L'esquerra davant el programa econòmic de Biden

Pablo Bustinduy

Politòleg

El primer discurs de Joe Biden davant el Congrés dels Estats Units, en complir-se cent dies de la seva presidència, ha intensificat el debat a banda i banda de l'Atlàntic sobre les implicacions del seu pla de política econòmica. En el meu anterior article vaig tractar de sintetitzar alguns dels elements principals d'aquest pla, presentat com una iniciativa de conjunt per reconstruir materialment i ideològica la classe mitjana nord-americana, preparar al país per a una reorientació política de la globalització, i afrontar la fase de competició hegemònica amb la Xina que s'anticipa des de Washington. En les últimes setmanes s'han multiplicat les interpretacions sobre el canvi de paradigma macroeconòmic que suposa el "gir socialdemòcrata" de Biden, les anàlisis de la coherència i les limitacions de les seves propostes o les comparacions amb el moment de desconcert politicoeconòmic que viu Europa. És un debat que ha de ser benvingut. El que està succeint als Estats Units pot tenir implicacions de llarg abast, especialment per a l'esquerra.

Un primer nivell de l'anàlisi, potser més superficial, té a veure amb la sorpresa que ha produït el gir polític de Biden. Després de cinc dècades de carrera institucional marcades per una constant defensa del centre ideològic del partit, Biden ha emprès una agenda ambiciosa de reformes que implica trencar amb bona part dels dogmes macroeconòmics que han definit fins ara la seva identitat i la seva trajectòria política. Fa poc més d'un any, quan la campanya de les primàries demòcrates es va veure abruptament interrompuda per l'esclat de la pandèmia, Biden continuava defensant obertament aquest ideari social-liberal enfront de l'empenta de l'ala esquerra del partit. Res semblava presagiar llavors el rumb que prendria la seva política econòmica. La confessió segons la qual la seva presidència hauria superat les expectatives s'ha convertit per aquest motiu en un ritual, i en objecte de debat entre les principals veus de l'esquerra nord-americana.

Amb el temps, hi ha una decisió que ha adquirit rellevància per explicar políticament aquesta travessia: abans que les votacions de les primàries arribessin a la seva fi, Bernie Sanders va decidir retirar la seva candidatura, va explicitar el seu suport a Biden per a les eleccions presidencials i va anunciar la conformació d'una sèrie de grups de treball programàtic conjunts entre els equips de tots dos candidats. El gest de Sanders semblava aleshores poc més que una picada d'ullet tàctica, orientada a mantenir la mobilització del seu electorat i dissipar així l'espectre abstencionista que, des de la derrota de Hillary Clinton enfront de Trump en el 2016, tenia atemorida la direcció del partit. Davant l'escepticisme d'una part de les seves bases, que van veure en aquesta estratègia una claudicació davant el centrisme victoriós en les primàries, Sanders va decidir apostar llavors per una entesa programàtica que, un any després, ha acabat aportant la columna vertebral de les propostes de Biden en matèria de canvi climàtic, protecció social i renovació d'infraestructures.

Aquesta influència de l'esquerra en el programa econòmic de Biden ha portat a un columnista del Financial Times a proclamar que "l'esquerra està guanyant la batalla econòmica de les idees". Però reivindicar per a l'esquerra la paternitat de les principals idees d'aquest pla econòmic -o, almenys, de les seves propostes més ambicioses i transformadores- no deixa de ser una arma de doble tall. Sens dubte, hi ha un fort simbolisme en l'escena del senador Sanders aplaudint dempeus la declaració d'un president que afirma que va ser la classe mitjana treballadora, i no Wall Street, qui va construir la riquesa del país, i que aquesta classe mitjana, al seu torn, és el resultat de la lluita organitzada dels sindicats. De fet, per a cada iniciativa en matèria social que avui abandera Biden hi ha una extensa hemeroteca de discursos de Bernie Sanders que abasta els últims trenta anys si més no. Reconstruir el recorregut que ha portat algunes d'aquestes idees des de la mobilització social i l'extraparlamentari al centre mateix del debat polític i de l'agenda legislativa de la Casa Blanca és un exercici històric notable.

Però la reivindicació del treball i l'autoria d'aquestes idees, i la celebració de cada avanç que s'aconsegueixi, comporten també un risc evident de cooptació i dissolució política. Aquesta és la pulsió complementària amb què l'esquerra ha reaccionat al gir econòmic de Biden: assenyalar les limitacions i contradiccions del seu programa, explicar que s'hauria de fer més i més ràpid, exigir que s'inclogui tot el que de moment ha quedat fora -per exemple, el Medicare for All, la pujada del salari mínim, la condonació del deute estudiantil o un enfocament molt més ambiciós en matèria de transició ecològica-.

Sovint, aquesta tasca deriva en una denúncia més o menys vetllada del caràcter conjuntural de les propostes de Biden, de la seva falta de coherència econòmica per la falta d'un model social alternatiu o d'estar profundament arrelades en una defensa de la posició imperial dels Estats Units, tal com reflecteix el seu llenguatge bel·licista i la seva intenció d'augmentar significativament la despesa militar. A més, sobre el conjunt d'aquest programa econòmic penja encara una greu amenaça: gran part dels anuncis de Biden són de moment només això, anuncis.

En absència d'una forta campanya de pressió social i institucional, les mesures més ambicioses corren el risc d'encallar al Senat, de diluir-se en les dures negociacions que s'acosten amb l'ala moderada del partit o de ser completament bandejades si, com passa sovint en la lògica de cicles de la política estatunidenca, els demòcrates no aconsegueixen salvar la majoria parlamentària en les eleccions de meitat de mandat que tindran lloc en el 2022. Totes aquestes dificultats delimiten la tasca política i la tàctica institucional de l'esquerra a curt termini: empènyer els límits del bidenisme sense deixar-se absorbir per ell.

Hi ha un ordre de coses, no obstant això, que és urgent abordar amb una perspectiva més profunda i de més abast. Per a l'esquerra que ve de la llarga lluita contra el neoliberalisme, la reordenació del camp polític que s'endevina implica una important expansió de l'horitzó de possibilitats, però també un cert risc de desorientació política. Potser el més impactant del gir polític de Biden és en aquest sentit la velocitat a la qual s'ha produït, el fet que l'hagi pogut fer (o, per a ser més correctes, anunciar) sense necessitat de dir molt, sense bregar-se en una dura batalla ideològica i cultural contra els tòtems del consens neoliberal, simplement decretant la caducitat d'aquest paradigma i amb això l'ampliació immediata del camp del possible.

És clar que hi ha elements conjunturals que expliquen aquesta aparent absència d'obstacles en el camí: l'estat d'excepció econòmica que ha portat la pandèmia, però també la gravetat de la crisi democràtica llegada pel trumpisme i el desarmament ideològic en què han quedat sumits els republicans. Al cap i a la fi va ser el mateix Trump qui va suspendre fa un any els pilars econòmics del reaganisme, la qual cosa en la pràctica els incapacita, a diferència del que va succeir en els anys de 'croada llibertària' del Tea Party, per plantejar una oposició vigorosa a les polítiques de despesa i intervenció pública en l'economia.

Més enllà de les circumstàncies, no obstant això, continua havent-hi una cosa esbalaïdora per a l'esquerra en l'escena d'un president que declara solemnement davant les Cambres, sense necessitat de grans argumentacions teòriques, que l'era del trickle down economics ha arribat a la seva fi, que les seves principals eines teòriques mai van funcionar, i que per això han de ser descartades de pla. Durant dècades de dur treball polític, de pacient pedagogia, de mobilització i organització social contra els devastadors efectes de les polítiques econòmiques neoliberals, cada iniciativa que suposés un augment si més no mínim de la despesa pública, un dret afegit o una responsabilitat socioeconòmica de l'Estat, semblava xocar contra un mur defensat a l'uníson per gairebé la totalitat de l'arc parlamentari, la majoria dels creadors d'opinió i les veus dominants de l'escena acadèmica. Avui, un dels principals baluards d'aquests consensos decreta la seva suspensió sense grans renous, sense gestos d'èpica o tragèdia. És inevitable que aquesta escena generi una forta suspicàcia i una intensa sensació d'irrealitat.

Hi ha una cosa essencial, no obstant això, per dirimir en aquest desplaçament del centre polític que representa Biden. Més enllà de l'autoria intel·lectual i material d'aquest gir, o de la denúncia de les seves contradiccions i limitacions, és una realitat que els seus efectes sobre el conjunt del camp polític impliquen profundament el projecte i la vocació a futur de l'esquerra institucional. En les últimes dècades, els plantejaments programàtics i electorals de l'esquerra han consistit en una reivindicació més o menys explícita d'un keynesianisme basat en la relegitimació del paper econòmic i redistribuïdor de l'Estat, en la restauració d'una fiscalitat progressiva i en l'expansió sostinguda de les xarxes de protecció social. Aquest programa reformista i defensiu era, en relació amb l'equilibri de forces dominant en el terreny material i l'ideològic, profundament disruptiu en si mateix, però en la pràctica expressava a penes un exercici de resistència -la seva radicalitat derivava exclusivament de l'agressivitat amb què es va imposar el projecte de societat neoliberal-.

Independentment del seu desenvolupament, i de la tàctica parlamentària i institucional que assumeixi l'esquerra nord-americana a curt termini, el desplaçament del centre polític que suposa el pla econòmic de Biden exigeix avui una superació d'aquest horitzó, i especialment un desenvolupament programàtic que s'avanci a la reorientació política de la globalització i a les noves formes de capitalisme híbrid que aquest pla sembla anticipar.

El Medicare for All, el Green New Deal i la repolitització general del treball constitueixen avui el programa de mínims i el punt de partida de l'esquerra nord-americana per a aquesta tasca. No obstant això, a futur serà necessari avançar en una direcció més audaç i ambiciosa de transformació social, que abordi no només la desmercantilització de relacions socials essencials, sinó també la reorientació de la funció imperial dels Estats Units i la democratització d'un ordre transnacional que avui agonitza amb la crisi de la seva hegemonia. Potser a Europa, on l'agonia de la Constitució de Maastricht continua portant la política institucional a un laberint d'atzucacs, aquest escenari sembli avui improbable o allunyat. Aquesta és potser la tasca política del present: aconseguir que la defensa de posicions mínimes, pròpia del llarg cicle del neoliberalisme, obri camí a un camp de possibilitats expandides.