End Fossil: ocupar en defensa del sentit comú

Gil Hortal i Sara Santana, membres de End Fossil

Fa amb prou feines unes setmanes, el sabotatge del gasoducte Nord Stream 2 feia saltar totes les alarmes a Europa. Després de mesos de guerra a Ucraïna i el continu estira-i-arronsa diplomàtic entre el règim de Putin i Occident, el subministrament energètic no estava ni molt menys garantit. Ara, aquest esdeveniment, no ha fet més que incrementar l'ansietat davant un hivern previsiblement dur.

A hores d'ara, a ningú se li escapa que la dependència de Rússia ens fa vulnerables, però, en realitat, no deixa de ser només una part del problema. Al cap i a la fi, dependre d'una font d'energia limitada que hem d'importar de manera massiva, com són els combustibles fòssils, impossibilita mantenir una civilització a llarg termini. I això sense esmentar les conseqüències del consum d'aquests recursos: una crisi climàtica que amenaça amb desestabilitzar la nostra civilització.

S'ha repetit fins l'avorriment: continuar així ens condueix a un desastre sense precedents. De fet, la sequera, les onades de calor extrema o els incendis devastadors del darrer estiu ho han fet més evident que mai. El que no treu que en realitat només fos una petita mostra del que vindrà. Tot i així, les elits econòmiques, pensant només en la seva butxaca, segueixen apostant pel sistema que ens ha dut a aquesta crisi. I, enlloc de parar-los els peus i protegir la majoria social, els nostres governs semblen disposats a consentir-ho.

Davant aquestes contradiccions ineludibles, estudiants de tot el planeta prenem la iniciativa per a exigir allò que és de sentit comú. Sota el nom End Fossil, la demanda és clara: acabar amb els combustibles fòssils. Davant la urgència de la situació, ja no valen excuses o promeses buides. No és moment per a ambigüitats; per això apostem per mètodes disruptius que impedeixin continuar eludint el conflicte. Ens proposem ocupar els nostres centres educatius, espais on aprenem, socialitzem i vivim, però que en els últims anys han estat ocupats per aquells que es lucren a costa del nostre futur. Ha arribat el moment de re-conquerir-los.

Les universitats han estat l'escenari d'una llarga història de lluites transformadores: de les protestes contra el règim franquista en 1956 a la recent oposició al procés de privatització, passant pel rebuig al Pla Bolonya o la guerra de l'Iraq. Si la universitat pública és realment la institució oberta i democràtica que proclama ser, té l'oportunitat de demostrar-ho posant-se a l'avantguarda dels canvis que exigeix la situació actual, en comptes de quedar-se com un vestigi d'un sistema obsolet.

La nostra ambició, no obstant això, va més enllà d'ocupar com un simple mitjà reivindicatiu. Tenim intenció de construir un espai per teixir aliances, repensar-nos i traçar estratègies conjuntes amb diferents lluites. De fet, això ens sembla un precedent indispensable per fer efectiva una alternativa coherent a la barbàrie capitalista que cada vegada deixa enrere més i més persones.

I precisament entre les més vulnerables en temps de crisis, com l'actual inflació, que està degradant les condicions de vida de les classes treballadores, estem les joves. Problemes com l'accés a un habitatge, l'atur i la precarietat laboral, per citar només uns pocs exemples, fan impossible construir qualsevol tipus de projecte de vida, mentre l'horitzó d'emergència climàtica no fa més que enfosquir-se.

No se'ns escapa acabar amb els combustibles fòssils és una demanda de màxims. Però precisament per això fem de la mateixa la nostra reivindicació principal. Desmantellar un element que es troba en la pròpia matriu del sistema capitalista en realitat és l'oportunitat de construir una alternativa que ofereixi un futur més esperançador. Sabem que perseguir aquest horitzó dins del sistema capitalista és una fal·làcia, però tampoc ens deixem paralitzar pel catastrofisme derrotista. Cal moure fitxa i estem disposades a lluitar per una transició justa que faci les nostres vides més iguals, dignes i felices. El que, al cap i a la fi, no és més que aixecar la veu enmig del caos per exigir una mica de sentit comú.