Els homes cínics i l'OTAN

El 12 de març de 1986, ara fa 40 anys, el Regne d'Espanya celebrava un referèndum sobre la permanència a l'OTAN. Un referèndum on va guanyar el Sí per un estret marge, i on el No es va imposar de manera gens anecdòtica a Catalunya, País Basc, Navarra i les Canàries. Més enllà de recordar l'efemèride, girar la mirada enrere i fer un repàs del procés d'incorporació a l'OTAN, ens permet identificar certs paral·lelismes.

Espanya havia entrat a l'OTAN el 30 de maig de 1982, sota el Govern de Leopoldo Calvo-Sotelo, després d'unes negociacions començades per Adolfo Suárez. El PSOE —que en aquells moments era a l'oposició, però pocs mesos després guanyaria les eleccions generals amb una majoria absoluta amplíssima— va oposar-se a aquesta incorporació, però ho va fer amb un lema curiós: "OTAN, d'entrada, no", que tenia un caràcter premonitori. Vist amb perspectiva, i amb tots aquests anys d'haver patit les males arts del PSOE, aquell lema ja anticipava com acabaria la cosa, amb la no menyspreable premeditació de 4 anys.

El viratge del Govern del PSOE, pressionat entre d'altres pels Estats Units, va ser comandat per Felipe González, sens dubte una de les figures més sinistres de la política espanyola i europea. Primer va forçar la posició al 30è Congrés del PSOE, celebrat uns mesos abans, i després, utilitzant tots els artificis possibles i una pregunta tramposa, va tirar endavant un referèndum contra l'opinió majoritària de la societat espanyola (no diguem ja la de les nacions sense estat), que en una enquesta a un mes del referèndum mostrava una clara opinió desfavorable a l'OTAN.

Felipe González és —i ja era llavors— una persona sense cap escrúpol, sense ideologia; el 1976, en el Congrés de Suresnes, va iniciar la transformació del PSOE d'un partit d'esquerres d'arrel marxista en un artefacte al servei del neoliberalisme en desplegament i situant-se com a pilar central de l'arquitectura del que seria el règim del 78. Un personatge mogut només pel poder, que va utilitzar el seu carisma per mantenir de manera cínica la connexió amb la classe treballadora i els valors de l'esquerra per mantenir-se al Govern. 

Avui, 40 anys després, sembla que el seu successor com a president del Govern espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, estigui fent el camí invers. Va accedir a la secretaria general impulsat per la vella guàrdia, per evitar que hi arribés Eduardo Madina, al qual devien considerar massa progressista. Tot i això, les circumstàncies li han fet anar prenent decisions que ens podrien fer pensar que cada cop és més d'esquerres. M'atreveixo a aventurar, però, que Sánchez és també un home cínic, i que és l'afany de poder qui l'ha portat per aquest camí. I si ha estat així, és perquè aquelles decisions que s'ha vist obligat a prendre connectaven amb una part molt important del seu electorat.

Així mateix, quan Sánchez s'enfronta amb Trump i li diu "no a la guerra", o quan denuncia el genocidi a Palestina, ho fa perquè sap que una part molt rellevant de la societat espanyola pensa així. I ho fa també perquè ens trobem en un moment de canvi, a la fi de la globalització neoliberal i el seu sistema de domini mundial, l'anomenat "ordre liberal basat en normes". Els líders europeus estan desconcertats, mostrant una enorme mediocritat i subordinació als interessos estatunidencs i, enmig de la desolació, s'alça una sola figura com a referent de l'esquerra i d'una Europa independent: Pedro Sánchez. 

Això és, al mateix temps, un desastre i una oportunitat per a l'esquerra, tant a l'Estat espanyol com a Catalunya. Sabem de sobres que tant el PSOE com Pedro Sánchez no representen un projecte de transformació social, i que no fan més polítiques d'esquerres de les que es veuen obligats a fer. Sabem, també, que si deixem que sigui ell qui es converteixi en el referent de les persones d'esquerres, ho aprofitarà per seguir manant i per canviar-ho tot perquè no canviï res. Però, a la vegada, és la demostració que es pot articular una majoria social des de l'esquerra, que ens trobem en un moment de ruptura en el que s'han d'obrir nous horitzons de transformació, i que el que hem de fer és seguir empenyent a Sánchez per aquest camí, tot obligant-lo a triar.

El PSOE ha estat el pilar fonamental del règim del 78, la seva màxima expressió en l'esfera política, qui ha mediat els pactes i consensos d'aquest règim. Però el món ha canviat, com ho ha fet la situació a l'Estat espanyol, i aquells pactes i consensos avui ja no són possibles. La dreta extrema i l'extrema dreta, que cavalquen sobre una onada que és internacional i respon a corrents molt profundes, representen un projecte d'involució democràtica, retallades de drets i recentralització que ens retornaria al passat. I davant això, l'esquerra no podem quedar subordinats al PSOE i Pedro Sánchez, en una lògica defensiva de quina és la millor manera de frenar a l'extrema dreta.

No es tracta només de frenar l'extrema dreta, sinó d'articular i projectar un futur millor, una societat millor, que en el nostre cas passa per una República Catalana que sigui fruit d'un procés col·lectiu de conquesta de drets. Aquí és on hem de portar al PSOE i, abans d'això, a l'esquerra d'àmbit estatal: perquè no és possible cap transformació social significativa sense una democratització profunda de l'Estat espanyol. I això implica, necessàriament, l'acceptació del dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat. El primer pas, però, és la unitat d'acció en termes estratègics de l'esquerra sobiranista, en lògica catalana i autocentrats en la nostra tasca, que és assolir la República Catalana.