Hi ha voluntat i possibilitat de "tornar-ho a fer"?

"Hem de fer autocrítica", va dir al Parlament, en nom de Junts per Catalunya, Albert Batet, amb no se sap quin grau de consciència sobre la desmobilització que han provocat entre nous i vells independentistes. Ho deia en el debat d'investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat, gràcies a un acord que, segons el propi Batet no genera "gaires expectatives". Expressava la confiança, això sí en què l'acord "vagi de menys a més".

El dirigent d'ERC va haver d'agrair en el mateix debat la paciència d'una "ciutadania esgotada". "Tenim el deure de recuperar la seva confiança, perquè, al cap i a la fi, ens hi va el prestigi i la credibilitat de les nostres institucions", va reconèixer Aragonès el passat 20 de maig en el debat parlamentari, un dia abans de convertir-se en el 132è president de Catalunya.

I Dolors Sabater, com a representant de la tercera força independentista, la CUP, que va aportar els seus nou vots per fer possible la investidura, va parlar sobre la necessitat d'"obrir un nou cicle de lluita" i de "reconstruir un veritable full de ruta cap a la independència".

L'autocrítica que puguin fer ERC i Junts podria ser útil si diguessin en què creuen que s'han equivocat, en concret, perquè el que han manifestat fins ara no han estat ni tan sols discrepàncies, sino més aviat disputes corporatives o mostres d'enemistat gairebé personal. La "recuperació de la confiança" en aquests àmbits tan carregats de visceralitat sempre és complicada. Si es perd i es vol restablir cal realitzar grans esforços, cal canviar radicalment d'actitud, generar complicitats i demostrar voluntat de respectar compromisos. En els darrers temps els hem vist expressar un dia penediment per l'espectacle permanent de picabaralles i a l'endemà protagonitzar nous episodis d'enfrontament impúdic per qualsevol detall. Ara el propòsit de mantenir el respecte mutu està per veure.

I l'entrada en un "nou cicle de lluita" com el que reclama la CUP, exigeix que a més de proclamar-lo, expliquin en què consistiria i amb qui compten per aconseguir la capacitat de convocatòria que tenia el sobiranisme català durant la passada dècada.

ERC i Junts han arribat a un acord de Govern carregat d'intencionalitat política independentista, republicana, i de voluntat de transformació social, però sense donar a conèixer les eines que necessiten per assolir les fites assenyalades en el document que van presentar el passat 17 de maig.

Convé llegir amb atenció L'acord de Govern per la investidura de Pere Aragonès. Un text de 46 pàgines amb una introducció prou contundent: "Les prioritats d’aquesta legislatura passen per desplegar un potent pla de rescat social, que garanteixi que aquesta crisi no la paguin, un cop més, els més vulnerables; per un pla per la reconstrucció i transformació del país per superar aquesta situació de crisi; per desplegar un pacte antifeixista i un pla per recuperar i defensar l’exercici dels drets civils i polítics i combatre la repressió política; i per avançar cap a la República Catalana des dels grans consensos i l’aposta per l´acumulació de forces i la conquesta de drets i llibertats perdudes i la combinació del procés de negociació i diàleg amb l’Estat, amb la de la confrontació democràtica i social, per la qual caldrà preparar-se per, arribat el cas, estar en disposició de vèncer aquest embat", han deixat escrit.

I també assenyalen que "un dels objectius de l’independentisme és poder sumar més suports i més força". "Això ens ha de permetre treballar per generar les condicions guanyadores en el marc d’aquesta legislatura per plantejar un nou embat democràtic de confrontació cívica i pacífica". Què tenen pensat? Què tenen previst més enllà d'una gestió més intel·ligent de l'autonomia?

Aquesta mateixa setmana hem pogut veure un exemple simptomàtic de l'estat de salut social del sobiranisme.

Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Alerta Solidària i altres organitzacions independentistes havien fet una crida a la participació en un acte polític a la capital de l'Alt Empordà el dia 22 de maig, amb assistents de diferents comarques, un dia després de la votació d'investidura, per reivindicar i donar suport a les 328 persones encausades per haver participat en els talls de trànsit a Amposta, El Portús, Girona i Tortosa, el novembre del 2019, en protestes per la sentència del Tribunal Suprem contra implicats en el referèndum d'autodeterminació de l'1-O. Un acte significatiu per les expressions de voluntat de plantar cara davant la justícia, però també per l'escepticisme davant l'actuació dels dirigents polítics independentistes i les pretensions passades i actuals de negociar amb l'Estat. Determinació però també frustració, que es posaven de manifest en els crits de la gent, els discursos i, fins i tot, en el contingut de les corrandes que es van cantar contra la "justicia injusta" i els poderosos que volen la societat "lligada de mans".

Alguns milers de persones havien omplert la Rambla de Figueres, amb control d'aforament anticovid, però era evident per a tothom l'enorme distància d'aquest acte amb les massives concentracions sobiranistes d'anys anteriors i posteriors al referèndum, aquelles mobilitzacions que les forces d'esquerra d'àmbit estatal observaven amb indiferència, incomoditat o fins i tot amb mostres de rebuig, sense saber veure que representaven una oportunitat de ruptura amb el règim del 78.

Marcel Mauri, d'Òmnium, es va adreçar als assitents per assegurar que les places es tornaran a omplir, garantir la voluntat de "tornar-ho a fer" i remarcar que "la ciutadania que lluita organitzada és imprescindible". Va reconèixer, però, que caldría de nou "recuperar els carrers". Elisenda Paluzie, de l'ANC, va assenyalar d'entrada el desengany de les persones que confiaven en qui va prometre "accions que ens portarien a la independència". "Ara tenim Govern independentista. Falta una condició, que aquest Govern estigui disposat a fer la independència", va dir abans de demanar "pressió i més pressió" sobre el Govern i el Parlament.

Els discursos més significatius d'aquest acte polític, no obstant això, van ser els d'Alicia Monterroso i Pepa Plana, portaveus de les represaliades per les protestes del 2019, que van voler prendre la paraula públicament per assenyalar que a l'acord entre Junts i ERC li falta "rumb i estratègia", però sobre tot per posar en valor i assegurar l'existència d'una "xarxa de persones anònimes", que "treballen en la causa antirepressiva", "s'organitzen i tiren pel dret". "No ens prendran mai més el pel", "ni un pas enrere", "ningú podrà esborrar el nostre somriure rebel", "som i serem moviment popular que desborda els plans dels partits", "ho tornarem a fer", van proclamar. El dubte més que raonable es troba en si el sobiranisme català tindrà capacitat de tornar a realitzar en un termini més o menys previsible un acte de desobediència de les dimensions del de l'1 d'octubre del 2017.

ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i Consell per la República sembla que tenen clar que l'independentisme ha de traçar una linia estratègica al marge de l'acord que ha fet possible la investidura. Aposten amb més o menys convicció per explorar les possibilitats de la taula de diàleg amb el Govern espanyol, però tot i així, ERC i Junts, en el seu acord, fan referència explícita a un eventual embat amb l'Estat, conscients que l’Estat només dialogarà sobre el que el sobiranisme reivindica si al davant té algú amb voluntat i possibilitats reals d’incomodar-lo. Les preguntes clau són evidents i es troben obertes. On, quan i de quina manera pensen que s'ha de lliurar aquest nou embat? Quina resposta social obtindrien aquestes organitzacions si avui vulguessin mesurar el grau de pressió que es pot exercir des del carrer?