No ens atacaran pel que fem, sinó pel que som

Miguel Guillén Burguillos

Per a l’Aina Vidal Sáez

Per fi. La investidura de Pedro Sánchez ha sortit endavant i s'obre una nova etapa política a Espanya, amb govern de coalició inclòs. Si bé és cert que els governs formats per diferents partits han estat habituals des de la recuperació de la democràcia en ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes, fins ara no s'havia format cap a nivell estatal més enllà dels governs unicolor d'UCD, PSOE i PP . Hauríem de remuntar-nos als temps de la Guerra Civil per trobar un executiu amb membres de diferents partits i això suposa una singularitat i, m'atreviria a dir, una anomalia que havia d'acabar tard o d'hora. Sens dubte, serà històric veure asseguts al consell de ministres persones com Pablo Iglesias, Irene Montero, Alberto Garzón o Yolanda Díaz, totes elles amb passat o present de militància comunista. I dic anomalia perquè durant massa anys una part significativa de la societat espanyola no ha estat directament representada al govern de la nació.

Les persones d'esquerres hem de felicitar-nos per la investidura i la formació d'un nou govern, en aquest cas fruit de l'acord entre PSOE i Unidas Podemos que després ha estat apuntalat per PNB i ERC. Hi ha una oportunitat històrica d'obrir pas a la distensió i a un nou i llarg camí per trobar solucions als grans reptes que hi ha plantejats. La prova que els acords signats representen una bona notícia és que els que s'han afanyat a criticar-los són aquells que viuen i s'alimenten de la crispació i el conflicte, les opcions més extremades i amb una major necessitat d'acudir a la pulsió nacionalista. Veient qui han votat en contra de la investidura de Pedro Sánchez queda ben clar que la política espanyola es dirigeix en bona direcció. “Ladran, luego cabalgamos”. Com diu Enric Juliana, potser d'aquí un temps haurem de parlar de constitucionalistes i constitucionals.

El missatge de les dretes ha quedat ben clar durant les dues sessions del debat d'investidura: el govern encapçalat per Sánchez és il·legítim. I ho consideren així per la simple raó que no poden acceptar que les esquerres assumeixin responsabilitats de govern, perquè aquest els pertany als que han manat a Espanya durant segles. Per això sempre han considerat els governs progressistes com un mer accident, una provisionalitat que s'acaba quan les dretes arriben al poder, i no sempre de forma neta (aquests dies ha tornat a sobrevolar el fantasma de l'escandalós episodi del "Tamayazo" de 2003). Creuen que Espanya és seva i que el seu (des)govern els pertany per la gràcia de déu, per això al llarg de la història han recorregut a qualsevol tipus d’ardit per fer que això sigui així. Per tot això s'obre una oportunitat probablement única: les esquerres en la seva pluralitat han de demostrar altura de mires, capacitat i responsabilitat a l'hora de governar, i fer-ho en favor de molts, de la majoria social, i no en contra de ningú. Espanya no és patrimoni de ningú, i molt menys dels que curiosament més diuen defensar-la quan el que fan és precisament el contrari. Hi ha una idea d'Espanya que ha d'anar guanyant l'hegemonia, i no només des de les institucions. Per tot això cal començar a treballar al màxim de revolucions i demostrar en els primers compassos que aquest govern ha nascut per ser útil a la majoria social, aplicant des del primer minut mesures útils per a la gent comuna, que és la que més necessita de les institucions. Treball, habitatge, sanitat, educació, pensions, cultura, lluita contra la violència masclista, contra el canvi climàtic... Hi ha massa gent esperant urgentment mesures que facin possible arribar a finals de mes i tenir una vida més digna. Si la gent veu que hi ha resultats tangibles, es pot començar a caminar cap a la reconciliació entre una part important de la població i la política. El millor que es pot fer per callar les boques dels iracunds és governar bé. Perquè no hi ha nova ni vella política, sinó simplement bona o mala política.

Pablo Iglesias, en la seva intervenció en la sessió definitiva de la investidura, ho va dir clarament i encertada: "no ens atacaran pel que fem, sinó pel que som". És exactament això: les dretes no assumeixen que aquells que van lluitar en l'antifranquisme, aquells que van defensar la democràcia quan era realment difícil fer-ho, aquells que sempre han defensat els més desfavorits, arribin a tenir responsabilitats i poder. Però ja va sent hora que comencin a assumir la realitat: Espanya, les Espanyes, s'assemblen molt més a aquest nou govern i als que han facilitat la investidura de Sánchez que no al que ells representen. Joan Baldoví ho va dir ben claret en la seva intervenció en el mateix debat: "aprenguin a perdre". Ja va sent hora.

La duresa (i rudesa) de la dreta en el debat d'investidura només és un petit avís del que ens espera durant els propers mesos, setmanes o dies diria jo, perquè no donaran treva ni un sol instant. Atacaran des del primer moment per terra, mar i aire. I quan dic per terra, mar i aire, dic per terra mar i aire: mitjans de comunicació, patrimonialització dels tribunals, agitació... I no cal ser molt espavilats per intuir que els dirigents del PSOE i Unidas Podemos no tindran gens fàcil l'exercici de les seves responsabilitats. Les clavegueres sempre estan en funcionament i els seus col·laboradors no trigaran a fer ús del ventilador a l'hora d'escampar la seva femta. La dreta extrema i l'extrema dreta no acceptaran un govern com el que ara neix sota cap concepte, i cal estar preparats per al pitjor, també per a la violència. Perquè són capaços de tot. Sento ser tan cru.

Per acabar, m'agradaria aturar-me un moment en algunes consideracions sobre el paper d’Unidas Podemos i les seves confluències davant aquest nou escenari. En primer lloc, cal celebrar l'entrada de cinc ministres que ho seran a proposta d'aquest espai polític. I dic celebrar perquè és important expressar i compartir l'alegria davant un fet tan significatiu i històric per a les esquerres en el seu conjunt. Perquè no és habitual tenir massa a celebrar i perquè, ja ho sabem, l'alegria dura poc a la casa del pobre. En primer lloc, cal tenir clar que estant al govern no s’aconseguirà que se solucionin tots els problemes del país de la nit al dia. Les institucions són una eina útil per transformar la societat, però hi ha altres eines també poderoses que segueixen controlant els que manen i han manat sempre. No ho perdem de vista. En segon lloc, cal dotar de cohesió el govern, demostrar que l'espai polític d’Unidas Podemos i les seves confluències està a l’alçada del moment històric com qui més, que hi ha capacitació, responsabilitat i preparació, i que no s'ha entrat en l'executiu per fer soroll ni per crear un govern dins del govern, sinó per realitzar un treball que sigui útil per transformar la societat i millorar les condicions de vida de la gent comuna. En tercer lloc, que els principals referents polítics ocupin responsabilitats molt importants en el govern no ha de suposar en cap cas que es descuidi l'organització. Cal ser perfectament conscients que la institució suposa una càrrega de treball extraordinàriament aclaparadora, i que això pot repercutir negativament en el treball organitzatiu, en la mobilització social. Per això no podem oblidar un vell lema que ara es presenta molt útil: cal tenir un peu al carrer i un altre a la institució. Perquè la dreta farà l'impossible per "recuperar" el carrer, i aquest és un perill a què cal prestar atenció. Com deia Gramsci, les idees no viuen sense organització, i aquesta s'ha de consolidar per tot el país, com a eina electoral però (sobretot), i recuperant un vell axioma del PSUC, com a partit de lluita i de govern. Per tot això també cal dotar de més protagonisme la formació de quadres, perquè cada vegada serà més necessària l'aparició de noves persones capacitades per liderar l'organització i donar la cara davant la societat i particularment davant els mitjans de comunicació.

S'obre una etapa difícil, sens dubte, però tremendament il·lusionant. I davant el pessimisme de la raó, l'optimisme de la voluntat: si es treballa bé, si es governa en benefici de la majoria social, el que per a alguns no és més que un accident en la història d'Espanya pot convertir-se en una realitat que doti d'estabilitat la política del nostre país. Per molts anys. Siguem optimistes per una vegada a la vida. Que ja ens toca.