aspectes, amb gent amable, alegres i amb amics molt estimats i entranyables, assumptes dels quals puc donar fe pels meus molts anys de residència a la capital. De contrastos acusats, Madrid pot ser la valenta, lluminosa i fraternal ciutat del "no passaran", però també la mesquina, asfixiant, intransigent i fosca capital del franquisme i dels seus hereus.

Dissabte passat, 16 de març, advertint de la imminent arribada de la primavera, una manifestació "ibèrica" amb dotzenes de milers de persones va travessar el centre de l'urbs, des d'Atocha fins a la plaça de la Cibeles (lloc de celebració dels títols futbolístics del Reial Madrid), passant per la de Neptú (el dels atlètics). Era un mar de banderes ibèriques, de Catalunya, Andalusia, Galícia, Euskadi, Castella, de la II República Espanyola ... per la democràcia i el dret a decidir i contra el judici als líders socials i polítics del sobiranisme català que el Leviatan està celebrant al Tribunal Suprem. I, per descomptat, no van faltar els madrilenys preocupats per les llibertats i els drets democràtics. Temps enrere hi va haver també a Madrid una altra primavera dels pobles ibèrics.

Era el 9 de maig de 1976. Fa 43 anys, el Recital dels Pobles Ibèrics congregar unes 60.000 persones de molt variades tendències democràtiques i diverses procedències territorials al campus de Cantoblanco de la Universitat Autònoma madrilenya. El desplegament de les forces i cossos de seguretat va ser impressionant i inquietant. La Guardia Civil controlava els accessos desplegada amb cavalls i jeeps, mentre centenars de grisos de les brigades especials eren perfectament visibles en les crestes de la fondalada on es desenvolupava l'acte i que es tancava per darrere amb els edificis de la Universitat. Per mantenir alta la tensió no era imprescindible l'helicòpter que sobrevolava aquell recinte, que amenaçava ser una ratera.

Feia mig any que Franco havia mort, però el franquisme seguia matant. Els reunits aquell dia de primavera madrilenya van començar guardant un minut de silenci pels successos de Vitòria esdevinguts un parell de mesos abans. La Matança del 3 de març, com també són coneguts aquells esdeveniments, van ser protagonitzats per efectius de la Companyia de Reserva de Miranda d'Ebre i de la guarnició de Vitòria de la policia espanyola (que llavors vestia de gris) al desallotjar amb gasos lacrimògens la església on s'havien reunit 4.000 treballadors en vaga i disparar amb foc real als que sortien. Molt satisfets, van deixar cinc morts i cent cinquanta ferits (ai, sempre la llei i l'ordre públic!). Els àudios policials i la brutalitat deshumanitzada que transmeten segueixen sent esgarrifosos.

La iniciativa d'una associació d'estudiants va comptar amb una àmplia participació de cantants agermanats en la reivindicació de les llibertats i de les identitats dels pobles ibèrics. Malgrat que la (sorprenent) autorització no havia arribat fins 24 hores abans i que no es podia publicitar fora de l'Autònoma, els assistents van poder gaudir de veus i cançons que les autoritats governatives (ai, sempre la llei!) censuraven sense defallir, com era el cas de la madrilenya Elisa Serna a que no feia molt que havia sortit de la presó a la qual va entrar per subversiva (ai, sempre la llei!).

Va haver-hi cantants del nord, del sud, de l'est, de Portugal i del centre: entre d'altres, Luis Pastor, Labordeta, Manuel Gerena, Raimon, Pablo Guerrero, Mikel Laboa, Fausto i Victoriano (portuguesos que van cantar "Grândola, vila morena", la cançó emblemàtica de la Revolució dels Clavells, que tant va emocionar a tots els assistents)... Les cròniques destaquen que en aquell "Woodstock antifranquista" les banderes i penons dels pobles ibèrics (Euskadi , Galícia, Catalunya, Andalusia, Castella comunera, sense faltar les del Front Polisario ...) van onejar desafiant les autoritats competents. Diego Galán a les pàgines de la revista Triunfo va resumir el viscut aquell dia en relació a la qüestió territorial: "Un festival que havia demostrat el seu vot col·lectiu al voltant del tema de les nacionalitats i la repressió soferta per aquestes".

Entre els assistents, les crides a la unitat van ser una constant durant tota la jornada evidenciant els objectius compartits contra el franquisme i les seves malifetes. Es van llançar globus amb el missatge "Pa, cultura i llibertat". Un missatge tan subversiu que poques setmanes després (14 d'agost), intentant escriure en un mur d'Almeria un missatge similar que va quedar inacabat, "Pa, treball i llibertat", moria assassinat (presumptament, és clar) Javier Verdejo, un estudiant andalús de 19 anys, militant de la Jove Guàrdia Roja, vinculada al Partit del Treball, abans PCE (i). Els companys de Javier que l'acompanyaven van tenir millor sort i van poder fugir dels guàrdies civils. La versió oficial explicava que el "desgraciat accident" es va produir quan un agent li va donar l'alto, va ensopegar i la seva arma se li va disparar ... (Un accident més en la llarga llista que jalona el conte de fades de la Transició). Per cert, el proper 13 d'agost se li retrà un homenatge a la plaça de Miguel Naveros d'Almeria on actuarà el Niño de las Cuevas, Ana Mar i Lumaga.

Va haver-hi un altre minut de silenci ple d'extremada tensió quan cap al final de la jornada es va saber dels esdeveniments succeïts a Montejurra el mateix dia i anunciats per la megafonia. La concentració dels carlins del pretendent Carles Hug, amb el seu lema "Socialisme, Federalisme i Autogestió", va ser atacada per elements de l'extrema dreta, espanyola i internacional, beneïts per alts comandaments militars. Aquesta vegada el "accident" va ser l'absoluta passivitat de la Guàrdia Civil. Aniano Jiménez Santos va ser assassinat davant dels ulls de la Benemèrita per un militar jubilat, i en una emboscada pujant al cim moria Ricardo García Pellejero, rebut a trets, almenys per als d'una metralladora. Hi va haver desenes de ferits. Els successos amb detall, la trama amb els implicats i les motivacions dinàstiques i polítiques d'aquesta acció van ser comptats per Públic en un treball publicat el 8 de maig del 2016.

Els del Leviatan franquista eren temps en què els manifestants "volaven" i queien abatuts com colomins pels trets a l'aire de la policia i la guàrdia civil, quan no eren assassinats directament per les bandes de l'extrema dreta que actuaven amb total impunitat protegides (presumptament) per les forces d'ordre públic.

Després i des de llavors, amb la democràcia del Leviatan neofranquista cal guardar les formes i les aparences. Per aquesta raó, les denúncies de tortures han estat sistemàticament ignorades pels mitjans, els polítics i els jutges, mentre s'han anat acumulant les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans contra Espanya, sense que això hagi estat obstacle perquè els presumptes torturadors i els jutges que, potser prevaricaren, no hagin estat molestats per la justícia (llevat comptades excepcions), quan no exonerats i recompensats amb ascensos, medalles i honors. És el cas, per exemple, del coronel Pérez dels Cobos , ara famós per la seva intervenció en el successos l'1 d'octubre de 2017 a Catalunya i abans per haver estat investigat per tortures a Euskadi, amb el resultat previsible... També van quedar sense investigar la majoria dels (presumptes) crims d'Estat signats pel GAL i per altres. I segueix sense saber-se qui va ser el seu màxim capo, igual que salvant les distàncies, segueix sense saber-se absolutament res del misteriós M. Rajoy que segons els papers de Bárcenas cobrava sobresous en sobres marrons. Ai, sempre la llei!

Les esperances despertades per la primavera madrilenya de 1976 entre aquells 60.000 nois i noies van quedar en bona part en esperances frustrades. El franquisme va saber fer franquisme sense Franco, amb uns súbdits ben lligats amb una cadena abrillantada i de major recorregut, però sempre amb la democràcia controlada. No obstant, si no hagués estat per Javier Verdejo, Aniano Jiménez, García Pellejero i els altres nombrosos assassinats, ferits, torturats, empresonats, represaliats, exiliats, apallissats i perseguits, la nostra cadena seria més rovellada i més curta. Amic Sancho, amb la Constitució neofranquista estem topant. Al segle XXI?