Finestra amb vistes: La literatura més generosa

Fernando Ruiz-Goseascoechea

Com una gran part dels espanyols de la meva edat, el procés d'iniciació literària es produeix a través de la cultura popular, especialment el cinema, els còmics i la música. Però també a través dels llibres, encara que el meu despertar social, una vegada passada la febre de Defoe, Verne i Salgari (mentida, això mai passa) no va ser com pretenien en els col·legis, a través d'insignes escriptors del Segle d'Or, o de gegants de la literatura francesa o anglesa. Mes aviat va ser tot el contrari.

L'exemple paradigmàtic és el meu bateig com apassionat lector, que es realitza a través dels còmics d'El Capitán Trueno. Això sí, i aquí ve l'interessant, vaig trigar uns quants anys en saber que Víctor Mora, la mà que donava vida al meu heroi era comunista i estava afiliat al PSUC; cap censor va poder mai intuir que el més cèlebre heroi del còmic hispà es dedicava del tot a l'enderrocament de tirans i a col·locar en el seu lloc consells d'ancians, “que era el que més s'assemblava al que podia considerar com una república”, com diria el seu creador anys més tard.

Les meves futures inclinacions literàries mai les van esmentar al col·legi, sigui per desconeixement o per mala fe. Jo, àvid lector, estava obert a tot, és clar, però hi havia alguna cosa en aquella Barcelona dels anys 70 que m'empenyia cap a terrenys estranys i heterodoxos. Estic parlant de Francisco Candel, Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana, els Goytisolo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Maria Aurèlia Capmany, Alfonso Costafreda…

La Generació del 50, també coneguda com la Generació dels Nens de la Guerra, està marcada per la Guerra Civil i per uns valors perfectament definits: educació religiosa, repressió sexual, nacionalisme espanyolista, anti-comunisme, autoritarisme, llei i ordre social, importància de la família, etc., però amb moltes ganes de viure!

Vaig descobrir en les seves lectures, especialment la dels integrants de la secció catalana de la generació, l'Escola de Barcelona, un estil per mi desconegut, aparentment menys literari però, alhora, més sincer. Em feia sentir bé aquest esperit fora dels cànons tradicionals i aquesta mà de procedència multidisciplinària i autodidacta. Són autors i personatges que on millor es mouen és al carrer, i la seva força resideix en el domini de la ironia i l'evocació de la memòria; i això marca una distància amb la generació anterior, la del 36. No obstant això, enllaça harmoniosament amb molts dels integrants de la generació del 27.

Efectivament, torna la llum i el color, encara que les històries siguin trencadores i esfereïdores. La tristesa ja no els immobilitza, sinó tot el contrari. Parlen de famílies trencades, de dones maltractades i humiliades, de nens abandonats, de malalts desnonats, però aborden de front l'amor, el desig i fins i tot la mort. Expliquen les seves històries, fusionant l'escriptor i el personatge, i amb les seves narracions i el seu passat creen un procés pel qual s'afirmen a elles mateixes.

La meva primera lectura compromesa va venir quan tenia 16 anys, de la mà de Francisco Candel, un home que escrivia sobre el seu barri, Can Tunis, a la falda de Montjuïc, l'epicentre de la immigració barcelonina en els anys 50, i els problemes d'adaptació d'aquesta. Candel, veí del barri al qual va arribar amb 2 anys, va fer seves aquestes preocupacions, convertint-les en matèria literària, i va provocar la censura o la prohibició de moltes de les seves obres. Curiosament, el primer llibre de Candel me'l va recomanar la meva mare, es deia Dios, la que se armó, un llibre en el qual explicava les reaccions sorprenents que va tenir la seva novel·la (crònica en to novel·lat) més reeixida: Donde la ciudad cambia su nombre.

Tanta va ser la meva devoció per Candel que és l'únic autor pel qual he fet cua a El Corte Inglés perquè em dediqués un llibre i, per descomptat, conservo tots els seus títols. Candel va mantenir també una activitat destacada en el món de la política, va ser membre del PSUC, senador en les files de la candidatura Entesa dels Catalans, i regidor de cultura de l'Ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat

Va ser més o menys en aquest temps quan vaig caure rendit davant l'obra de Mercè Rodoreda, que havia nascut no gaire lluny de casa meva, a Sant Gervasi, però en el 1908. L'esmento aquí, perquè aquesta dona a la qual el seu pare gairebé no li va permetre anar al col·legi, va portar una vida agitada amb diversos treballs (es va dedicar a cosir, a la pintura, periodisme, poesia, literatura juvenil…), compromisos, escriptura, exilis, amistats i històries afectives (entre elles amb Andreu Nin, dirigent del POUM) però no va tenir autèntic reconeixement fins els anys 60, especialment arrel de l'èxit de La plaça del diamant.

Faig referència també a la Rodoreda perquè m'agrada imaginar-la com a pont natural entre la seva generació i l'Escola de Barcelona. Té tots els components de narració visual que va tenir la generació del 50. Influenciada pel seu company Armand Obiols i per Josep Carner, però també per Marcel Proust, Thomas Mann i Virginia Wolf. Altres escriptores singulars i pròximes d'alguna manera al que després va ser l'Escola de Barcelona van ser Aurora Bertrana, viatgera incansable i creadora de l'orquestra Jazz Women, la primera jazz band formada íntegrament per dones a Europa, i també Anna Murià i Maria Teresa Vernet…

Amb la mort de Juan Marsé no només la literatura es queda òrfena, sinó també el carrer, malgrat aquesta desescalada embogida i a trompades que els espanyols practiquen avui a la recerca de la cervesa i l'abraçada. I és que amb el comiat de Marsé ens estem quedant sense literats que tinguin els carrers a les seves venes. Alguns ho van intentar pel camí del 'postureig' dels senyorets señoritingo com Umbral i altres amb la minuciositat i l'estudi de laboratori com el de Carlos Ruiz Zafón.

Els autors com Marsé són fugitius d'una Barcelona despersonalitzada dels anys 60, una ciutat a la qual el règim tractava per tots els mitjans de desdibuixar els seus trets identitaris. Marsé i quatre més van sortir al carrer i van disputar casa per casa, bar a bar, oficina a oficina, plantant cara insolent a la Barcelona inhòspita i trista, marcada per la derrota, i transformada pel fenomen creixent de la immigració.

Marsé va formar part del grup que no es va acontentar amb el flaneo i les nits de bohèmia, encara que també les va tenir, és clar. Ell va ser un 'currant' de les lletres, un artesà del relat i un acurat joier per dissenyar complicades enfilades amoroses i vivencials. Ha estat un modern, en el millor sentit de la paraula. D'aquells que van començar a escriure quan es van acabar les cartilles de racionament i van apostar per una escriptura no subjecta als rigors de la poesia social, i que es compromet amb la resistència antifranquista, des de casa seva, des de la discoteca i les redaccions de diaris i revistes. Però conserven una manera d'escriure nova, més estètica i més intimista.

L'escriptura de Juan Marsé té un fort component visual, derivat principalment del fet que l'autor parteix d'imatges, no d'idees, a l'hora de concebre la seva creació literària. Marsé investiga en Si te dicen que caí, com si fos un redactor de successos, i arriba a entrevistar-se amb l'assassí de Carmen Broto, la infeliç protagonista de la novel·la. Explica com si fos a la seva pell com els 'xarnegos' volen lligar amb les nenes de casa bona de la ciutat; o idealitza a l'antiheroi perdedor en Un día volveré, a través de la mirada d'un nen molt semblant a ell. I tot això, mentre exerceix el càrrec de cap de redacció de la revista Por Favor i de la revista Bocaccio, símbol de la gauche divine, grup al qual Marsé pertanyia malgrat la seva condició d'obrer i al qual va ridiculitzar en Noches de Bocaccio.

Però no tot era Bocaccio; el grup de Barcelona es crea a partir de la revista Laye, dedicada a promocionar la consciència civil d'un grup d'universitaris de Barcelona, entre els quals es troben Josep M. Castellet, Jaime Gil de Biedma, Juan i José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté. I la dirigeix, ni més ni menys que Manuel Sacristán, un compromès comunista, fundador de Comissions Obreres de l'Ensenyament, membre del Comitè Antinuclear de Catalunya i fundador de les revistes Materiales i Mientras tanto.

Mes tard arriben Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza i Terenci Moix; i els més joves Jaume Cabré, Miguel Ángel Riera, Biel Mesquida, Montserrat Roig, Quim Monzó…Una generació nova molt relacionada amb la resistència al franquisme crepuscular però que en la seva agonia encara té les presons plenes i el país sense drets ni llibertats. Un temps que s'esgota i s'acomiada igual com va arribar perquè no coneix una altra manera de fer les coses: estats d'excepció, afusellaments i garrot vil. És en aquest marc quan jo continuo llegint als autors que m'interessen. Als generosos que transmeten imatges, abans que idees.