L’aeroport del Prat

Vicenç Planella

Fa uns dies enrere vaig veure en el programa Polònia de TV3 una satirà sobre el “ministre de no sé què”, Miquel Iceta. Llevat d’algun moment divertit, la paròdia no em va fer gaire gràcia. No és una qüestió personal, però si es fa, que es faci bé. A l’actual ministre de Política Territorial i Funció Pública el conec de fa molts anys i els del Polònia, llevat de la clenxa no li van encertar ni el físic ni el posat.

Iceta té el cul pelat i se li enfot que se’n riguin d’ell. De la maneta de Narcís Serra (aquell que va ser alcalde de Barcelona i íntim de Pasqual Maragall, ministre de Defensa, vicepresident del govern de l’Estat i president de Caixa Catalunya; per seguir l’ordre lògic de les coses en aquest país) va conèixer i memoritzar les clavagueres del poder a Madrid. Quan va crèixer, a l’ombra d’en Montilla, va fundar el gay-PSC, ara branca dominant, dins del mateix PSC. Sense obrir la boca es va anar fet l’amo del partit i referent indiscutible del socialisme a Catalunya. Que li preguntin a en Zapatero o al mateix Sànchez perquè i com van aconseguir la secretaría general del PSOE.

Que arribés on és ara no era qüestió de temps. Era qüestió que ell ho decidís. També se li pot preguntar això al senyor exministre Illa, que ara escalfa el seient del Parlament que durant tants anys va ser propietat d’Iceta. Obviament, el meu amic Miquel ha anat fent camí i com per art de màgia les pedres rodolaven abans que ell s’en pogués entrebancar. De fet, per a mi, era l’últim dels polítics de rang i cultura que circulaven, no fa pas gaire, per les institucions catalanes.

El gag que no em va fer ni fu ni fa no en deia res del projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat de Llobregat, com si el ministre de no sé què no en tingués res a veure. Normal, si no es coneix el personatge. N’hi ha que s’esvaloten i són cridaners, com l’alcaldessa Colau. Són fàcils de parodiar perquè, al capdavall, tampoc fan gran cosa. Però com fas un acudit d’algú que obre la boca només quan toca, per exemple defensant el rei i al mateix temps carregant contra la presidenta de la Comunitat de Madrid, que és del PP.

Les dues preguntes clau són perquè tot just ara rebrota l’ampliació d’aquesta infraestructura bàsica per a la capital de Catalunya i qui és la bèstia negre dels ecologistes i comunistes del país? La senyora Colau ho sap i jo també. Cap dels dos ho podem dir obertament perquè es veu que són aliats a l’Ajuntament de Barcelona, on, a més, també compten amb suport d’independentistes, però no deixa de ser curiós que tibin dels dos extrems de la corda aeroportuària.

No sé si l’alcaldessa prookupacions coneix com jo a l’amic Miquel, tot i que faría bé de seguir el seu exemple i no erigir-se en símbol d’aquesta batalla. El ministre calla, com ha fet sempre, però disposa d’una vareta que el fa guanyar totes les guerres. No és, la vareta, cap Villarejo amagat sota una gabardina, és política de clavaguera. El que vull dir és que les serps no les veus venir fins que les tens als peus i si no vas ben calçat, doncs, mala sort.

Ara toca el que es fa tant sovint en aquestes contrades: taules de diàleg i de concertació social, mentre el ministre fa veure que no s’adona i treballa en silenci i estalviant llum (al preu que s’ha posat, mare de Déu!) amb els que tiren els projectes endavant. Uns criden i altres callen, mentre els avions avui s’enlairen a compta gotes, però demà serà una tempesta de les bones.

Fabes o ales. Aiguamolls o ciment. Vols d’unes aus o d’unes altres. Aquesta seria la qüestió si al darrere de tot plegat no hi hagués l’actual titular de Política Territorial. Jo, si fos podemita, no me la jugaria.