Les altres dones que no són Rocío Carrasco

Ana Bernal-Triviño, periodista

Ja fa anys que aquí, a Público, vaig deixar de fer entrevistes i reportatges sobre violència de gènere. Durant aquest temps vaig donar veu, tota la que vaig poder, a dones víctimes de violència masclista però també la hi vaig donar a aquelles a les quals el sistema judicial no emparava com s'esperava.

Cada dimecres, quan acaba el programa del documental de Rocío Carrasco, tinc centenars de missatges amb sol·licituds on moltes dones m'expliquen els seus casos, demanen ajuda (tant de bo jo pogués atendre-les si sabés de tot), tenen la necessitat de compartir la seva angoixa i mostren un cop i un altre les deficiències del sistema.

Sempre he dit que es comet un greu error si la població veu el documental de Rocío Carrasco com una cosa aïllada. Un error tant per a ella com per a la resta de les dones. En el primer cas, perquè aquestes idees insistents sobre la seva figura com la dona dolenta o la mala mare només poden entendre's en el context del masclisme i de la violència de gènere. Recordo que el seu cas va ser derivat a un jutjat de violència contra la dona.

La gent ha de comprendre que el seu cas no és l'únic, sinó que el que li passa a ella li passa també a centenars de dones en aquest país que gairebé no tenen veu i que són assenyalades de la mateixa manera, com a boges, males mares, dones dolentes que parlen per molestar i fer mal. Aquest és l'imaginari masclista.

Cada vegada que m'assec en aquest programa no deixo de recordar aquestes altres dones que van viure una cosa molt semblant o fins i tot pitjor encara que Rocío Carrasco. Dones que també tenen un nom propi. No deixo de recordar a Ángeles González i a la seva filla assassinada pel seu pare després de denunciar la situació de perill més de cinquanta vegades, a Itzíar Prats i a les seves filles assassinades després de considerar que el seu cas era de baix risc, a Juana Rivas i que la seva denúncia guardada en un calaix no es va tramitar al moment, a Karen Gutiérrez, Sara #MamáEstáCastigada o Irune Costumero, amb la seva lluita contra el SAP o la denúncia per a que li retornin els seus fills.

Totes elles i moltes altres, els casos de les quals no han arribat a la premsa, són dones i mares que han viscut la violència vicària en la seva pròpia pell i que han vist com el règim jurídic, aquell que havia de servir de justícia i protecció per a les dones i els seus fills, ho ha estat per a tot el contrari.

La societat sempre s'ha quedat, com a molt, amb l'ideari segons el qual la violència de gènere és la violència física, els cops. La idea segons la qual denuncies, et separes i s'ha acabat tot. I no. No és així. En moltes ocasions la violència de gènere es perpetua durant anys encara fora de la parella, amb la utilització i la manipulació amb fills i filles, deixant seqüeles tremendes que si no es reconeixen acaben per trencar per sempre amb la relació materna.

Que s'hagi reconegut no fa gaire temps per llei la violència vicària i la prohibició del SAP (Síndrome d'Alienació Parental) només demostra en quanta solitud s'han trobat moltes dones fins ara. Tant de bo aquesta llei i aquest reconeixement no quedi en lletra morta i garanteixi els drets d'aquestes dones i menors afectats. Sobretot en uns punts de trobada que no tenen sempre personal especialitzat i no sempre protegeix l'interès dels menors.

Encara que no tinguin totes veu en els mitjans, la societat ha de ser conscient que els jutjats de violència contra la dona mai estan buits perquè no són delictes aïllats. Ha de comprendre que desenes de dones fan el pas de denunciar sabent que és l'única solució però que també suposa un calvari per a elles mateixes. I sí, el sistema pot proporcionar-les assistència, però moltes es troben amb advocats d'ofici amb poca especialització de gènere, mediadors amb els seus fills i filles sense cap formació de gènere i assistència psicològica sense especialització en aquest tema on, a vegades, les culpabilitzen; o jutges que creuen que beure justifica encara un maltractament i que perpetuen vells mites.

Fa uns dies em preguntaven si es reobrirà el cas de Rocío Carrasco. Ja que ha tingut tanta projecció m'agradaria que la pròpia justícia ho fes. No només per Rocío, no per donar-li a ella un tracte diferent a les altres, sinó perquè les dones que dubtin de la justícia tinguin en ella un vot de confiança. És una oportunitat d'or perquè la justícia contribueixi a donar garanties a les dones i que no tingui sobre elles un efecte dissuasiu. Ja n'hi ha prou amb el que han patit, com perquè el propi sistema les desempari, les assenyali com a culpables i no protegeixi l'interès dels seus fills i filles amb conseqüències irreparables.