Fixem objectius metropolitans

Xavier Matilla

Arquitecte-urbanista i portaveu del grup municipal de Terrassa en Comú

La necessitat de pensar i decidir com es governa l'àmbit metropolità de Barcelona no és un fet nou. De fet, podríem considerar que és un tema de reflexió i debat des de l'abolició de la Corporació Metropolitana de Barcelona l'any 1987. En aquell moment sorgeix l'actual mapa de fragmentació de la governabilitat metropolitana, amb una AMB com associació voluntària de 36 municipis i sense competències exclusives, cinc comarques, i un conjunt de municipis que no es van considerar «metropolitans» en aquell moment, com Sabadell o Terrassa, i van quedar fóra del mapa metropolità. És evident que el desenvolupament urbà i territorial d'aquests àmbits durant els darrers 30 anys han intensificat un conjunt de dinàmiques i interdependències de lògica supramunicipal que avui dia no tenen un marc de governabilitat apropiat.

Aquestes últimes setmanes s'han precipitat des de l'àmbit del Vallès propostes, manifestos i posicionaments al respecte. Comparteixo plenament la voluntat, que dedueixo implícita a totes elles, de forçar un marc de debat i discussió que permeti finalment trobar solucions reals al desajustament. Tanmateix, he tingut la sensació que per tractar d'obrir el debat en alguns casos es comença a construir la casa per la teulada. És a dir, s'han llençat propostes de solució tan enfrontades com crear un àmbit metropolità del Vallès o ampliar l'actual AMB des de les alcaldies de Sabadell i Terrassa respectivament, sense haver identificat adequadament quins són els objectius. Fet que demostra urgències històriques i posa de manifest, a parer meu, la inexistència de lideratges polítics al Vallès durant els últims anys, fonamentalment a Terrassa i Sabadell, amb capacitat per a construir consensos supramunicipals sobre una reivindicació que precisament neix de la voluntat i necessitat d'entesa supramunicipal. Crec que el que haguessin hagut de fer els governs municipals del Vallès, i específicament els de Terrassa i Sabadell és haver treballat consensos polítics abans d'haver llençat públicament propostes individuals que no fan més que generar situacions absurdes de bloqueig, que no convenen a ningú. Dit això, també s'ha de reconèixer que mentre que Sabadell ha estat capaç de posar el tema en l'agenda pública, el govern de Terrassa està més preocupat en sobreviure i veure-les venir.

Arribats a aquest punt és ineludible que siguem capaços de generar els espais de debat i treball necessaris per construir un nou marc de governabilitat metropolitana. Amb aquesta voluntat m'atreveixo, modestament, a aportar algunes reflexions que considero caldria tenir en compte.

Caldria diferenciar en primer lloc la discussió sobre quin és l'àmbit que reconeixem com a metropolità, de la discussió de com es substancia políticament la seva governabilitat. En aquest sentit crec que totes dues qüestions s'haurien de revisar. Ni l'àmbit actual de l'AMB inclou el veritable àmbit metropolità de Barcelona ni el seu «model de governabilitat» s'ajusta al que requereix aquest àmbit. Respecte a l'àmbit és evident que s'hi identifiquen funcions i relacions metropolitanes en un àmbit molt més gran que el de l'actual AMB, que s'aproxima a l'àmbit de Regió Metropolitana de Barcelona, conformada per l'arc perimetral que uneix Vilanova i La Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró (el que també s'ha denominat com a «Gran Barcelona»). Respecte a la governabilitat hem de tenir present que l'AMB funciona com un ens gestor de serveis supramunicipals i com un mecanisme redistributiu de recursos, a partir de les aportacions municipals que rep. Aquest model té efectes beneficiosos sobre els municipis amb menys recursos econòmics però no contribueix a equilibrar el territori, al contrari, tendeix a acomodar els desequilibris o fins i tot a accentuar-los. Amb l'àmbit actual de l'AMB, relativament reduït, és un model que més o menys ha funcionat. Ara, és impensable que aquesta mateixa lògica redistributiva pugui funcionar adequadament en un àmbit metropolità molt més gran com el que hauria de ser la RMB. Hem de tenir present que la RMB és un territori que està immers en un procés de desequilibri i especialització territorial preocupant. Un territori que continua acumulant inversió i activitat econòmica en el seu àmbit central i generant processos d'especialització residencial i industrial en el perímetre. Un model territorial que tendeix a separar residència de lloc de treball i a generar molta pressió sobre els sistemes de mobilitat. Terrassa és un exemple d'aquesta dinàmica, ha guanyat població a un ritme molt més alt de la seva capacitat de generar llocs de treball. En aquest context la governabilitat metropolitana de la RMB, no es pot reduir a un exercici de redistribució de recursos, sinó que requeriria mecanismes de govern forts que intervinguessin sobre decisions prèvies, estratègiques i estructurals que permetessin equilibrar adequadament el conjunt del territori en virtut de les seves característiques i potencials. Per aquest motiu no crec que tinguin gaire sentit propostes que proposen ampliar la lògica actual de l'AMB, ni les que persisteixen en mantenir la fragmentació o fins i tot generar confrontació entre diverses àrees metropolitanes. Tampoc sóc partidari de postures excessivament identitàries com algunes que s'han produït- publicat aquests dies.

Caldrà considerar també, que el fet metropolità no es solucionarà des d'una única escala o àmbit, i que haurem de ser capaços d'identificar geometries diverses, que permetin abordar qüestions de gestió o planificació d'àmbits supramunicipals més reduïts. Crec que la identificació d'aquests àmbits més reduïts on és pertinent aplicar govern supramunicipal pot permetre iniciar un procés de construcció metropolitana real sense que esperem aturats a una solució global final. Per exemple, seria interessant i pertinent, que Sabadell i Terrassa poguessin iniciar un procés de treball de planificació i gestió supramunicipal en àmbits compartits com per exemple l'eix de la N-150 i els espais oberts que encara resten entre els dos nuclis urbans.