Les mètriques del masclisme, del racisme i del capitalisme

Antoni Aguiló

Filòsof de el Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

El destí de l'ésser humà sembla estar inseparablement lligat a les mesures. L'obsessió mètrica és una constant en la història occidental, des del culte pitagòric a les xifres de la societat capitalista de consum que, en paraules de George Simmel, «expressa totes les diferències qualitatives de les coses en termes de 'quant?'». No hi ha dubte que fenòmens com la matematització i la digitalització dominen cada vegada més àmbits de la vida, des de les mètriques que mesuren el rendiment escolar fins a les dissenyades per mesurar la petjada de la nostra identitat digital («m'agrada», «compartits», visites a webs, temps de navegació, etc.). Tot això sense deixar d’esmentar les utilitzades per quantificar allò més íntim i personal, com l'esfera sexual. De fet, en els últims temps s'han introduït aplicacions per a dispositius mòbils que rastregen la freqüència de les nostres trobades sexuals: en registren la seva durada i calculen les calories que consumeixen. Un autèntic festival de plaer algorítmic.

Les mètriques són seductores perquè simplifiquen la realitat i donen una sensació de confiança basada en el criteri de certesa de què parlava Descartes: proporcionen informació clara i precisa amb aparença de veritat, fins i tot si és falsa. Però la veritat és que les mètriques també poden mentir, manipular o desinformar (especialment quan es converteixen en instruments al servei del poder). En les últimes eleccions presidencials nord-americanes, per exemple, va circular la notícia falsa que afirmava haver trobat 1,8 milions de vots fantasmes per tal de desacreditar el procés electoral.

No estic, a priori, en contra de les mètriques, però sí de certs usos corrosius que regeixen la nostra societat i molts dels nostres costums. A continuació, faré referència a tres casos que ens estan conduint per un mal camí. El primer és el que, de manera metafòrica, pot anomenar-se “sistema mètric patriarcal”. Em refereixo a una mètrica informal amb el poder de mesurar la masculinitat i la feminitat i de declarar inferiors tant les dones en el seu conjunt com tots els homes que no s'ajusten als cànons de la masculinitat dominant, que en general exalten la força física, la competitivitat i la grandària del penis. Els homes estem atrapats en una paranoia fàl·lica alimentada en gran mesura per la indústria pornogràfica. Una paranoia històrica que promou una masculinitat competitiva i agressiva en la qual el penis, sobretot erecte i de grans dimensions, és símbol de control i poder patriarcal. Un poder que l'home exerceix convenientment per conservar els seus privilegis, reprimir les dones, convertir-les en objectes, usar-les, violar-les i, si li plau, matar-les.

El segon cas és la “mètrica de la productivitat científica”. Sota l'imperatiu de la producció acadèmica, els docents i investigadors universitaris ens hem tornat un simple conjunt de nombres i estadístiques. El nostre exercici professional s'avalua mitjançant diverses mètriques: nombre de publicacions en revistes de primer nivell (no per res l'expressió «publicar o morir» és tristament coneguda en el món acadèmic), nombre de descàrregues d'articles, nombre de cites acadèmiques, nombre d’estudiants de doctorat, quantitat de finançament obtingut per investigar, etc. En algunes de les seves obres, Franz Kafka va anticipar com ningú la catàstrofe de la nostra actual condició professional: servents alienats d'una institució corcada per criteris burocràtics i de mercat. Es tracta d'una lògica capitalista d'avaluació de la producció científica que asfixia la creativitat, la solidaritat i l'afectivitat que la docència necessita, especialment en el moment actual. En efecte, si grans pensadors com Sòcrates, que no va escriure ni publicar res al llarg de la seva vida, visquessin a l'actualitat, no aconseguirien acreditar-se acadèmicament. L’incentiu del sistema de mesura de la qualitat acadèmica és acumular publicacions (tot i que pràcticament no les llegeixi gairebé ningú), sumar cites i inflar egos, no una educació superior capaç de generar consciència crítica i de comprometre’s amb una pràctica pedagògica aferrada a la vida; una pràctica alliberadora que, com diu Bell Hooks, tingui el coratge d'atrevir-se a transgredir les fronteres racistes, sexistes i classistes en nom de la dignitat i la llibertat.

El tercer cas remet a l'exercici de la vigilància biomètrica. Amb el pretext de salvaguardar la salut pública, el context pandèmic ha accelerat l'adopció a gran escala de tecnologies de vigilància biomètrica (reconeixement de veu, reconeixement facial, temperatura corporal, empremtes dactilars, etc.). No obstant això, al novembre de 2020, el Comitè de l'ONU per a l'Eliminació de la Discriminació Racial va advertir que l'ús creixent de determinades formes de control biomètric podria reforçar els prejudicis racials i donar lloc a noves pràctiques discriminatòries, tenint en compte la tendència dels algoritmes de reconeixement facial a identificar erròniament col·lectius racialitzats, com negres i indígenes. Un racisme algorítmic que bé podria acabar per renovar velles lògiques colonials, com les lleis dels fanals vigents en ciutats com Nova York al segle XVIII. Aquestes lleis exigien que els cossos negres o mestissos romanguessin il·luminats durant la nit perquè poguessin ser fàcilment identificats i vigilats pels blancs a fi d’evitar que es reunissin. És més, la llei permetia que qualsevol persona blanca detingués les persones que després de la posta de sol caminessin sense el fanal encès. Ho explica la sociòloga Simone Browne en el seu llibre La foscor importa: la vigilància de la negritud. Que li preguntin, si no, als migrants retinguts en el campament de Las Raíces (Tenerife), que entre altres coses denuncien l'escassetat de menjar, l'amuntegament, l'aigua freda i la violència física i psicològica de l'empresa encarregada de la vigilància i el control del campament.

La nostra subjecció a les mètriques deixa palès que alguna cosa va estrepitosament malament, sobretot quan aquests mesuraments serveixen per reproduir opressions com el masclisme, el racisme i el productivisme. Crida l'atenció que una de les virtuts més elogiades per l'antiga saviesa grega era la justa mesura (métron, en grec). El métron era un valor ètic que entenia l'acte excessiu (hybris) com un error, una mostra d'insensatesa i arrogància que desbordava els límits de la condició humana i obria la porta a l'abús i al mal ús del poder. Històricament cèlebre és la màxima "Res en excés" esculpida al temple d'Apol·lo a Delfos. Faríem bé si, en lloc d’assumir-lo, ens alliberéssim d'aquest deliri mètric i aprenguéssim una mica d'aquella saviesa autèntica que recomanava tenir cura de la mesura humana de les coses.