Horitzons després de la moció de censura

Josep Maria Antentas

Professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

1.-Interessant per si mateixa, la moció de censura té també l'atractiu addicional de provocar una allau d'interpretacions diverses l'anàlisi de les quals és gairebé tan suggerent com ella mateixa. La forma de llegir-la i d'avaluar les seves conseqüències revela tota una concepció de la política.

En el seu famós 18 de Brumari, Marx denominava cretinisme parlamentari a la "malaltia que empresona com per encantament als contagiats en un món imaginari, privant-los de tot sentit, de tota memòria, de tota comprensió del rude món exterior". El cretinisme parlamentari no només és una forma d'actuar políticament, sinó una manera també d'entendre-la i analitzar-la. I, sens dubte, el cretinisme analític és una especialitat molt estesa entre comentaristes polítics que no veuen més enllà dels passadissos del món institucional. Tota anàlisi seriosa de la moció de censura, però, ha d'examinar-la en clau del seu impacte a llarg termini i en el re-alineament estratègic i tàctic de les forces de l'esquerra. Reduir el focus a l'aritmètica parlamentària del seu resultat, que d'altra banda ja estava cantat per endavant o, fins i tot, en l'estira i arronsa a l'hemicicle i a la seva percepció pública, és excessivament simplista.

2.El que va passar a la moció en si, durant el debat parlamentari, va estar d'acord amb el previsible: els representants de Units Podem van fer un bon paper. La solvència de Iglesias, només amenaçada per les oscil·lacions i errors de registre a què és propens, és coneguda. I no va fallar aquesta vegada. La de Montero s'intuïa, i va quedar perfectament demostrada.

El PSOE va fer el que va poder, però es beneficia encara, si més no en certa mesura, de trobar-se en una fase d'interinitat en què la nova direcció de Sánchez encara no ha començat a caminar del tot. En aquest sentit la moció de Podem va ser més letal per al PSOE quan va ser anunciada, posant entre les cordes a Susana Díaz i a la gestora colpista, que quan s'ha desenvolupat finalment.

I el PP es va dedicar a l'únic que pot / sap fer: enrocar-se en el seu propi relat i mantenir un rumb inamovible. L'acumulació de casos de corrupció i l'esquinçament de la seva organització a Madrid l'han col·locat en una situació difícil però, de moment, segueix sent el millor puntal sistèmic i el principal garant que l'agenda política dels grans nuclis de poder econòmic i financer es compleixi rigorosament. La lamentable, i tan comentada, actuació del seu portaveu, Rafael Hernando, seria la síntesi perfecta de l'autoritarisme i reaccionarisme sense límits que encarna el PP, si no fos perquè la pròpia murrieria del personatge comença a prendre tonalitats caricaturesques. Volent aparentar ser un dur i implacable martell d'heretges roig-morats sembla cada cop més ridícul. Tan rídicul, per increïble que sigui per a tot aquell que no sigui un fan acèrrim, com Charles Bronson en el seu paper de Paul Kersey, el justicier dedicat a netejar solet carrers de Nova York i Los Angeles en una tan memorable com oblidable saga cinematogràfica.

3.La moció marca una fita en la trajectòria de Units Podem que, en el fons, té dues vies divergents per traçar el seu futur: o bé emfasitzar un tancament parlamentarista per sobre de la seva activitat, centrant la seva política en permanents cops d'efecte mediàtics i un ball sense fi amb el PSOE, o bé intentar transcendir els espais de la política institucional per reforçar la seva presència a la societat i intentar condicionar la primera a partir de la seva intervenció en, i del que esdevingui en, la segona. No es tracta de contraposar de manera maniquea "parlament" i "carrer" sinó en definir bé com es relacionen les dues facetes de l'activitat política i on se situa el centre de gravetat de la mateixa. El repte per a Podem és no quedar reduït a un aparell mediàtic i un grup parlamentari que sura en l'espai mediàtic-institucional sense res a sota, ni ancoratges sòlids en la societat més enllà del vot, les xarxes socials i els mass media.

4.- El 15M i el seu No ens representen, i Podem amb el seu discurs inicial contra la casta, van marcar un moment d'impugnació de la totalitat del sistema polític i de partits, encara que aquesta contestació sempre fos, en particular en el moment Podem, més forta en les formes que profunda en els continguts. Però després de les eleccions del 20 de desembre de 2015 el paradigma va lliscar cap a com "fer fora el PP" i formar un govern alternatiu. Això és conseqüència en part de tres realitats indefugibles: el cansament amb el resilient i interminable govern del PP, la inserció de Podem en la dinàmica de la política parlamentària després de la seva arribada a les institucions i el descens de les lluites socials. La qüestió de fons, però, és que l'objectiu de treure's de sobre al PP pot enfocar-se des de dos punts de vista: des d'una perspectiva de ruptura constituent i de ruptura amb el model neoliberal, o en un camí més convencional de construir un "govern progressista" amb tasques imprecises. Aquesta ha estat, per desgràcia, l'opció de Podem des que va abraçar una política d'emplaçaments unitaris al PSOE, desconnectada del debat programàtic concret. Això ha tingut per conseqüència tant la perillosa rehabilitació exprés del PSOE com a instrument de canvi, i més després de la tornada de Sánchez, com el empantanegament de Units Podem en una baralla pública amb el PSOE sense que el contingut polític de la mateixa sigui prou clar.

5.- El repte per als morats és com tenir una tàctica unitària cap al PSOE sense generar la ficció i la confusió de pertànyer al mateix espai polític i en la qual les discussions polític-programàtiques ocupin el lloc decisiu. Si Podem tanca la seva estratègia al voltant de la denúncia de la corrupció i la necessitat de configurar un govern alternatiu de contingut incert i programa feble, en el fons facilita les coses al PSOE. Al contrari ha de lluitar per mantenir i introduir a l'agenda política els grans debats sobre política econòmica, social, energètica ... És en aquest terreny on es poden marcar les grans diferències amb el PP i posar en dificultats el "nou PSOE" de Sánchez i forçar- lo, bé a assumir posicions concretes contràries a la lògica neoliberal, o a retratar la seva impostura.

Si el marc del debat transcorre només per la corrupció i la regeneració democràtica i un programa light, entre el "nou PSOE" i un Podem 'errejonitzat' (encara sense Errejón) i ciudadanitzat, guanya el PSOE. I encara més amb un Podem amb un líder més creïble en el registre impugnatori que en el d'estadista. Si el debat, en canvi, es manté en el terreny de la crítica al model i la proposta d'alternatives consistents, Podem es mou millor que el PSOE. Units Podem pot fer molt per intentar que les coses vagin per una via o per l'altra. Però la qüestió decisiva serà la revitalització o no de les lluites socials, una cosa que escapa a la voluntat de Units Podem i, en particular, la dialèctica que s'estableixi entre aquestes i Units Podem i la capacitat d'aquest últim de condicionar el debat polític amb propostes programàtiques que emanin de, i reflecteixin, els grans eixos de la conflictivitat social.

6.-Solvència. Aquesta és la paraula de moda a les files de Units Podem i en la seva perifèria, en el seu camí per postular-se com a alternativa de govern. Idea fonamental, sens dubte, que pot interpretar-se, però, de diferents maneres.

Seria un error equiparar "solvència", com per desgràcia tendeix a fer-se, amb respectabilitat governamental segons els criteris convencionals i sota el pes de l'allargat fantasma històric de l'eurocomunisme. Solvència en l'elaboració programàtica? Una cosa fonamental sens dubte, però que no té necessàriament res a veure amb descafeïnar el programa i tallar-lo amb el patró del que és acceptable pels "mercats", sinó amb detallar bé i desgranar convincentment una bateria de mesures que apuntin cap a un altre model.

Solvència comunicativa i discursiva? Per descomptat. Però això no suposa buscar l'aprovació condescendent d'opinadors i representants del que es considera oficialment correcte. Implica començar per transmetre una imatge d'honestedat i de convicció en el que es diu. Aquí Corbyn està a anys llum per davant d'Iglesiaa, víctima de les seves innombrables oscil·lacions discursives i canvis sobtats. Solvència organitzativa? Això per descomptat implica desmuntar de soca-rel la maquinària construïda en el primer Vistalegre i ratificada, amb retocs, en el segon. La solvència, ben entesa, implica sobretot pensar estratègicament i, per tant, anar més enllà de la tàctica permanent.

7.- Finalment, el debat polític de conformar una alternativa al PP es topa inevitablement amb la gran peça desestabilitzadora que és Catalunya i el procés independentista. Aquí el nou PSOE es mostra ràpidament vell. Units Podem manté una digna posició democràtica respecte al referèndum anunciat per a l'1 d'octubre encara que rebaixi anti-estratègicament el significat del mateix.

La seva principal debilitat és la dificultat per integrar el procés català en una perspectiva estratègica d'abast estatal de ruptura amb el règim de 1978. Això és indubtablement molt difícil. Potser impossible. En conseqüència, la qüestió catalana segueix essent vista més com un "marró" que cal capejar com es pugui que no com una peça compatible amb una estratègia d'àmbit estatal. Lamentablement, la posició dels aliats catalans de Units Podem, Catalunya en Comú, no serveix en aquest sentit d'estímul per articular una posició més audaç. La seva passivitat formalista sembla haver descartat un intent de síntesi federalista-independentista al voltant de les consignes de la República Catalana i procés constituent català, i haver desestimat assajar camins de complementarietat entre la via unilateral i la formació d'aliances d'àmbit estatal. Amb això el debat estratègic, dins i fora de Catalunya, perd profunditat en benefici de superficialitats que en res beneficien per avançar en moments complexos.