Finestra amb vistes: Entre Ralph Lauren i la Kale borroka

Fernando Ruiz-Goseascoechea, periodista

Com que feia dies que només em comunicava a través de correus, Messenger, WhatsApp i Telegram, tenia ganes de parlar una estona. Així que aquest matí, després de preparar-me un mate, he trucat per telèfon al Marcelo. Volia saber si em podia passar unes llaunes de tonyina Ortiz i, de passada, preguntar-li com veia la situació a l'Argentina des de l'última compareixença del president Fernández a la televisió. Però Marcelo va ser més ràpid i res més despenjar em va dir: "Che, flaco, decime, ¿cuantos venezolanos viven en el barrio de Salamanca, de Madrid?" I és que amb el meu amic el xarcuter cal tenir molta cura.

Em veig obligat a aparcar de moment les llaunes de tonyina i comentar-li una mica el que he llegit aquests dies sobre l'esperpent del carrer Núñez de Balboa, amb senyores amb mascaretes "fashion" fent soroll amb cassoles impol·lutes i homes amb armilles encoixinades brandant pals de golf. Li explico que el neofranquisme sociològic i polític embogeix al mateix ritme en què s'aplana la corba de covid-19, i el que va començar des dels balcons amb crits d '"assassins" i amb l'himne d'Espanya a tot drap ha evolucionat; ara baixen al carrer a exposar el seu discurs ideològic, que es limita a dues consignes centrals: "Libertad, libertad, libertad" i "El virus es El Coletas". I és que com més a la vora estem de la fi de la pandèmia, ells es desboquen més en la seva obsessió per desgastar el govern de coalició.

M'estalvio comentar al Marcelo, perquè ho sap, que l'epicentre de la protesta madrilenya es troba al barri que va aixecar el Marquès de Salamanca, feu i bressol de famílies lligades al règim franquista i avui, és clar, de nombrosos dirigents de Partit Popular. Un barri en el qual a molts dels seus veïns els uneix el rebuig visceral contra un govern d'una Espanya que creuen que és seva. Tampoc li explico que és un d'aquells barris que va decidir, via whatsapp, no aplaudir els professionals sanitaris que es jugaven la vida per centrar tota la seva energia en intentar tombar el Govern.

Pel que m'ha dit per telèfon, m'abstinc de informar-lo que la zona, situada a l'anomenada 'Milla d'Or' madrilenya, plena de botigues de luxe i amb una renda mitjana de 24.433 euros per persona, se'l coneix des de fa uns tres o quatre anys com la 'Little Venezuela', quan molts milionaris d'aquest país es van exiliar a Madrid amb les seves idees al cap i els seus diners a la butxaca i es van atrinxerar en aquest barri en el qual el preu mig d'un habitatge de 4 habitacions supera el milió d'euros.

Ha estat el mateix Marcelo qui ha envestit immediatament. "Escuchame, flaco" (m'encanta que algú em digui prim amb el sobrepès que tinc últimament) "fa dos anys ja es comentava entre la comunitat de llatinoamericans de Madrid que els veneçolans exiliats, carregats de dòlars, compraven a la capital al ritme de tres habitatges al mes". Fent una ostentació dels seus coneixements em recomana: "La propera vegada que vagis a Madrid et passes a veure el Lagasca 99, al carrer Lagasca, en què la meitat dels propietaris són veneçolans, i on els apartaments, de 500 metres, costen una mitjana de 9 milions d'euros".

Porto temps fora d'Espanya, tot i que conec on viuen les comunitats de dominicans, peruans i equatorians, i les zones habitades per famílies marroquines, subsaharianes i pakistaneses. Conec fins i tot les zones on malgasten els diners els mafiosos russos i i on joves anglesos borratxos fan "balconing" a l'estiu. Però fins fa pocs mesos desconeixia que molts rics veneçolans s'havien refugiat en el mateix barri on vivia la vídua de Franco (Hermanos Becquer, 8), l'almirall Carrero Blanco (Hermanos Becquer, 6) i fins a José Antonio Primo de Rivera (Serrano, 88 i Juan Bravo, 2). Però si ho penses bé, per què no? Què té d'estrany? Res, absolutament res.

Estàvem en aquestes quan el Marcelo em comunica que no li queden llaunes d'Ortiz, però que té dues llaunetes de 280 grams de ventresca de tonyina clara de La Brujula "que saben a gloria". I seguim comentant la barbaritat de sortir al carrer a exigir a cops de mascareta el passi de Madrid a la fase 1, en la qual han entrat altres comunitats i províncies. Madrid i Barcelona sumen més de la meitat de les 27.459 morts a Espanya. A Madrid només s'han diagnosticat el 9,4% dels casos, té gairebé 9.000 morts i un 20 per cent de les residències per a gent gran no compten amb els sistemes sanitaris desenvolupats durant la pandèmia.

I així van, cridant darrere de les seves màscares de Marrine Serre, Cherubina o Gucci, en una de les capitals del món amb més morts, com si la culpa fos d'altres. Com escriu brillantment Daniel Bernabé: "la minoria més inútil, parasitària i egoista de país posant-te en perill, jugant a la rebel·lia, rient-se de tu, que portes setmanes al teu mini pis, fent equilibris perquè la pasta t'arribi a final de mes i encara així has tingut una actitud responsable i cívica".

Després de la meva explicació, Marcelo, ha posat la veu greu i m'ha dit: recorda que el partit nazi va començar el seu ascens al poder després de la pandèmia de grip espanyola que havia matat més de dos milions de persones a tot Europa, més de mig milió només a Alemanya.

No li falta raó i li he explicat que crec que hi ha una estratègia global d'ofensiva amb l'excusa de la pandèmia, encapçalada per Trump, per fer creure que les mesures de confinament cal enfrontar-les com una lluita per la llibertat. Bolsonaro ha arribat a dir que darrere del coronavirus hi ha un pla per implantar el comunisme i que l'Argentina, que ha pres el camí cautelós i restrictiu, camina cap al socialisme. Els elegants piquets de Madrid són com una mena (sense ells saber-ho) de supremacistes de la Milícia de Michigan, però que en comptes d'armes i panxes cerveseres, esgrimeixen pals de golf i mascaretes de Luis Vuitton, que també fan por.

Confiem que la dreta democràtica es distanciï del piqueteo de Vox i la incitació aznarista de com pitjor, millor. També hauran de definir-se els grans empresaris i els poders judicials, que han quedat sota sospita si no actuen amb sentit comú i justícia. Sí, justícia.

Mentre estàvem parlant i li comentava la revolta dels 'pijos', he estat cotitzant la llauna de tonyina La Brujula a través d'un subministrador de Madrid i el preu era absurd, així que abans d'acomiadar-nos, li he dit al Marcelo que estava encapritxat amb el sabor d'Ortiz i que esperaria pacientment una nova remesa. Però no sé si ha colat, el meu xarcuter és un dels tipus més llestos que he conegut.