Emigrar: de dret a delicte

Joseba Achotegui. Psiquiatra

El segle XXI ens està portant una greu erosió del dret a emigrar. Dret que s'ha convertit en poc menys que retòric per a gran part de la humanitat, malgrat estar recollit ni més ni menys que a un dels primers articles (article 13) de la Declaració Universal dels Drets Humans de desembre del 1948, en el qual es diu textualment que "Tota persona té dret a circular lliurement i a fixar la seva residència en el territori d'un estat…. i a sortir de qualsevol país fins i tot del propi i de tornar al seu país".

Però no només el dret a emigrar es troba cada cop més restringit sinó que emigrar s'està convertint fins i tot en delicte, tal com va començar ja a succeir a Itàlia el 2009 amb la denominada llei Maroni, així com amb les polítiques d'altres països liderades actualment per Donald Trump als Estats Units, i amb la tendència a considerar a delicte fins i tot l'ajuda als immigrants indocumentats.

Tal com assenyalava Angela Cabrera el que hauria de ser delicte és que es donin les causes socials que obliguen la gent a emigrar.

De fet, ja des de fa anys el dret a emigrar s'ha monetaritzat. Si es tenen diners totes les fronteres són de paper. Si algú té la solvència per poder comprar un habitatge en un altre país les portes s'obren. Podem dir que si l'immigrant "se'n recorda" d'agafar el talonari i porta mig milió d'euros pot ser ciutadà de qualsevol país del món. En cas contrari, que es prepari per viure la migració en situació extrema.

A aquesta monetarització del dret a emigrar l'he anomenada "Efecte Jericó", en relació al conegut episodi bíblic en el qual els hebreus porten temps encerclant les invencibles muralles de Jericó, sense èxit. Però quan s'organitza una processó al voltant de les muralles i comencen a sonar les trompetes, les muralles cauen amb estrèpit. Una cosa així passa amb les muralles contra la migració, que quan se sent el soroll dels diners fins els murs més alts cauen immediatament.

Cada cop més, tal com estan evolucionant les polítiques migratòries a gran part del món és previsible que en no massa temps emigrar amb drets sigui una opció només assequible per a rics, alguns professionals molt delimitats i poca cosa més. Els altres hauran de conformar-se com a molt amb anar de turistes el temps assignat o arriscar-se a viure homèriques odissees, vivint fins i tot la criminalització de la migració, donant lloc a un duel migratori extrem, la qual cosa he denominat com a Síndrome d'Ulisses.

Es obvi que la migració, com tots els temes complexos de la vida social exigeix que hi hagi acords entre totes les parts, normes consensuades, planificació per protegir els drets i el benestar de tots els sectors implicats. Però el que no és acceptable és que anem cap a la pràctica supressió per a la majoria de la humanitat d'aquest dret humà fonamental, reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans.

Així doncs, l'emigració ha passat en tot just 70 anys, de dret a delicte.