La gran mentida dels autònoms

Durant massa temps, quan s'ha parlat dels autònoms, s'ha fet des d'un relat que no explica la realitat. Un relat construït des de les dretes, assumit també per bona part de l'esquerra institucional, que presenta l'autònom com un petit empresari, un emprenedor que triomfa o fracassa segons el seu esforç individual. Com si fossin aliens a la realitat econòmica i social del seu entorn.

Aquest relat és fals. I és profundament injust.

L’autònom, abans que res, és classe treballadora. Ho repeteixo: classe treballadora. No és un eslògan, és una descripció material de la seva vida. Són furgonetes, comerciants, freelance, pageses, professionals de tota mena que viuen exclusivament de la seva feina.

Si no treballen, no ingressen. Però passi el que passi, sempre paguen.

Treballadors sense drets

Durant anys, hem consolidat dues categories dins la classe treballadora: els assalariats, amb conveni, vacances i prestacions, i els autònoms, que viuen amb una inseguretat crònica. Sense horaris clars, sense xarxa de protecció real, amb pensions de misèria.

Un autònom que no arriba al salari mínim no és un emprenedor amb mala sort. És un treballador pobre. I un sistema que tracta igual qui ingressa milions i qui no arriba a final de mes no és just: és una trituradora de drets i d'igualtat.

 El sistema castiga els de baix  

El 85% dels autònoms han cotitzat històricament per la base mínima. No per elecció, sinó per supervivència. El sistema ho permetia, però també els condemnava a una pensió de 942 €, molt per sota dels 1.487 € del règim general.

Això és el resultat d’una arquitectura institucional pensada per ofegar qui menys té i blindar qui més ingressa. Per exemple: un autònom que guanya 6.000 € paga uns 600 € de quota; un assalariat amb aquest sou aporta gairebé 1.900 €.

També hi ha la trampa de les llacunes de cotització: un assalariat rep compensació en mesos sense feina; un autònom, si no pot pagar, arrossega un zero que li redueix la pensió de per vida.

Una expressió que sentim sovint: "Pago com si tingués un Ferrari i rebo com si tingués un patinet". No és una broma.

L'atur dels autònoms –el famós cessament d'activitat– és una ficció burocràtica. Sis de cada deu sol·licituds es deneguen. Es demanen pèrdues del 75%, demostracions impossibles i muntanyes de papers. I si arriba, sovint és tard: el negoci ja ha caigut.

Si emmalalteixen, deixen de facturar i han de continuar pagant. Durant els primers 60 dies de baixa, cap cobertura real. La realitat és que milers de persones treballen amb febre, lesions o dolor. Això no és llibertat econòmica: és precarietat forçada.

Relacionat amb aquest tema

Espanya formalitza la feina a les plataformes digitals, però no la dignifica: només Just Eat obté l'aprovat

Laura Anido

Si tanques amb 53 anys, no hi ha subsidi. Caiguda lliure fins a la jubilació.

 Classe treballadora invisible  

El 65% dels autònoms ingressen entorn del salari mínim o menys. Parlem del paleta, la perruquera, el transportista, la traductora o el músic que factura 250 € i en paga 200 de quota.

Molts treballen 10 o 12 hores al dia, sis dies a la setmana. Sense vacances, sense drets laborals, sense seguretat. I amb un relat oficial que els tracta com a empresaris privilegiats.

 TRADE i falsos autònoms: l'explotació legalitzada  

El sistema ha trobat una via barata de desregular: convertir treballadors en proveïdors. Així neixen els TRADE (treballadors autònoms econòmicament dependents) i els falsos autònoms.

Hi ha més de 300.000 persones que haurien de ser assalariades. Però se les obliga a facturar. La majoria no escull: és això o res.

La protecció legal dels TRADE és paper mullat. Els drets no es compleixen. I les inspeccions arriben tard, si arriben.

 Fiscalitat: el gran elefant a la sala  

Un autònom pot pagar fins a un 45% d'IRPF. Una gran empresa tributa un 25% o menys.

Però la injustícia creix quan la base imposable no reflecteix la realitat: si no pots deduir lloguer, eines, internet o vehicle, tributes sobre una xifra inflada.

Proposem dues coses: rebaixar 5 punts d'IRPF a rendes baixes i mitjanes i ampliar les despeses deduïbles. Que es tributi per allò que realment es guanya.

També cal que les grans empreses paguin més. Perquè si els petits aguanten el sistema, el sistema no pot continuar castigant-los.

En resum, els autònoms no demanen privilegis. Demanen el que és just:

Desemmascarar aquesta mentida no és un caprici ideològic. És una obligació democràtica.

Perquè no podem continuar permetent que centenars de milers de persones paguin com a rics i cobrin com a pobres, treballin malaltes per no enfonsar-se, i arribin a la vellesa amb pensions indignes.

L'autònom és, senzillament, un treballador. I com a tal, ha de tenir drets. No es tracta de donar-los res. Es tracta de complir, amb anys de retard, el contracte social que se'ls ha negat.