Espanya no va tenir colònies? Apunts sobre franquisme i qüestió colonial a l'Estat espanyol

Javier García Fernández és historiador i investigador de la Universitat Pompeu Fabra*

Les declaracions del ministre Ernest Urtasun sobre els plans del Ministeri de Cultura per superar el marc colonial dels museus espanyols han tornat a provocar una onada de pànic entre els historiadors conservadors espanyols. En concret, el pànic s'ha estès a l'entramat de divulgació històrica espanyola i als mitjans de comunicació conservadors. El mateix va passar fa uns mesos quan el seu homòleg a l'anterior legislatura, Miquel Iceta, es va atrevir a afirmar tímidament la necessitat de revisar les visions colonials a les col·leccions estatals. Si bé és cert que estem assistint a un rampell de la dreta historicista, acadèmica i divulgadora, no és menys cert que l'esquerra no té la mateixa capacitat de reacció davant d'aquesta qüestió.

Pel que fa a si Espanya va tenir colònies o no, el debat en si és una fal·làcia. L'important no és si en diem virregnats (com la Corona de Castella va anomenar als territoris americans), colònies (com es va anomenar Cuba, Puerto Rico i Filipines), protectorats (com es va anomenar el Marroc espanyol), províncies d'ultramar (com es va referir a Guinea equatorial i al Sàhara espanyol), o regions ultraperifèriques (com la Unió Europea anomena actualment les Illes Canàries) o ciutats autònomes (com es diu de Ceuta i Melilla). El concepte de colònia fa referència a una situació de dominació estrangera d'un territori mitjançant el control militar, la dominació política, la dependència econòmica i la inferització cultural. En aquest sentit, la Corona de Castella, la Monarquia Hispànica i el Regne d'Espanya han tingut territoris dominats colonialment durant els darrers cinc-cents anys.

Part de la sociologia històrica i de la historiografia moderna coincideixen en què la Corona de Castella va ser la primera autoritat política a Europa que va tenir territoris colonitzats des de la perspectiva moderna del terme, és a dir, dominació colonial associada a explotació econòmica, genocidi cultural i subordinació política. I aquestes primeres experiències de dominació política que Castella i Aragó van desenvolupar al nord d'Àfrica, el Carib i l'Amèrica Llatina es van posar a prova durant la conquesta d'Al-Andalus, que va ser el laboratori fonamental per a la formació de les polítiques colonials que més tard es desenvoluparien fora de la península. Em refereixo a la divisió racial, l'economia política de la despulla i el repartiment de terres per dret de conquesta i la subordinació dels territoris a l'autoritat política conqueridora.

La conquesta, presència i explotació peninsular del Carib i Amèrica Llatina va ser fundacional del que anomenem la modernitat occidental (que inclou el capitalisme històric, la política de divisió racial i el patriarcat occidental-cristià). No obstant això, el que comunament es coneix a les ciències socials com a colonialisme contemporani o imperialisme va ser la manera específica de dominació colonial que va començar a produir-se després de la crisi de l'Imperi espanyol al segle XVIII i la nova hegemonia internacional de nacions del nord d'Europa com França, Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos. La crisi en què va caure la monarquia espanyola es va produir després de més de tres segles de dominació colonial a Amèrica i un canvi de dinasties, dels Habsburg als Borbons, que va francturitzar un model organitzatiu que havia nascut com un pacte entre la monarquia i les noves elits locals nascudes després de les conquestes i que es va transformar en un model borbònic extremadament centralitzat que va ser incapaç d'arrelar institucionalment als territoris americans.

Des de finals del segle XVII i sobretot al XVIII, una industrialització emergent a Gran Bretanya va produir un fort domini polític a l'Atlàntic a través de la presència de les XIII Colònies a Amèrica del Nord i de forma molt exponencial amb la presència britànica a Àsia després de les Guerres de l'Opi al segle XIX.

Similar va ser el cas de França, el segon imperi (el primer havia estat el napoleònic que havia arribat a Egipte amb el robatori de la Pedra Rosetta el 1799) que va experimentar una brutal expansió després de les crisis del món otomà al nord d'Àfrica, i la expedició francesa a Algèria el 1830 que li va portar a aconseguir el control de tot el nord d'Àfrica, i d'una part important d'Àsia i Àfrica. Els casos de Bèlgica i Holanda van ser similars, impulsats pel tancament de les terres comunals, la incipient industrialització, el comerç d'esclaus i un model de metròpoli colonial basat en un Estat reduït, sota el control d'una burgesia altament organitzada amb objectius econòmics arreu del món.

Els antics imperis ibèrics d'Espanya i Portugal havien perdut la seva hegemonia internacional, però es van incorporar al colonialisme de nou tipus. Espanya va perdre el Virregnat de la Plata, Nova Espanya, Perú, Riu de la Plata i Nova Granada en les primeres dècades del segle XIX, però va mantenir Cuba, Puerto Rico, Filipines, i va reforçar la seva presència a l'Àfrica a la primera meitat del segle XIX a la Guinea Espanyola, i a les primeres dècades del segle XX va fundar el Protectorat de Tetuan (1912). Però també és fonamental el paper que va exercir la burgesia espanyola en el tràfic d'esclaus durant l'anomenada segona esclavitud al segle XX, com ha descrit, entre d'altres, Martín Rodrigo i Alharilla. La tracta d'esclaus als territoris que Espanya va poder retenir després de les independències americanes no li va permetre ser una potència colonial de primer ordre, i va començar així un llarg cicle de crisis imperial i pèrdues territorials que va desembocar en la pèrdua el 1898 de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, amb la fi de l'anomenat Imperi Espanyol. Però les restes del post-Imperi continuarien ensorrant-se. El 1956 es va independitzar del Protectorat del Marroc, el 1968 el de Guinea Equatorial, el 1975 el Marroc va ocupar el Sàhara Occidental i el 2017 va esclatar en terra peninsular una crisi territorial sense precedents amb el procés independentista català, que només es pot entendre com un ressò història del desmembrament de l'Imperi espanyol.

Entre el 1989 i el 1917, en menys de dues dècades, es van desintegrar a Europa cinc vells imperis: l'alemany, l'austrohongarès, el rus, l'otomà i l'espanyol. Tots cinc es definien com a hereus de l'Imperi Romà i, com ha assenyalat Aimé Cesaire, la seva decadència donaria lloc a cultures polítiques autoritàries que tornarien a Europa la violència que les metròpolis havien desenvolupat contra els pobles colonitzats. En efecte, l'apogeu del feixisme, del nazisme i del franquisme van néixer com a cultures polítiques autoritàries de la nostàlgia imperial que pretenia reconstituir els grans imperis territorials desmembrats diverses dècades abans, a principis del segle XX.

Una de les qüestions sui generis del cas espanyol és que, a diferència del nazisme alemany i del feixisme italià, el franquisme va ser una cultura política directament heretada del colonialisme espanyol al Carib, l'Amèrica Llatina i el Nord d'Àfrica. Gairebé tots els líders del cop militar del 1936 eren militars que havien passat gairebé tota la seva vida a les colònies. El pare de Franco havia lluitat a les Filipines i Franco va passar la major part de la seva vida al nord d'Àfrica. José Sanjurjo, Miguel Cabanellas i Gonzalo Queipo de Llano van començar la seva carrera militar a Cuba i més tard, juntament amb Emilio Mola, van ser destinats al Protectorat del Marroc. Millán Astray va combatre a les Filipines i més tard va ser destinat a Alger, on va ser ensinistrat en el funcionament de les tropes colonials franceses i posteriorment va formar el cos del Terç d'Estrangers, més tard conegut com La Legió, una tropa colonial creada a imatge i semblança de la Legió Estrangera francesa, una tropa composta per població autòctona per sufocar aixecaments i aixafar la resistència civil a les colònies franceses del nord d'Àfrica.

Tots els militars d'alta graduació de les tropes colonials espanyoles com Sanjurjo, Mola, Cabanellas, Queipo, Franco, Astray... van encapçalar un cop d'Estat que va aconseguir el poder a la Península, tornant al cor de la metròpoli la violència colonial que l'exèrcit espanyol havia desenvolupat fins llavors als territoris colonials. L'anomenat genocidi espanyol, l'extermini físic de l'enemic polític (població indígena o combatents republicans), la violència cultural contra la població local, les formes de treball forçós, la recuperació de les narratives imperials, els discursos civilitzatoris, la recentralització estatal, els camps de concentració, els processos econòmics extractivistes, la despulla, la usurpació de terres i propietats van ser formes de dominació colonial que els militars espanyols van portar de nou a la península. D'aquesta manera, els artífexs del cop d'Estat van establir un govern d'estil colonial que va cristal·litzar a Espanya el 1939.

A més de totes les conseqüències descrites anteriorment, el colonialisme espanyol també va tornar a la península en forma de batalla cultural que és la que de nou s'està lliurant avui, la batalla de Franco per la colonització de la història i la cultura. Franco i l'elit de la dictadura van concedir, des del principi, una importància central als relats històrics. Cal recordar que malgrat una visió mediocre i ombrívola que certa esquerra ha tingut de la Legió, entre la tropa colonial dels anys vint van proliferar les societats d'estudis sobre temes colonials, com la Revista África, la Revista de Tropas coloniales, i es va produir una tensió intel·lectual i teòrica al si del naixent feixisme espanyol. Després de 1939, el mateix règim franquista va lliurar la batalla cultural pel passat, i es va apropiar especialment dels llegats de l'Imperi espanyol, de manera que l'impuls dels museus sobre temes colonials va proliferar al primer franquisme. L'actual Museu de l'Alhambra de Granada es va inaugurar com a Museu Nacional d'Art Hispano-Musulmà el 1940, l'actual Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona es va crear com a Museu Etnològic i Colonial el 1949, i el Museu d'Amèrica de Madrid es va inaugurar el 1941. A més, el mateix CSIC es va crear el 1940 després de l'erradicació de la Junta per l'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques, institució nascuda de la Institució Lliure d'Ensenyament. A la nova configuració, la dictadura franquista va incloure l'Escuela de Estudios Hispano-Americanos i l'Instituto de Estudios Africanos el 1945.

Això ens indica que les actuals institucions culturals, científiques i museístiques relacionades amb el món colonial o amb el llegat colonial espanyol estan directament travessades pel cop d'Estat i la reestructuració del poder i de les institucions culturals que portaran a terme els militars colonials un cop acabada la Guerra Civil. Això implica que en el cas espanyol, la descolonització està travessada per la democratització i la revisió dels llegats de la dictadura militar. Descolonitzar implica acabar amb el llegat del colonialisme espanyol que la dictadura va imposar a les institucions culturals i científiques de l'Estat.

*Javier García Fernández és historiador i investigador de la Universitat Pompeu Fabra. Investigador principal del projecte 'La España Imperial de Franco. Fascismo, Imperio y cuestión colonial en la España del siglo XX', finançat per la Direcció General de Memòria Democràtica, Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica.