Les APEU i la batalla per l'espai urbà

E.P./David Zorrakino

Jose Mansilla, Itziar González, Eulàlia Reguant i Iolanda Fresnillo

Com en totes les sèries escrites i produïdes per David Simon i George Pelecanos, a The Deuce assistim a un espectacle complex. D'una banda, tenim uns personatges que permeten embastar, amb el seu comportament, la realitat del submón de la prostitució, la indústria pornogràfica i els bars dels baixos fons del Manhattan dels anys 70. No obstant això, només que parem atenció als esdeveniments dels diferents capítols, és possible observar l'aparició d'altres protagonistes que, tot i not tenir carn i ossos, no són menys importants. En efecte, es tracta de la pròpia Nova York, del seu entramat polític i institucional, de l'indici de les primeres polítiques neoliberals que portarien a convertir la Gran Poma en l'escenari turístic que és avui i del protagonisme d'una de les seves zones centrals més emblemàtiques. No debades, la sèrie es subtitula Cròniques de Times Square.

En la breu cronologia de l'existència dels Business Improvement Districts (BID's), Times Square destaca pel grau d'èxit assolit. Actualment convertida en una de les àrees més famoses –i cinematografiades– de Manhattan, va ser fundada com a BID el 1992 i, tal com assenyala la seva pròpia pàgina web, "treballa per millorar i promoure Times Square, conreant la creativitat, l'energia i l’avantatge que han convertit l'àrea en una icona de l'entreteniment, la cultura i la vida urbana durant més d'un segle". Presidida per un promotor immobiliari, té com a vicepresidents un representant de l'asseguradora AXA i un executiu del conglomerat mediàtic Viacom, propietària, entre d'altres, de la productora de Hollywood Paramount Pictures. Tot i que es tracta d'una aliança publicoprivada, els membres pertanyents a l'administració pública de la ciutat són minoritaris en la seva Junta Directiva, la qual cosa és indicativa del seu caràcter poc democràtic.

Els efectes de l'anomenada Times Square Alliance no es van fer esperar. Actualment, Nova York ja té 75 diferents BID's, que han col·laborat, de manera destacada, a que la ciutat s'hagi convertit en un dels espais més mercantilitzats, turistificats i desiguals dels Estats Units. A tall d'exemple, el lloguer d'un comerç o restaurant proper a aquesta zona pot arribar a suposar més de vint mil dòlars per metre quadrat i qualsevol moviment estrany a la zona, encara que sigui innocent, és immediatament reprimit per una legió de membres de companyies de seguretat i policia.

El Parlament de Catalunya es troba, per la seva banda, en les últimes fases d'aprovació de l'adaptació de la figura dels BIDs a l’armadura jurídica catalana: les Àrees de Promoció Econòmica Urbana (APEUs). La Llei que les crea i desenvolupa, i que s'obre camí aquests dies a la principal institució catalana amb l'únic rebuig de la CUP i Catalunya en Comú-Podem, atorga a aquestes figures els objectius de "modernitzar i promocionar determinades zones urbanes, així com millorar la qualitat de l'entorn urbà mitjançant actuacions sostenibles; consolidar el model de ciutat compacta, complexa i cohesionada i mediambientalment eficient; i incrementar la competitivitat de les empreses, afavorint la creació d'ocupació". I per això, seran gestionades per "entitats privades, sense ànim de lucre i amb personalitat jurídica pròpia, constituïdes per les persones que acreditin ser titulars de el dret de possessió dels locals definits".

Tot i que els objectius i els suposats beneficis d'aquest tipus d'àrees semblen estar prou clars, no ho estan menys els possibles efectes no tan positius de la seva implementació. La bibliografia acadèmica destaca, entre d'altres, els problemes generats pel seu escàs control democràtic, la privatització encoberta de l'espai públic, la fragmentació de l'espai urbà generat, l'increment del valor del sòl que pot arribar a generar, l'efecte bola de neu, arrossegant a altres àrees a acollir-se a la mateixa normativa, ja que el comerç limítrof amb aquestes també es voldria beneficiar dels seus efectes positius mitjançant la instauració de la seva pròpia APEU, les dinàmiques de gentrificació desfermades, etc. Ateses les circumstàncies, amb la vigència de mesures altament restrictives sobre l'espai públic, com a conseqüència de la necessitat de controlar l'expansió de la COVID-19, posar en marxa una figura d'aquestes característiques no pot deixar de ser preocupant. En un càlcul efectuat a mitjans de juny, només l'ampliació de l'espai de carrers i places cedides a les terrasses de bars i restaurants a la ciutat de Barcelona suposava una disminució de fins a quatre hectàrees, és a dir, uns quatre camps de futbol menys d'espai urbà destinat al gaudi i la socialització dels veïns i veïnes de la capital catalana. És veritat que s'han posat en marxa algunes mesures, com ara l'ampliació de zones per a vianants mitjançant el controvertit urbanisme tàctic, que persegueixen equilibrar aquesta situació, però també és cert que, com tot sembla indicar, la cessió de l'espai per a la restauració ha vingut per quedar-se i els resultats de l'urbanisme de colors s'apareix més efectista que efectiu. En una situació com aquesta, transferir, encara que sigui lleugerament, la gestió de determinades prerrogatives sobre l'espai urbà a entitats privades, la única funció de les quals és incrementar les vendes i el consum dels béns i productes de les seves sòcies i socis, no sembla la solució més adequada.

En una altra coneguda sèrie nord-americana, Modern Family, un dels protagonistes, Phil Dunphy, agent de béns arrels d'èxit i pare d'una moderna família de classe mitjana californiana, repeteix, sempre que té ocasió, que l'èxit per a qualsevol operació immobiliària es basa en location, location, location. I té raó, és la localització dels béns urbans, edificis d'apartaments, oficines i altres, però també dels carrers i les places, de parcs, jardins, de xamfrans i patis, els que li atorguen el seu veritable valor a la ciutat. Un valor que no és només preu immobiliari, sinó també espai per a les relacions socials. al qual no se li pot posar preu i menys deixar-ho en mans d'interessos purament materials. Assistim, d'aquesta manera, a una batalla silenciosa, a un episodi més de la guerra per la ciutat, en aquest cas, a una que té per element en disputa l'espai urbà.