L'herència de Boi Ruiz

Joan Busquet, periodista

El 26 de març, l’exconseller de Sanitat Boi Ruiz, l’artífex de les retallades sanitàries a Catalunya, va declarar a TV3: “Nosaltres ens trobem amb un sector sanitari que ja havia patit una important reducció de recursos l'any 2010 per instrucció del Govern de Madrid [sempre el Govern de Madrid] i no ens queda més remei que prendre una sèrie de decisions per fer viable el sistema".

Utilitzo les dades d’un fil de piulades de la doctora Rosa Medel, diputada d’Unides Podem, per resumir en què han consistit en la pràctica les “decisions per fer viable el sistema”.

El 1990, la Llei d’Ordenació Sanitària espanyola posa les bases del model mixt i la Conselleria de Sanitat de la Generalitat comença a comprar serveis sanitaris a centres públics i privats per posar en funcionament la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública (XHUP), pensada per afavorir el sector privat. A la XHUP hi ha tota mena d’empreses --hòldings, entitats de base associativa (EBA), consorcis, etc.--, totes elles caracteritzades per l’afany de lucre i la falta de transparència.

El juliol de 2007 s’aprova la llei de l’Institut Català de la Salut (ICS), que promou el naixement d’empreses en què participa la Generalitat però que estan sotmeses al dret privat, molt més favorable si es tracta de guanyar diners. El personal d’aquestes empreses passa a tenir la condició de laboral, amb pitjors condicions i pitjors salaris.

Catalunya es converteix així en la comunitat de l’Estat que dedica un percentatge més alt de la despesa a concerts amb la sanitat privada. Segons el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CASP), el 2011 hi ha 1.594 concerts registrats, molts d’ells amb les mateixes empreses. El Govern convergent segueix l’estratègia de justificar la privatització del sector públic degradant-lo, afeblint-lo i infrautilitzant-lo, amb la idea que és burocràtic i ineficient, a diferència del privat. Des d’aleshores els governs catalans van augmentant la privatització, fins i tot a l’atenció primària.

Les EBA, creades l’any 1995, són un exemple il·lustratiu. Es tracta de societats limitades, constituïdes per professionals sanitaris, privades i amb ànim de lucre, que es fan càrrec dels centres d’atenció primària amb diners públics. Les EBA només fan atenció primària al 3% de la població de Catalunya, però tenen un paper rellevant perquè obren l’atenció primària al mercat espanyol i obtenen uns beneficis extraordinaris. A més, tot i que el 80% de la seva activitat es retribueix amb diners públics, com que no tenen naturalesa pública, no estan obligades per la Llei de Transparència a publicar els contes anuals. És a dir, no és possible saber què en fan, dels diners de tots.

El 2011, Artur Mas nomena Boi Ruiz com a conseller de Salut. Ruiz no és precisament un defensor de la sanitat pública, sinó el director de la patronal hospitàlaria de Catalunya que s’ha destacat per defensar el copagament i per demanar a la ciutadania que contracti el servei d’entitats privades. Durant el seu mandat, el Govern de CiU privatitza, precaritza i desmembra el sistema públic per beneficar les mutualitats. Els resultats de la gestió de Ruiz (del 2010 al 2016) s’explica amb algunes dades:

• Els pacients de les llistes d’espera que hi ha als grans hospitals s’envien a centres privats. S’ha de fer constar que dels 57 hospitals que integren el sistema de salut català només vuit pertanyen a l’ICS.
Mentre es retalla la sanitat pública augmenta el finançament privat. El pressupost de Sanitat passa de 9.700 milions l’any 2010 a 8.200 milions el 2014. En canvi, el grup privat IDC Salud, que el 2010 havia rebut 71 milions, n’aconsegueix 127 dos anys després. S’impulsa l’oligopoli sanitari amb fons públics: el 2014 IDC Salud es fusiona amb el grup Quirón i es crea Quironsalud, la companyia líder a Espanya en la prestació de serveis sanitaris, que s’ha anat apropiant de la gestió hospitalària gràcies als contractes o concerts amb diners públics de les diferents comunitats autònomes. Del pressupost de CatSalut el 2014, el 31% va a parar a la sanitat pública, amb un augment de l’1% anual des del 2010, i el 54% a la gestió privada, amb un augment anual del 4% en el mateix període. Mentre el pressupost sanitari públic disminueix el 15% entre 2010 i 2014, els beneficis de les asseguradores augmenten el 16%. Ja el 214 el 27% dels catalans tenen una assegurança privada, com no es cansa de demanar Ruiz.

Les retallades continuen en anys posteriors i Catalunya té el pressupost per càpita més baix de totes les comunitats autònomes: 1.167 euros, 148 menys que fa deu anys i 543 euros menys que el del País Basc. De manera que en plena crisi del Covid-19 és una de les comunitats que té una dependència més clara del sector privat, especialment de l’oligopoli alemany Fresenius, el més gran d’Europa, que l’any 2016 havia comprat Quironsalud. Fresenius opera a 45 hospitals de tot Espanya i s’organitza en quatre divisions. La divisió a la qual pertany Quironsalud, Fresenius Helios, va declarar l’any 2017 uns ingresos nets de 728 milions d’euros, un 34% més (184 milions) que l’any anterior. Un negoci rodó.