Finestra amb vistes: La prova del cotó fluix

Fernando Ruiz-Goseascoechea

Em desperta el sorollet del Telegram i resulta que és missatge del Marcelo, el xarcuter. "Fercho, mirá el artículo que me ha enviado el amigo Enzo Traverso y que ha publicado en Jacobin, te va a gustar". Em poso les ulleres, Enzo Traverso em sona; busco a Google i, efectivament, es tracta d'un referent intel·lectual d'esquerres, expert en holocaust i totalitarismes, i que ara és professor a la Universitat de Cornell (Itaca, Nova York) per la qual han passat 50 premis Nobel. Impressionat per les amistats del meu amic, llegeixo el títol de l'article que és polèmic, però no té res desaprofitable. Fer caure estàtues no esborra la història, ens fa veure-la amb més claredat.

Llegeixo que l'antiracisme és una batalla per la memòria i, de sobte, em venen al cap les paraules que vaig llegir l'altre dia de Juan Tudela Férez, el dibuixant que va crear la imatge dels Conguitos el 1961 quan tenia 20 anys, que estan basats en la independència del Congo i en una cançó que va posar de moda Dodó Escolá, que es deia Qué pasa en el Congo.

Se sincera el dibuixant en l'entrevista amb un diari de Saragossa i afirma que avui no hauria fet aquests dibuixos, però puntualitza que les coses cal jutjar-les en el seu temps i en el seu context. Insisteix que avui dia és impensable que sortís al mercat aquesta imatge i aquest nom sense haver superat abans uns test en el qual s'haurien detectat connotacions racistes. Recorda Juan Tudela que en aquells anys no hi havia immigrants africans. “Ni tan sols, -diu-, els podíem veure per televisió, perquè no en teníem: l'única immigració era la dels propis espanyols”.

Entenc molt bé al dibuixant en el seu temps i lloc; molt pocs haurien actuat de manera diferent. Però de la mateixa manera que em sembla natural que en aquells temps en els quals es regalava un electrodomèstic a les dones el dia del seu aniversari, sortien bombons de xocolata amb negrets amb llança, i es cantava la cançó del Cola-Cao (Yo soy aquel negrito del África tropical…), avui dia, amb una població més diversa i més sensible, em sembla raonable que s'intentin millorar les coses amb naturalitat i sentit comú.

El millor senyal de que anem pel bon camí i que, malgrat pandèmies i intoxicacions informatives, la salut mental de la majoria de la societat espanyola és bona, és, precisament, la reacció d'alguns parlamentaris d'extrema dreta fent ostentació que mengen Conguitos. És la prova del cotó fluix de l'anunci del majordom de Teen, pel qual era vital passar un tros de cotó fluix per una superfície per comprovar si continuava bruta. I al final sentenciava: "el algodón no engaña".

A mi m'interessa la reflexió de Traverso perquè és innegable que els canvis en la societat van carregats sempre d'una fúria iconoclasta que ja es va posar a prova a l'antiga Roma, en la qual fer caure estàtues era una pràctica habitual per eliminar les commemoracions públiques d'emperadors o altres personalitats la presència de les quals xocava amb els nous governants. Havien de ser oblidats.

Des de llavors aquesta fúria abasta grans moments històrics, com l'enderrocament de les estàtues del tsar Nicolas II durant la revolució russa, de Stalin al Budapest del 1956, les de Lenin a Ucraïna anys més tard, o de Saddam Hussein a Bagdad. O, com fa uns dies, les del rei Leopold de Bèlgica, que des del 1885 fins el 1908 va ser l'únic propietari particular del Congo (Estat Lliure del Congo) en un règim de violència en el qual van morir milions de congolesos explotats, als quals se'ls va robar la riquesa del país pel seu propi benefici personal. El Congo va passar oficialment a dependre de l'administració belga el 1908, encara que l'explotació, que es va anar suavitzant amb el temps, va continuar fins a la independència del país, el 1960. Un any abans que sortissin a la venda els Conguitos.

La fúria iconoclasta té en aquests temps moltes cares; una d'elles, per exemple, és la febre pels canvis dels noms de carrers i places, a la qual cita ha arribat Espanya, i encara estem arribant, amb retard. Els legisladors de Mississipí van aprovar fa uns dies l'eliminació del símbol confederat de la bandera d'aquest estat del sud dels Estats Units, després de setmanes de protestes contra el racisme a tot el país. Geòrgia va fer el mateix el 2003, i en el 2015 es va arriar la bandera confederal que onejava en el Capitoli de Columbia, la capital de Carolina del Sud. Aquests episodis mostren fins a quin punt, 155 anys després de la Guerra Civil, els Estats Units d'Amèrica segueixen dividits entorn de la bandera que portaven al camp de batalla els estats confederats.

En el que portem de segle XXI, s'han creat 26 noves banderes representant el mateix nombre d'estats. L'assumpte de les banderes a Espanya toca moltes susceptibilitats, fonamentalment perquè la bandera actual neix d'una victòria sobre la bandera tricolor. A més, ambdues són, per una gran part del poble, dues concepcions antagòniques d'estat: monarquia o república. Però no cal espantar-se pel canvi de banderes, en el segle XX es van crear la barbaritat de 283 noves ensenyes de països. Un total de 8 corresponen a Espanya, si bé 3 d'elles van ser per canvi de l'àguila de Sant Joan en l'escut. En el segle XIX, Espanya va tenir 2 banderes i, tirant més enrere, en el segle XVIII, Espanya va fer onejar 2 pavellons navals de gala i, el 1725, va estrenar la bandera rojigualda.

Jo no sóc tan radical com el Marcelo, que odia les banderes i recita Gloria Fuertes: “Al aire puro no le gusta acariciar banderas. Todas las banderas huelen a proyectiles, a heridas. Todas las banderas huelen a sangre de hombre joven”, perquè considero que la transcendència de les banderes no ve determinada pels seus colors, ni tan sols per la seva història, sinó per qui les fa onejar. La bandera dels Estats Units, de França, d'Itàlia i de tants països són assumides amb sentiment, inclinació i lleialtat pels ciutadans, independentment de la seva ideologia; perquè van ser prenyades entre bales i morts, és cert, encara que en moments històrics superadors i emancipadors. Però hi ha unes altres que neixen tortes i el seu flamejar concita més divisió, discòrdia i desafecció que unitat, respecte i estima.

La bandera “Navy Jak” confederada neix com una necessitat sudista en la Guerra Civil ja que tots dos exèrcits van iniciar la contesa amb la mateixa bandera, la de barres i estrelles. Després de la guerra la bandera dels perdedors va quedar en l'imaginari col·lectiu com la bandera “rebel” i té el seu punt de raó perquè no és tan obvi que els unionistes fossin molt menys esclavistes que els del sud, el que passa és que estaven industrialitzant-se i no necessitaven tanta mà d'obra esclava en els seus extensos camps. D'aquí neix el relat nostàlgic que és una bandera de protesta i comença a ser assumida per músics del sud i per bandes de joves motoristes que reivindiquen un passat mític. Sens dubte és una bandera interclassista i la defensen molts amants del blues, el rock i el country, però és perquè aquests gèneres musicals, van néixer en ambients negres del sud, i existeix un gran orgull meridional en el món musical i un fervor pels pioners, que eren negres.

Però no ens confonguem, malgrat el que s'ha dit, la realitat és que és molt difícil trobar un negre que faci onejar aquesta bandera. I on no falten mai és en les concentracions d'organitzacions neonazis, supremacistes i antisemites. És la bandera que llueixen en els seus pegats de camuflatge molts dels integrants de les 165 milícies armades que travessen el país. És la gran bandera que il·lumina les marxes i els aquelarres del Ku Klux Klan. I el cotó fluix no enganya.

Seria un bon assumpte preguntar a la nostra classe política, especialment al sector neofalangista, què haurien votat d'haver estat senadors estatals per Mississipí. Perquè si els sembla una estupidesa que els Conguitos deixin de dir-se així i una provocació totalitària haver eliminat la lletra de l'anunci del Cola-Cao, per què hauriem de canviar una bandera que van utilitzar els estats a favor de l'esclavisme i que és un dels símbols que més divideix els ciutadans dels EUA de les ciutats del sud? Per sort, no passaran, de nou, la prova del cotó fluix. El dia que la passin podem començar a preocupar-nos.