Humanitat sense humanitats

Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

L'última enquesta d'inserció laboral de titulats universitaris realitzada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) llança una dada reveladora: l’any 2019, la desocupació entre universitaris d'arts i humanitats se situava en el 13,4%, el percentatge més elevat de totes les branques de coneixement. En concret, les pitjors taxes d'ocupació es van registrar als estudis de filosofia (63,8%), conservació i restauració (63,8%) i història de l'art (65,0%), mentre que les millors taxes d'ocupació es van assolir en l'àmbit de les enginyeries electròniques, informàtiques i de comunicacions.

Les explicacions simplistes no van trigar a arribar: sobren filòsofs, filòlegs i historiadors en general. Però la veritat és que cap d'elles introdueix com a factor explicatiu els interessos i les dinàmiques de poder pròpies de les nostres societats capitalistes, on tot allò que no es percep com útil ni resulta econòmicament rendible és rebutjat o desprestigiat. Així, el mercat laboral pren seriosament els enginyers i altres professionals que, fidels a les demandes de la producció capitalista, garanteixen resultats tangibles que poden aplicar-se gairebé immediatament. En un món governat per la utilitat i els diners, en el qual la pregunta fonamental sobre qualsevol coneixement és "per a què serveix?", les humanitats es veuen en l'obligació permanent de justificar la seva existència. En aquest context hostil, l'estratègia de desprestigi passa per convertir-les en una esfera elitista i prescindible del saber, en una mena de luxe cultural.

Ho hem vist al llarg dels últims anys al Brasil, on el govern neoliberal de Bolsonaro pretén estrangular financerament les humanitats i transformar les universitats públiques en una mena d'empreses. No obstant això, el que passa al Brasil no és un fet aïllat, tan sols és la darrera i més notòria execució d'un atac contra les humanitats que ve donant-se a major escala. Una amenaça existencial de llarg recorregut en forma de desqualificació i subfinançament que en el pitjor dels casos podria acabar tràgicament en allò que Boaventura de Sousa anomena "epistemicidi": la destrucció sistemàtica de coneixements.

Combatre l'amenaça d'un sistema dissenyat per provocar la mort lenta de les humanitats o sotmetre-les a les exigències del mercat exigeix consciència crítica. És a Paulo Freire, de qui aquest any es commemora el centenari del seu naixement, a qui devem aquest concepte. Per a Freire, educar no és memoritzar ni transmetre continguts mecànicament. Educar és, sobretot, conscienciar, crear les condicions intel·lectuals per tal de transformar l'opressió, l'exclusió, la discriminació i el prejudici. Des d'aquesta òptica, Freire entén l'educació com una "pràctica de llibertat". A fi de conquerir la llibertat no n'hi ha prou amb aprendre a comptar, a llegir i a escriure; cal dialogar, reflexionar i proposar mirades alternatives capaces de qüestionar les ortodòxies oficials, com el tan repetit mantra de la llibertat pregonada per Díaz Ayuso. De què serveix proclamar retòricament la llibertat si moltes persones ni tan sols disposen de l'accés als recursos materials i educatius per a exercir-la?

La consciència crítica no entén de qualificacions numèriques ni de títols acadèmics. El predomini d'un model educatiu regit per mètriques i estadístiques és un error pedagògic que s'ha normalitzat. La universitat, per exemple, és cada cop menys un lloc de sorpresa intel·lectual i pensament crític i cada vegada més un lloc on especialitzar-se i adquirir aptituds per inserir-se en el mercat laboral. Batejat a les fredes aigües de l'eficiència, l'alumnat assumeix i reprodueix els valors dominants. Amb prou feines hi ha temps per reflexionar, per qüestionar i per ampliar la consciència del que som i del que podem arribar a ser, quan precisament si d’alguna cosa està plena aquesta societat és d’utilitarisme, rentabilisme i economicisme.

Els aspectes més importants de la vida no es poden mesurar ni quantificar. Necessitem apostar per un ensenyament basat en criteris educatius i no en criteris productius, estadístics o de mercat. Les humanitats poden ser un excel·lent mètode per enfortir criteris ara afeblits, com l'empatia, la creativitat, la capacitat de sorpresa i d'indignació, el respecte, l'argumentació convincent i l'habilitat per qüestionar creences heretades. Els estudiants més brillants que he conegut no són aquells capaços de donar respostes previsibles, recitar noms o recordar dates, sinó aquells que demostren esperit crític i imaginació per formular preguntes agosarades i incòmodes, sobretot per als que es beneficien de l'statu quo. Té raó Montaigne quan afirma que "val més val un cap ben fet que un cap ben ple".

No assigno un valor intrínsecament civilitzador a les humanitats. Els nazis admiraven les òperes de Wagner i agradaven de veure representades les obres de Goethe. Llegir l’Ètica d'Aristòtil no torna a un necessàriament millor persona, de la mateixa manera que llegir la República de Plató tampoc no fa que un sigui forçosament millor ciutadà. No obstant això, com el seu propi nom indica, les humanitats ens recorden la importància de tenir cura del que som i ens envolta, de conrear la terra fèrtil en la qual estem arrelats, ja que la paraula “humanitats” està relacionada etimològicament amb humus (terra) i amb homo (ésser humà). Com diu Martha Nussbaum, si les humanitats serveixen per a alguna cosa, és per fer "un món en què val la pena viure".

En aquest sentit, estic plenament convençut que, adequadament administrades, les humanitats poden ser un antídot eficaç contra la violència, l'arrogància, la indiferència, l'apatia, l'odi, la ignorància, el conformisme, la submissió i la deshumanització, entre altres manifestacions d’embrutiment humà. Insisteixo en això d’adequadament administrades perquè, com bé recorda Saramago, "un imbècil és un imbècil, fins i tot quan escriu llibres".

Extrapolant les paraules d'Eugène Ionesco sobre l'art, podria dir-se que una societat que no aprecia el potencial emancipador de les humanitats és una societat de "esclaus o de robots, un país de gent desgraciada, de gent que no riu ni somriu, un país sense esperit; on no hi ha humorisme, on no hi ha riure, hi ha còlera i odi". El mateix odi i menyspreu per l'educació per a la llibertat que va portar Bolsonaro a insultar públicament Paulo Freire titllant-lo "d’energumen".