I si l'independentisme català emprengués la via sobiranista basca?

Enric Tello, Dominique Saillard i Pedro Ibarra

Les espases segueixen en alt mentre un desacreditat Tribunal Suprem prepara des de la seva condició de jutge i part un duríssim escarment punitiu de l’Estat a la legítima aspiració política independentista de nou encausats catalans per un delicte de rebel·lió que mai no ha existit. Malgrat la qual cosa el conflicte plantejat per la voluntat del 48% de la ciutadania catalana d’independitzar-se d’aquest Estat espanyol que nega la seva sobirania es troba encallat en un punt mort. Condemnar dos líders socials i set representants polítics electes a penes de presó molt superiors a delictes com els de violació, o fins i tot assassinat, augmentarà sens dubte la crispació i les ganes de marxar d’aquest Estat repressor. Però tampoc no canviarà la situació de fons: que, d’una banda, l’Estat espanyol ha fracassat rotundament a Catalunya en haver perdut tota legitimació entre, com a mínim, la meitat de la seva ciutadania; mentre que, per l’altra banda, l’atabalat procés emprès pels partits independentistes catalans per proclamar unilateralment la independència amb la infundada esperança que seria reconeguda per altres Estats de la Unió Europea i el món també ha fracassat fins ara.

La proclamació unilateral al Parlament de Catalunya d’una República Catalana el 27 d'octubre de 2017 va fer evident que només hi ha una manera d’aconseguir ser un nou Estat independent en un món on no hi ha cap ordre internacional veritablement democràtic, i tan sols impera la crua raó d’Estat: que et reconeguin els altres Estats ja constituïts. Però resulta que aquests Estats no tenen el menor interès a reconèixer un altre Estat independent si això significa enemistar-se amb l’Estat espanyol. D’on es dedueix que només reconeixeran la seva independència si prèviament una àmplia majoria del poble de Catalunya ha aconseguit arribar a un acord de divorci més o menys amistós amb Espanya (a l’estil, per exemple, del que es va produir entre Suècia i Noruega, o entre la República Txeca i l’Eslovaca). D'aquí deriva una part del bloqueig en què es troba el conflicte. L’altra part és la negativa de l’Estat espanyol a negociar la realització d’un referèndum acordat, i amb totes les garanties, com els que s’han dut a terme a Escòcia o al Quebec. El que també comporta la seva absoluta incapacitat de recuperar la legitimació que ha perdut a Catalunya, i que s’eixamplarà encara més si persisteix en la seva antidemocràtica tenacitat repressora.

Davant un conflicte enquistat, que esdevé irresoluble mentre es mantingui en els mateixos termes, cal cercar una sortida política transitable. Les tres persones que hem publicat recentment el llibre Nacionalista lo eres tu: una propuesta federal-confederal republicana para superar la crisis del régimen político español del 78 (Barcelona, Icaria, 2018) volem contribuir a trobar-la des de la filosofia política noviolenta, i adoptant una doble perspectiva catalano-basca. El primer que la filosofia política de la noviolència reconeix davant un conflicte com aquest són les grans diferències que separen els dos bàndols. En un es troben moviments ciutadans i representants polítics electes que reclamen el dret a optar per la independència del poble català amb mètodes i plantejaments no violents (el que ja exclou d’entrada el suposat delicte de rebel·lió). A l’altre es troba un Estat que nega el seu dret a decidir tal cosa, disposa d'àmplies forces militars i policials que són les úniques que fins ara han exercit actes de violència contra persones, i s’ha col·locat en l'actitud pròpia d’un maltractador, atès que l’únic missatge que envia les persones qui volen sortir d’Espanya pot resumir-se així: «no aniràs enlloc perquè ets meva».

Hi ha, doncs, una part clarament reprimida i una altra repressora en un conflicte amb profundes implicacions pels valors democràtics, que només pot trobar solució des del reconeixement d’aquella sobirania que l’actual règim polític espanyol nega al poble català, com el nega al poble basc i a totes les altres nacions i pobles que convivim sota aquest mateix Estat. Aconseguir aquest reconeixement de forma noviolenta, és a dir sense destruir l’adversari –ni tampoc simplement fugint-ne— sinó transformant les nostres relacions fins assolir el ple reconeixement de les sobiranies negades, exigeix una llarga i dura tasca per aïllar els autoritaris i repressors unint el màxim de forces internes i externes que estiguin a favor d’una sortida democratitzadora al conflicte. Sembla evident que això exigeix canviar l’actual règim polític del 78, i la seva Constitució que nega el principi de cosobirania que reconeixen tots els Estats federals del món a les seves parts constituents, tan si aquestes són diferents nacions com si no ho són.

Les dificultats de l’altra part, l’independentisme català del procés, deriven de la desfavorable correlació de forces en la qual es troba, i tenen molt a veure amb una altra important lliçó de la filosofia política noviolenta: la fi el determina el camí que emprens, no la retòrica que empres. Si tries un camí equivocat mai no arribaràs on vols. Les forces polítiques independentistes del procés van decidir proclamar unilateralment la República Catalana a divuit mesos vista, sense tenir en compte que ni tenien una majoria social en el propi poble català que ho legitimés, ni comptaven amb suports suficients dins i fora l’Estat espanyol. En triar aquest camí, van tallar tota relació amb la gent i les forces polítiques catalanes, basques i del conjunt de l’Estat que no som independentistes però si sobiranistes, perquè defensem sense embuts el dret a decidir del poble català, i de totes les altres nacions i pobles d’Espanya. Ens van menysprear per ser, suposadament, ambigus i indefinits, sense prendre en consideració que l’opció independentista mai no ha superat el 48% dels votants catalans, mentre que l’opció sobiranista compta a Catalunya amb una àmplia majoria qualificada que es mou a les enquestes entre els dos terços i les tres quartes parts de la població adulta.

La gran diferència entre el suport popular a la independència, o la reclamació de la seva sobirania com a poble català, té molt a veure amb una altra dada que els independentistes del procés han obviat: que el de Catalunya és un poble mestís, variat, on conviuen diversos orígens, sentiments de pertinença i identitats col·lectives. Una part considerable d’aquest poble també s’ha sentit menyspreat i mancat de reconeixement per aquella proclamació unilateral d’independència. Optar pel «nosaltres sols» no només els ha minvat suport popular, ha retallat també el caràcter popular del seu projecte independentista en reduir a una única dimensió la sobirania reclamada, la nacional, deixant per un boirós esdevenidor l’exercici real de totes les altres sobiranies properes que afecten la vida quotidiana de les classes populars: la sobirania alimentària, energètica, laboral, residencial, hídrica, territorial, reproductiva, financera, cultural... Els moviments socials i les dones d’Euskadi coneixen molt bé el que significa aquesta exigència obsessiva d’un cert tipus d'independentisme que sempre vol col·locar en primer pla la resolució del problema nacional deixant de banda tota la resta. Les qui ens hem negat a aquesta imposició unidimensional hem estat titllades, aquí i a moltes altres parts del món, de ser traïdores. I sempre, les primeres i les que més, les dones lliures que aquest tipus de forces independentistes menyspreen com a renegades. Fins que es converteixen, com moltes dones basques i a tants llocs del món, en constructores de processos de pau.

Tot això ens ha manllevat també el debat democràtic sobre les diverses vies possibles per obtenir la sobirania nacional que reclama prop del 80% de la població catalana. Perquè no és veritat que aquest reconeixement es pugui obtenir només amb la independència. També hi ha altres solucions de caràcter federal o confederal. Un dels efectes col·laterals del tancament autoritari dels defensors del règim polític espanyol del 78, i de la poca amplitud de mires del procés, és el descrèdit del federalisme que avui hi ha a Catalunya en identificar-lo amb una simple variant més de l’actual Estat autonòmic. Res més fals. La característica bàsica de tots els Estats federals és la cosobirania. Per poder exercir-la en igualtat de condicions amb els altres Estats amb els quals es comparteix una constitució federal, cada Estat federat ha de tenir reconeguda la seva plena sobirania. Això vol dir disposar de tots els poders legislatius, executius i judicials. Per això cada un dels Estats d’un Estat federal té la seva pròpia Constitució, i pot obrir els seus propis processos constituents o de reforma constitucional quan ho consideri oportú.

L’única sortida viable al conflicte és el ple reconeixement democràtic de les sobiranies nacionals negades per l’actual Constitució del 78. La qual cosa no vol dir que les opcions a dirimir en un futur referèndum hagin de ser tan sols la independència o el manteniment del statu quo. Una sortida federal, amb certs aspectes de confederalitat o bilateralitat –com els que ja existeixen, per cert, en el règim foral de Navarra—, també donaria ple reconeixement a la legítima reclamació de sobirania de Catalunya, i podria unir al seu favor forces molt més àmplies que la independència tant dins de Catalunya com en les altres nacions i pobles d’Espanya. Per a una estratègia política noviolenta aquest és un aspecte clau per aconseguir aïllar l’adversari, i induir-lo a reconsiderar i canviar la seva posició.

Optar per una via sobiranista d’ampli espectre i llarg recorregut, que cerqui iniciar un altre camí cap a una primera estació de signe federal-confederal, és el que ja han fet les forces nacionalistes i independentistes basques. No fora convenient que l’independentisme català sortís de la desorientació en què està sumit des del fracàs del procés, plantejant seriosament la possibilitat de sumar-se a aquesta estratègia sobiranista? No permetria aquesta orientació noviolenta inter-nacionalitzar el conflicte dins el propi Estat espanyol, reunir forces suficients per fer front a la reacció autoritària i recentralitzadora, i aconseguir finalment tombar el règim polític del 78 que ens té a totes i tots dins una camisa de força? No els demanem que renunciïn a la independència com a objectiu. Els demanem que emprenguin una altra estratègia on l’assoliment d’una República Federal Espanyola, amb certs elements de bilateralitat o confederalitat per a les nacions que així ho reclamin, pugui constituir per a ells una estació intermèdia que obriria la porta a la celebració d’un referèndum amb totes les garanties.

A qui això els sembli rebaixar plantejaments, els suggerim que ho considerin de la següent manera: Quin escenari causaria major aïllament i preocupació a la triple aliança defensora de l’España Una, Grande y Libre que ja ha fet saltar pels aires els fràgils tripijocs de la transició? La situació actual, o una confluència sobiranista catalano-basca d’orientació federal-confederal, a la qual es podrien sumar el País Valencià, les Balears, potser Galícia i fins i tot altres comunitats de l’Estat? Qui escenari obligaria més el PSOE a triar d’una vegada entre adoptar de veritat un federalisme que reconegui totes les cosobiranies, o quedar-se tot sol en la defensa d’un statu quo autonòmic en plena deslegitimació? Ens hi juguem molt, totes i tots, en aquest assumpte com per no seure a parlar d’una estratègia en comú.