L'efecte Illa i l'ajornament de les eleccions catalanes

Miguel Guillén

Durant els darrers dies s'ha parlat molt de l'anomenat "efecte Illa" i les repercussions que tindrà en els propers resultats electorals a Catalunya el fet que el ministre de Sanitat encapçali la candidatura del PSC, en substitució de Miquel Iceta. Malgrat que en temps com els actuals cal tenir molta cautela a l'hora d'analitzar les enquestes que es van publicant, tot sembla indicar que la candidatura de Salvador Illa ha suposat un autèntic cop d'efecte en la precampanya electoral. En els diferents sondeigs que han aparegut en els darrers dies, el PSC milloraria clarament el seu resultat i estaria en condicions de lluitar amb ERC i JxC per la primera posició, mentre que el seu cap de llista apareix com el candidat preferit per al major percentatge de persones enquestades, fins i tot entre els votants de partits diferents al PSC. Què vol dir tot això? Que existeix una tendència innegable que apunta que la candidatura de Salvador Illa comportarà conseqüències a nivell electoral. I m'atreveixo a dir que la principal serà que es reduirà l'abstenció que inicialment s'anava a produir, principalment entre els no partidaris de la independència. Probablement aquest ha estat un dels motius valorats per la direcció del PSC a l'hora de decidir que Illa encapçalés la seva llista. Intentaré explicar-ho.

Històricament i fins al 2012, a les eleccions al Parlament de Catalunya es donaven dos fenòmens prou coneguts, com són el de l'abstenció diferencial i el vot dual. És a dir, la participació era notablement més baixa que en les eleccions generals i hi havia un bon nombre de persones que canviaven el seu vot entre uns comicis i els altres. En un treball de Clara Riba ("Voto dual y abstención diferencial. Un estudio sobre el comportamiento electoral en Cataluña", REIS 91/2000), es confirmaven quatre hipòtesis que serveixen per explicar aquest fenomen del que parlo:

• En primer lloc, els votants de CiU en les generals també votaven normalment a les eleccions al Parlament de Catalunya i ho feien al mateix partit.

• En segon lloc, una part important dels votants del PSC en les generals s'abstenia en les autonòmiques.

• En tercer lloc, una part important dels votants del PSC en les generals votava CiU en les autonòmiques.

• I en quart lloc, el número d'abstencionistes diferencials era superior al número de votants duals, és a dir, el PSC perdia en les eleccions autonòmiques al voltant d'un 40% dels seus votants en les generals, quantitat que representava aproximadament un 10% del cens electoral. De cada 10 votants del PSC en les generals que després no tornaven a votar-los en les autonòmiques, aproximadament 6 s'abstenien i 4 votaven CiU.

En un altre treball de Robert Liñeira i Josep Maria Vallès ("Abstención diferencial en Cataluña y en la Comunidad de Madrid: explicación sociopolítica de un fenómeno urbano", REIS 146/2014), s'arribava a dues conclusions principals que també cal tenir en compte:

• En primer lloc, s'arriba a una explicació comuna de l'abstenció diferencial: els ciutadans menys integrats en el procés polític (joves, desocupats i persones nascudes fora) són els que amb més freqüència s'allunyen de les urnes. Es tracta d'un tipus de persones que es concentra bàsicament en les grans àrees urbanes.

• L'estudi també suggereix que el context polític és fonamental per entendre les pautes de mobilització electoral. Així, tot sembla indicar que el PSC no ha arribat a presentar una proposta electoral autonòmica atractiva per a determinats sectors de la població que sí voten socialista en les eleccions generals.

Fins aquí, algunes aportacions de dos estudis sobre la qüestió que pretenc abordar en el aquest article, per situar el lector. N'hi ha molts més, però aquí no disposo de prou espai per citar-los. Respecte dels percentatges de participació des de la recuperació de les institucions polítiques catalanes, trobem que la dada més elevada és la corresponent a les eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 2017 (un 79,09%), mentre que la més baixa va ser la del 1992 (un 54,87%). Entre 1980 i 2012 els percentatges van moure's entre la dada de 1992 i el 67,76% de 2012. El 2015 va pujar fins al 74,95%, en unes eleccions que gran part de l'electorat va identificar com si fossin un plebiscit al voltant de la proposta de la independència, per després assolir el seu rècord en els ja citats comicis del 2017. En definitiva, en els darrers anys l'interès en votar a les eleccions autonòmiques catalanes ha augmentat arrel de l'anomenat Procés, i si bé una gran part dels votants més allunyats del nacionalisme català durant anys no va votar en aquestes eleccions, aquest fenomen de l'abstenció diferencial va desaparèixer en 2015 i 2017, degut al procés de tensionament i polarització que es va produir al país i que va fer que una bona part dels votants no partidaris de la independència de Catalunya percebessin un risc de secessió que els "obligava" a anar a les urnes. Això explica gran part de l'èxit de Ciutadans en les eleccions de 2017, en què va ser primera força en vots i en escons, i cal tenir en compte que a les províncies més partidàries del nacionalisme català el vot val més que el de la província de Barcelona. Per això en les darreres legislatures l'independentisme ha tingut majoria absoluta al Parlament, malgrat no haver arribat al 50% dels vots. El fet que Catalunya no disposi encara d'una llei electoral pròpia i s'hagi de regir per la general espanyola és quelcom que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats, però no és objectiu d'aquest article analitzar aquest dèficit que té el país, per manca de voluntat política sobretot dels partits que surten beneficiats del fet que els vots de Girona o Lleida tinguin més pes que no pas els de Barcelona, és a dir, CiU, ERC, i després JxS i JxC.

Tornant a l'inici de l'article, aquest "efecte Illa" del que tant s'està parlant pot representar una decisió important a l'hora de lluitar contra aquella abstenció diferencial de la que parlàvem abans, i que pateix especialment el PSC, que ha vist històricament com els seus votants en les eleccions generals no els donaven suport en les autonòmiques. La imatge de Salvador Illa, moderada, dialogant, seriosa i ben valorada en diferents enquestes arrel de la seva tasca com a ministre de Sanitat durant la gestió de la pandèmia, pot fer indubtablement que un nombre gens menyspreable de votants se'n sentin atrets i decideixin introduir la papereta del PSC a l'urna, quan probablement amb Iceta de candidat potser no ho haguessin fet, bé perquè s'haguessin quedat a casa o bé perquè haguessin votat una altra candidatura. Sense dubte, el nomenament d'Illa com a presidenciable ha estat un revulsiu i la notícia més destacada en aquesta precampanya que encara no sabem si acabarà en vigílies del 14 de febrer o més endavant. I aquí vull enllaçar amb el títol de l'article.

Seria versemblant pensar que s'ajornaran les eleccions previstes per al 14 de febrer per motius que vagin més enllà dels estrictament sanitaris? Cal ser sincers, i segurament les opinions dels epidemiòlegs tindran un pes determinant en la decisió final, perquè la conjuntura que estem vivint és extraordinàriament complexa i difícil, de la mateixa manera que ho és la situació en què es troben els nostres governants de les diferents administracions a l'hora de prendre decisions complicades. Des d'aquí vull expressar la meva empatia i comprensió, però permeti'm que llenci una pregunta a l'aire: si JxC i ERC, els dos partits del govern, perceben que el nomenament de Salvador Illa com a presidenciable del PSC els pot perjudicar electoralment, aquest fet no influirà en la decisió d'ajornar les eleccions? A ningú no se li escapa que una fita de l'independentisme en aquests comicis era assolir el simbòlic 50% dels vots, segurament perquè una part d'aquell abstencionisme diferencial tornaria i molts votants no independentistes es quedarien a casa el dia de les eleccions, perquè ja no veuen cap perill que la independència es pugui consumar. Ara, amb la candidatura de Salvador Illa, i atenent a les tendències que marquen les darreres enquestes, sembla que un bon nombre de potencials abstencionistes, sobretot a les zones obreres metropolitanes, podrien sentir-se atrets per la papereta del PSC. I la tremolor ha aparegut en les cames de no pocs dirigents d'ERC i JxC. Perquè si bé és cert que el partit d'Oriol Junqueras se les prometia molt felices, i malgrat que és la formació favorita en aquestes eleccions, no seria descartable que quedés en tercera posició com el 2017. Res no és descartable i fer prediccions es presenta com quelcom poc menys que temerari.

S'obren moltes incerteses davant dels propers comicis. Aviat farà un any que Quim Torra va dir que la legislatura estava esgotada, i aquí ens trobem: en plena pandèmia i amb un govern on els dos socis viuen en una contínua picabaralla, atacant-se mútuament i fent electoralisme també arrel de la gestió de crisi sanitària i social. En la banda no independentista, el PSC agafarà amb tota probabilitat el relleu de C's (algun dia haurem d'analitzar en profunditat com ha malbaratat el seu espectacular resultat electoral del 2017) com a força principal, però a ningú no se li escapa que els socialistes surten a per totes i volen governar. I jo, a aquestes alçades de la pel·lícula, i malgrat que la fita la considero pràcticament inabastable, no descartaria res. Tampoc un canvi de govern en qualsevol de les seves múltiples i possibles combinacions, que són moltes. Perquè bona falta ens fa una mica d'aire fresc en els temps que ens estan tocant viure. Els experts no paren de dir darrerament que cal ventilar les estances. Potser també cal que ho fem a la Generalitat de Catalunya.