El Govern accepta l'absorció de Bankia per CaixaBank: s'esvaeix la perspectiva d'una banca pública

Daniel Albarracín

Doctor en Sociologia i Economista. Forma part de la Comissió d'Economia Política d'Anticapitalistes

El sector financer ha realitzat un grandíssim procés de transformació del sistema bancari.

En primer lloc, excepte dues petites entitats, les caixes d'estalvi, que representaven la meitat del sistema financer, van ser bancaritzades el 2010, perdent els seus últims trets de caràcter social. La major part va desaparèixer o va ser adquirida a baix preu pels grans bancs.

En segon lloc, s'ha assistit a un accelerat procés de concentració bancària. Fa 25 anys hi havia 50 entitats, avui són pràcticament cinc entitats les que dominen el mercat, acaparant el 71% dels actius del sector i el 67,7% de la quota de mercat (prenent dades del 2019, un 25% més que si comparem amb el 2006, si ara absorbeix CaixaBank a Bankia, encara que puguin identificar-se 30 entitats funcionant). En suma, el sector a l'Estat espanyol aconsegueix un grau de concentració que el posa en el quart lloc del llistat europeu.

En tercer lloc, el procés de servei bancari s'ha digitalitzat en bona mesura. En aquest context, el nombre d'oficines i empleats s'ha vist retallat dràsticament, i els serveis personalitzats i les condicions per a la clientela s'han vist restringits o encarits.

En quart lloc, el sistema bancari ha tractat de compensar la seva reducció de rendibilitat, davant la disminució dels marges bancaris a causa d'un entorn de tipus d'interès reals molt baixos, amb la proliferació de comissions i la realització d'activitats alienes a la pràctica bancària.

Fa pocs dies el vicepresident del BCE, Luis de Guindos, ja apuntava, igual que es va fer en la crisi del 2008, que el sistema bancari ha d'abordar els seus problemes de baixa rendibilitat i de manca de solvència amb noves concentracions. Aquesta línia a més està reforçada per la convicció a l'establishment que es necessita formar "grans campions europeus" per competir en el mercat mundial.

L'absorció de Bankia per CaixaBank: un pas cap a la privatització el 2021

Bankia representa l'últim vestigi de banca pública a Espanya, el FROB, instrument estatal, compta amb el 61,8% del seu capital. La nova entitat resultant d'aquesta absorció pot comportar fins a 650.000 milions d'actius, erigint-se en el banc més gran dels que operen a l'Estat espanyol [1]. 442.000 milions els aporta CaixaBank, 215.000 milions, Bankia; la qual cosa condueix a que l'Estat compti només amb el 14% del capital, superat pel 30% en mans de Fundació La Caixa, que concentraria un gran poder de decisió. La previsió era que Bankia es privatitzés en el 2021, atès que és un compromís derivat del Memoràndum d'Entesa europea quan es va concedir el rescat per a la banca espanyola. Amb aquesta operació, CaixaBank pot sortir molt beneficiada. L'Estat va aportar en el seu moment 24.069 milions en ajudes públiques per a BFA-Bankia en forma de rescat, dels quals a penes s'han recuperat 3.000 milions per la venda de participacions i la distribució de dividends. La venda de les accions de Bankia en mans de l'Estat es farà en un context baixista del valor de les accions bancàries, i la fusió només recuperarà una petita part d'aquest valor perdut.

Totes dues entitats estaven aconseguint rendibilitat en els últims períodes, encara que en uns nivells inferiors als habituals. La crisi desencadenada per la pandèmia els havia conduït a provisionar fins a 1.155 milions d'euros per possibles pèrdues i un cost associat de prejubilacions de 109 milions d'euros, que aguditza els problemes de baixa solvència, en un context de pressió europea per enfortir la capitalització, i una previsió de forts impagaments empresarials per la crisi de la Covid-19 i la depressió que ha provocat.

Les previsibles conseqüències de l'operació

CaixaBank, que comptava amb el triple de quota de mercat que Bankia, absorbirà l'entitat pública, en un procés de transició cap a la privatització.

El Govern demostra el seu desinterès per la construcció d'una banca pública, que desapareixerà, deixant-la en mans de CaixaBank. L'operació facilita la venda del banc, perquè el pes de les seves accions a l'entitat es redueix i no causarà tanta ressonància mediàtica perquè, a efectes d'imatge, Bankia ja haurà desaparegut en aquest moviment.

A més, s'accepta aprofundir el procés de concentració que ja va causar una greu crisi en el 2008, amb entitats massa grans per caure, amb capacitat de xantatge als governs perquè, si alguna cosa es torça, i això succeirà, pugui exigir recursos públics pel seu rescat.

Això comporta, al seu torn, una socialització de pèrdues. Del rescat a Bankia a penes s'ha aconseguit una recuperació de recursos. En el període que queda pel compromís de privatització no creiem que pugui aconseguir-se una devolució raonable, i amb la venda, amb les presses que pugui comportar el compliment de terminis, pot fer-se en condicions dolentes, reproduint l'esquema de venda a baixíssim preu de les velles caixes d'estalvis a grans bancs. Com veiem, els beneficis sí que serà privats.

No cal dir que hi haurà una conseqüència, ja fortament experimentada en els últims anys, i que afecta diverses dimensions en el capítol laboral i de serveis bancaris.

En els últims anys el sector ha eliminat dràsticament un gran percentatge d'oficines i d'ocupacions, i ha digitalitzat el sector per prestar els seus serveis. CaixaBank compta amb 3.797 oficines i 35.589 empleats, mentre que Bankia ho fa amb 2.267 sucursals i prop de 16.000 persones contractades. L'estructura logística de tots dos bancs, amb seus que coincideixen a moltes ciutats, facilitarà el seu tancament i la seva unificació, reduint despeses que significaran acomiadaments i altres fórmules com les prejubilacions.

El procés de concentració bancària i l'extensió dels serveis on-line tindrà conseqüències també per a la clientela. El procés de fort oligopolització, i en algunes localitats de monopoli, per la falta de competència, pot propiciar un augment dels tipus bancaris, així com el deteriorament del servei en matèria d'atenció personalitzada, que afecta especialment els col·lectius amb menys cultura digital o sense mitjans tecnològics apropiats.

Què caldria fer?

La vicepresidenta Nadia Calviño avala l'operació i fa d'aquesta manera corresponsable d'aquesta iniciativa a tot el Govern. Això expressa el compromís del Govern espanyol amb el marc donat per la Unió Europea, la qual cosa suposa que es descarta la construcció de qualsevol pol bancari públic. A més, retroalimenta l'agregació i concentració de monstres bancaris que acaparen poder i que podrien suposar una gran càrrega en cas d'una previsible crisi financera, en un context de creixement extraordinari dels deutes privats i públics.

Sens dubte hi hauria alternatives. Aquestes passen per:

• Establir una nova i més estricta regulació bancària que garanteixi la funció social del crèdit sota supervisió de les seves condicions, concessió de préstecs i creació de diners, tipus, comissions i nivells de solvència que, de no complir-la haguessin de conduir a l'expropiació i pas dels actius a un pol bancari públic. Això exigiria al Banc d'Espanya una major intervenció i supervisió dels nous termes d'aquesta regulació més estricta.

• El sistema bancari requereix d'una divisió entre banca comercial i d'inversió, així com una regionalització i especialització que s'acosti a les necessitats de crèdit dels territoris i sectors estratègics i que no sumi riscos morals com l'actualment existent: la capacitat de realitzar una operativa irresponsable o fracassada, i fer xantatge a govern en cas de risc de fallida, que condueixi a riscos sistèmics que impliquin nous rescats públics.

• El manteniment de Bankia com primera peça d'una gran banca pública. Això suposa desobeir els compromisos il·legítims adquirits amb la Troica.

• L'exigència de recuperació en termini ràpid dels 60.000 milions no retornats per la banca privada, sigui bé amb una taxa sobre beneficis sigui bé amb una altra fórmula, com pot ser l'aportació de patrimoni. Aquest capital podria reforçar el pol bancari públic o bé emprar-se en altres polítiques públiques d'utilitat social, com exigeix la urgència de salut pública i necessitats educatives, o la imperiosa necessitat d'abordar un pla de transició energètica.

• No cal dir que en aquesta operació es posa en joc un notori parc d'habitatges que hagués d'intervenir-se per posar-los a disposició en forma de lloguer social.

[1] El Banc de Santander continuarà sent el banc espanyol més gran, però per la seva implantació internacional.