Finestra amb vistes. La rutina, l'únic urgent

Fernando Ruiz-Goseascoechea, periodista

Aquest matí, d'hora, estava davant de l'ordinador amb la finestra oberta i de sobte em va cridar l'atenció el silenci. Em vaig aixecar, vaig treure el cap i, de passada, vaig veure que el carrer estava buit, net, sense res ni ningú; com si fos el matí d'un diumenge d'hivern, encara que avui és dijous 2 d'abril.

Les temperatures han baixat força des d'ahir i sembla que l'estiu ja abandona Buenos Aires. Vaig inspirar fort per fer entrar tota la brisa al meu cos i aleshores vaig olorar una cosa.

Com tots els matins, a la finestra del davant del pati interior, al pis de sota, una dona espera que el seu cafè estigui llest, mentre mira amb ofici rutinari el cel·lular. I a poc a poc va pujant l'aroma del seu cafè fet en una vella cafetera italiana. Crec que està prenent Prestige Cabrales, el mateix cafè mòlt que compro jo al super de sota.

Tanco la finestra i m'assec davant la pantalla de Word en blanc. Vull començar avui el pròleg del llibre sobre olors, i quan acabi faré uns exercicis per estirar les cames, fregaré el pis amb desinfectant i prepararé el menjar per als tres.

A la tarda revisaré les tasques escolars de Fer, connectaré amb el xat dels pares, seguiré llegint "De la alpargata al seiscientos", de Juan Eslava Galán, parlaré per Skype i Zoom amb gent de Barcelona, Madrid i Lima, soparé, navegaré una mica i donaré una ullada a Netflix.

Porto una rutina semblant des de fa quinze dies. Compleixo al peu de la lletra la consigna de no sortir mentre el coronavirus segueixi matant gent pels carrers, cases i hospitals de tot el món, i els poders polítics i econòmics no aconsegueixin sortir de la seva perplexitat tecnològica, hiperconnectada i hiperinformada.

L'estona que navego a Internet em satura aviat perquè, de manera inconscient, després de veure a El País els gràfics de la corba actualitzada, em dirigeixo com un autòmat a llegir a les xarxes les mentides i fal·làcies que des de l'odi i la rancúnia s'hi aboquen contínuament. Intento no fer-ho, però caic cada dia.

Em fa l'efecte, -valga'm Déu-, que a molts polítics i als seus operadors, els importen menys els morts que els rèdits polítics. I aquesta posició és, a més d'egoista i repugnant, de curt recorregut. És vergonyós veure i sentir cada dia a professionals de la política, fer xantatge, mentir i amenaçar, com si a l'endemà de quan acabi la pandèmia, tot pugui seguir igual que abans: els mateixos escenaris, els mateixos paràmetres i els mateixos mètodes. Ni s'imaginen el que ve.