Frenar l’avenç populista en temps de crisi. Badalona com a paradigma

Dolors Sabater

Presidenta del Grup Municipal Guanyem Badalona en Comú

En l’actualitat política vigent, a punt de celebrar-se el primer aniversari de les eleccions municipals del maig del 2019, la complexitat per assolir majoria al ple i configurar governs municipals estables ha tornat a ser titular de portada per la crisi política que viu Badalona. La convulsa dimissió de l’alcalde Pastor (PSC) en plena

pandèmia de la Covid-19 torna el consistori a la casella de sortida, i els resultats que van expressar la voluntat dels votants fa un any dibuixen altra vegada el tauler de joc.

Badalona té, mitjançant les 27 persones electes que componen el ple municipal, una nova oportunitat per decidir com configura el seu Govern i en mans de qui posa el lideratge de l’equip, qui deixa a l’oposició, i com articula la governança per poder desenvolupar polítiques públiques que la treguin del bloqueig i del creixent sentiment de fallida que envaeix la població. Com si es tractés d’una d’aquelles cruïlles de la història que planteja el mestre Josep Fontana, ho analitzo amb l’esperança que res està predeterminat encara, però amb la certesa que el que fem ara pot ser determinant per als anys que vindran.

Badalona es fa mirar, perquè el que hi passa té significats i conseqüències molt més enllà dels límits locals. Tal com ja s’ha referenciat a bastament, la ciutat ha esdevingut un laboratori del lepenisme i un focus d’exploració de com l’ús del racisme i de la criminalització de la pobresa són fàbrica de vots de les classes populars capitalitzats per la dreta, en aquest cas per un dels líders més extrems del Partit Popular (PP), l’exalcalde Xavier García Albiol. Això ha convertit Badalona en indicador de com penetra en societats postindustrials desafavorides l’avenç de l’extrema dreta que es produeix a tot Europa. I la converteix també en la possible plaça des d’on fer rebrotar el PP a Catalunya, comptant amb la doble capacitat d’absorbir tot el que hi ha a la seva dreta, i alhora –i això es va comprovar a les eleccions del maig passat– atraure la confiança d’un votant molt més transversal.

El cas és que ja des del 2007 Badalona s’ha convertit en una doble anomalia en el mapa polític català, per la sobrerepresentació del Partit Popular, que la distingeix significativament de la resta de poblacions, i que li atorga un biaix ideològic de dreta-extrema dreta, desencaixant a priori amb la composició socioeconòmica majoritària –població treballadora que inclou uns alts índexs de pobresa i empobriment en curs– i amb la cultura democràtica de lluites compartides. Per això cal abordar-ho amb tot el rigor que imposa afrontar el populisme pur i dur, i cal revisar com s’ha arribat fins aquí, amb la mirada alçada. Per poder aprendre dels errors i no repetir-los, sobretot tenint present que, si no s’actua de forma estratègica, l’any 2023 el PP podria obtenir la majoria absoluta, que ara ja té a tocar.

Recordem que els resultats electorals i la diferent posició del PSC no van permetre el 2019 tornar a constituir un ajuntament plural i del canvi com el del 2015 –que va ser interromput el 2018 per una moció de censura de PSC-PP-Cs–, però si que va fer possible tornar a frenar l’entrada del Partit Popular al Govern en retirar-se la candidatura de la formació d’esquerres més votada –Badalona Valenta, formada per Guanyem i ERC Avancem Més–, que va donar suport instrumental al PSC per evitar, precisament, que Albiol tornés a l’alcaldia.

L’aposta va resultar fallida, i malgrat la suma de Comú Podem, el govern del PSC va escollir seguir en minoria, feble, sense projecte i sense lideratge, ofegat pel bloqueig d’una maquinària municipal pendent de modernitzar i per totes les traves burocràtiques i financeres que les lleis Montoro encara vigents tenallen. La percepció després d’un any és que ara la principal fàbrica de suports que va acumulant Albiol és el gran descontentament per com funciona i resol (o no resol) els problemes de la ciutat el govern municipal, i l’episodi que ha envoltat la dimissió de l’alcalde no ha ajudat gens a prestigiar el govern actual.. La darrera lliçó apresa és, per tant, que per molt que siguin de progrés, si els governs són febles, inestables i no poden resoldre els problemes de la gent, el populisme a la ciutat continua creixent amb força.

Ara, amb la Covid-19, ens ve un moment de gran patiment de la ciutadania. En la darrera crisi el populisme va aconseguir que la potencial crítica contra uns governs ferotgement neoliberals que carregaven damunt les espatlles de les famílies el cost de la crisi –reforma laboral, 135, les retallades ...– fos desviada i convertida en racisme. Tenim més motius que mai per assolir un Govern de progrés fort, cohesionat, decididament compromès en l’impuls de polítiques públiques al servei de les persones, la cura i el sosteniment de la vida, impulsor de la seguretat humana i la recuperació econòmica sostenible, amb un lideratge de consens, transversal i feminista. Això és el que realment pot aturar l’avenç de la dreta. Toca deixar de banda la testosterona i negociar i governar en clau relacional.

Les negociacions estan obertes i la mà estesa. Badalona té una situació excepcional. Per no repetir errors i per evitar tenir el PP al Govern per molts anys, cal que el PSC es decideixi a sumar al bloc de progrés i sigui part de la solució.