Què li ha passat a Ada Colau

Ricardo Romero de Tejada

Politòleg i sociòleg

1. En el principi va ser el Verb

Va ser el 6 de febrer de 2013 quan a Público es va poder llegir una entrevista a una estrella emergent del moment polític, en la qual destacava la seva fermesa ideològica, el seu compromís social i la seva proposta de democràcia participativa:

“Votar cada quatre anys és totalment insuficient. La ciutadania fa molt temps que està dient que votar no és un xec en blanc. En el segle XXI hi ha possibilitat de poder construir una democràcia molt més participativa i el fet que s'estigui impedint la participació de la societat en les grans decisions que ens afecten és molt simptomàtic de com alguns s'aferren al poder i intenten mantenir alguns privilegis en nom del vot cada quatre anys. Això ja no cola. Hi ha un clam social que demana una regeneració democràtica.”

Proposava revolucionar la democràcia del segle XXI: "la societat participarà en totes les grans decisions". I el poble la va fer alcaldessa de Barcelona al maig del 2015.

2. On hi hagi la vella política de sempre…

Ada Colau (i el seu Barcelona en Comú) va guanyar les municipals de maig del 2015 amb gairebé 180.000 votants, el 25,2% dels sufragis i 11 regidors. Un resultat impressionant, si es té en compte que quatre anys enrere ICV-EUiA (formació ara subsumida) amb Ricard Gomà com a cap de llista, va quedar en quarta posició, amb poc més de 60.000 vots, un percentatge del 10,4% i només 5 actes municipals. En xifres rodones, Colau va redimensionar l'espai a l'esquerra del PSC afegint 115.000 nous votants (gairebé triplicant les xifres de quatre anys abans). Ni tan sols els comunistes del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) amb Josep Miquel Abad i en el seu millor moment (les primeres eleccions, a l'abril del 1979), amb 151.000 votants i un 18,9%, van aconseguir les xifres de rècord d'Ada Colau.

La magnitud de la seva victòria va ser suficient per batre al fins aleshores alcalde Xavier Trias, de CiU, que va quedar relegat a la segona plaça, en perdre 15.000 vots (un 8% dels obtinguts quatre anys enrere). Un èxit al qual van contribuir segurament les acusacions que Colau repetidament va llançar contra Trias titllant-lo de mafiós i corrupte, aprofitant per aquest motiu les “proves” falsificades per la Policia Patriòtica, obstinada, en el context de l'anomenada Operación Cataluña, en evitar que l'independentisme seguís al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona.

En el 2019, Ada Colau es postula de nou per seguir amb les seves polítiques valentes, encara que, de moment, els barcelonins només continuaven votant cada quatre anys… Potser no va haver-hi cap projecte important que justifiqués la participació democràtica dels ciutadans.

Però, Ada Colau és derrotada. Perd gairebé 25.000 vots dels 180.000 obtinguts en el 2015 i va ser superada pel candidat d'ERC, Ernest Maragall (germà de qui va ser alcalde barceloní i president català, Pasqual Maragall), que aconsegueix 5.000 vots més que Colau, encara que amb els mateixos regidors (10). Tret que es formés una majoria absoluta en contra, Maragall seria el nou alcalde. Malgrat les seves promeses preelectorals, la líder dels Comuns accepta ser alcaldessa amb els vots de Manuel Valls, el polític francès contractat pels senyors de Barcelona com a CEO (Chief Executive Officer) de la seva plataforma anti-independentista.

3. Votar cada quatre anys és totalment insuficient: El tramvia per la Diagonal

Fa 11 anys a l'alcalde Hereu, socialista, no li va fer falta cap revolució democràtica per fer una consulta ciutadana sobre la reforma de la Diagonal amb tramvia inclòs. El resultat va ser que No. Ignorant aquell exercici de poder ciutadà i que hi ha altres alternatives possibles, Colau i el seu equip emprenen ja les obres perquè el tramvia travessi Barcelona per la Diagonal. A quin congelador han posat la democràcia participativa?

4. La ciutadania fa molt temps que està dient que votar no és un xec en blanc: L'Hermitage

En el 2012 L'Hermitage de Sant Petersburg va establir els primers contactes per obrir una franquícia del seu Museu a la Ciutat Comtal. El Port de Barcelona i el Liceu afavoreixen el projecte. Colau ho frena i els promotors de L'Hermitage obren la via legal amb un recurs de reposició davant de l'autoritat portuària contra el veto a la concessió de la llicència (juliol de 2021). El cost de la judicialització pot ser superior als 100 milions. Màlaga i Madrid ja intenten atreure el projecte per a les seves ciutats.

No obstant això, té un punt de justícia poètica, que el passat 1 de juny, al compte oficial de Barcelona en Comú a Twitter es posés en marxa una enquesta sobre L'Hermitage. La redacció de les alternatives de resposta que s'oferien als usuaris (dos projectes no necessàriament incompatibles) és una demostració empírica de la cerca de la coartada popular i el seu extraordinari respecte per la democràcia participativa, el poder ciutadà i la intel·ligència dels barcelonins:

Alternativa A: "L'Hermitage: Una franquícia que repeteix la fórmula fracassada del 'pelotazo' urbanístic i turisme massiu”.

Alternativa B: "Centre d'innovació i tecnologia: Una oportunitat de crear llocs de treball estables, que diversifiquin l'economia de la ciutat".

Resultat bumerang. Sobre 30.646 vots, 75,4% favorables a L'Hermitage i 24,6% per a l'altra alternativa.

Es diria que a Ada Colau també li agraden els xecs en blanc, si estan lliurats al seu favor.

5. En el segle XXI hi ha possibilitat de poder construir una democràcia molt més participativa…: La revolució urbanística d'Ada Colau

Que els alcaldes vulguin passar a la història és comprensible. Fins i tot Porcioles, que era franquista, ho volia i ha passat a la història. El neo-urbanisme de Colau està sent durament criticat per professionals i per ciutadans. Però, en la seva opinió “promou un canvi de paradigma. És una metamorfosi feta des de la ciutadania i per la ciutadania. Així, emfasitzava el seu urbanisme com “la transformació més gran des del 1992” durant la seva intervenció del passat 5 d'octubre a les jornades “Superilla Barcelona. La ciutat després de la Covid”.

En qualsevol cas, si l'urbanisme de Colau és tan transcendental, per què no convoca els ciutadans a un referèndum per decidir en conseqüència i després d'un debat obert i en condicions?

6. Intenten mantenir alguns privilegis en nom del vot cada quatre anys. Hi ha un clam social que demana una regeneració democràtica: Blindar la Plaça de Sant Jaume i els seus voltants

Al barri de Sant Andreu, els veïns es queixen de no haver estat escoltats sobre el nou sistema de recollida d'escombraries. La brutícia i l'abandonament incomoden la gent. Barcelona és la gran ciutat amb l'índex de delictes més alt d'Espanya. Els accessos a la ciutat tornen a ser una ratera i es culpa a Colau d'ofegar el vehicle privat. Estan les barreres de formigó, l'incivisme de molts ciclistes i usuaris de patinet, els grafitis que embruten portes i parets pertot arreu, l'enllumenat públic deficient, la ja aprovada reforma de les Rambles aparcada des de fa sis anys…

I en el pregó de la Festa Major del barri de Gràcia, a mitjans d'agost, va explotar el malestar i Colau va ser esbroncada. Les llàgrimes de l'alcaldessa (que alguns van interpretar com de ràbia) i la seva reacció a l'endemà, acusant d'“intransigents” i “sectaris” als qui la van xiular, no la van ajudar gens. Hi va haver qui va recordar els seus 'escraches', com el professor de Princeton, Carles Boix: “'Escraches', sí; xiulades, no; la conclusió del dia”.

Poques setmanes més tard, la brega es va repetir durant el pregó de la Festa Major de Sants, un altre barri barceloní. Per a la següent Festa Major del calendari, la de la ciutat de Barcelona, Colau va decidir que no la tornarien a xiular. Va blindar la plaça de Sant Jaume i els seus limítrofs, on només es podia accedir amb invitació personalitzada. Va poder fer el seu discurs sense sentir els dissidents.

7. I resumint, què passa amb la democràcia participativa i els referèndums?

Doncs depèn. Si es tracta d'un tema que no és de la seva incumbència i pot degastar els seus adversaris, llavors li agraden els referèndums. És el cas del referèndum que “exigeix” sobre els Jocs Olímpics d'Hivern del 2030 que van ser recolzats per 71 vots a favor de 135 al Parlament. Colau, després de sentir que Pere Aragonés s'ha compromès a fer una consulta al territori afectat (el Pirineu), sosté que també han de ser consultats els ciutadans de Barcelona. Els seus Comuns doblen l'aposta i demana un referèndum en tota Catalunya.

Ara bé, si es tracta del referèndum d'autodeterminació la cosa canvia, i molt. Quan al maig del 2015 faltava un mes per a ser alcaldessa, Colau en una entrevista a Els matins de TV3, afirmava rotundament el seu compromís amb el dret a decidir: “farem molt més per la sobirania de Catalunya que CiU. Qualsevol dels nostres regidors estarà disposat a arribar fins on faci falta perquè puguis exercir el teu dret a decidir. Garantia absoluta”. Ja sent alcaldessa i amb sis anys en el càrrec, el setembre passat, assegurava que “no hi ha condicions per al referèndum, la gent ja no està per a ximpleries”. Aclarit, abans ella i la gent eren ximples; i ara ja no. També en aquelles llunyanes dates deia que “si cal desobeir les lleis que siguin injustes, es desobeeixen”.

Pel que fa als temes que, en principi, sí que són de la seva incumbència, estem davant d'un dilema. O no hi ha a Barcelona assumptes importants que justifiquin que els barcelonins facin ús de la democràcia participativa del segle XXI o Colau incompleix els principis polítics dels quals tant presumia per atacar a tots els adversaris.

En honor a la veritat, l'ajuntament de Colau va fer possible una participació ciutadana directa per a un conjunt d'actuacions amb un pressupost de 29,2 milions d'euros, menys de l'1% dels més de tres mil milions del pressupost anual municipal.

Aquests pressupostos participatius van permetre triar entre 184 projectes, com, per exemple, “enjardinar el Raval”, “posar en relleu la muralla romana”, “carril bici a la Via Augusta”, etc. Tenint-ho tot en compte, aquest experiment de democràcia participativa ha seguit les recomanacions que se li atribueixen a Eugeni D’Ors, aquell catalanista inicial, sempre brillant, que va acabar lluint l'uniforme falangista a la capital madrilenya: “els experiments amb gasosa”. Per al champagne francès caldrà esperar.

8. Per què Colau no ha complert?

Pot haver-hi tres explicacions, encara que no és descartable que n'hi hagi altres.

La primera raó podria trobar-se en el fet que la seva experiència de govern l'ha convençut que la democràcia del segle XXI era un bon desig, però que un polític ha de ser un dirigent realista, saber guiar al poble cap a on convé. Si ha arribat a aquesta conclusió, hauria de dimitir?

La segona podria ser que mai ha cregut en la democràcia del segle XXI i que era un postureig, una argúcia necessària de màrqueting polític. En aquest cas, Colau hauria de dimitir?

La tercera, potser, és que l'aparell del seu partit “Comuns-Podemos-ICV”, format per professionals que no estan per bromes, no li ha permès jugar amb foc democràtic. Aquí tampoc li permetrien dimitir.

9. Que no corri el pànic

Que no corri el pànic perquè aquí no passarà res. Alguns puristes creuen que la recuperació de la dignitat i els valors democràtics que volien ser l'ensenya de la nova política exigeixen que els impostors abandonin per no contaminar un projecte que mereixia millor sort. S'equivoquen, perquè aquí es compleix rigorosament la llei de ferro de l'oligarquia, teoritzada per Robert Michels el 1911 i que val per als partits polítics. Aquest filòsof i sociòleg alemany destacava el poder que inevitablement acumulen els aparells dels partits, en detriment de la teòrica participació democràtica de la militància i dels seus electorats. També profetitzava que “els revolucionaris d'avui seran els reaccionaris de demà”.

En qualsevol cas, per molt que s'incompleixin les promeses i que decebi la gestió dels polítics, ja es trobaran solucions per a, malgrat tot, incrementar el nombre de votants, o mantenir-los, si més no, o, si van malament les coses, no perdre massa.

En aquest sentit, pensem en els votants futbolers. Vegin el que està succeint amb l'equip del Newcastle, recentment comprat pel Fons Públic d'Inversió de l'Aràbia Saudita. El seu governador va ser nomenat pel Príncep Hereu Mohammed Bin Salman, un personatge sinistre que disposa d'una immensa fortuna que li permet qualsevol capritx, incloent que els seus sequaços esquarterin periodistes revoltosos. Els aficionats d'aquest club anglès s'han llançat al carrer per aclamar al nou amo que els traurà de les últimes posicions de la Premier League i els proporcionarà nous episodis triomfals. Perquè l'important és que el nostre equip guanyi.

Als romàntics/ques entossudits/des sempre els queda el consol de Johnny Guitar. “Menteix-me. Digues-me que tots aquests anys m'has estat esperant”.

I, finalment, al votant que li corri per les seves venes almenys un polsim de flegma britànica, cal dir-li: agafi el paraigua i posi's el barret fort, perquè ens pixen i no diran que plou.