Els drets dels treballadors no són concessions

Cada cert temps, alguns empresaris decideixen explicar els problemes econòmics i socials del país mirant sempre en la mateixa direcció: cap avall. Dels creadors del "a Espanya falta compromís amb la cultura de l’esforç" de Juan Roig o "jo vull treballadors que m’agafin el telèfon a les 11 de la nit"dde José Elías arriba ara el "la gent està molt pendent de quins són els seus drets com a treballadors"ddel fundador de Scalpers, Borja Vázquez. L’empresari andalús va afirmar sense embuts que "la gent no vol currar", que vivim en "temps fàcils"qque creen treballadors "febles", parafrasejant una dita jueva interessant, però d’aplicació perversa, com en aquest cas. Un argumentari que delata alguna cosa més que un propòsit de regeneració econòmica i moral.

Des del Sindicat de Treballadors creiem que cal respondre amb serenor, però amb enèrgica fermesa, a aquest tipus de comentaris i als marcs mentals que pretenen implantar. Darrere d’aquestes paraules hi ha una idea perillosa: que els drets laborals són un caprici i no el resultat de dècades de lluita social. Reduir el debat laboral al fet que les persones s’interessin pel teletreball o per la conciliació és no haver entès res del que està passant. Els treballadors no pregunten pels seus drets perquè siguin ganduls; ho fan perquè saben, per experiència, que, si no els defensen, ningú no ho farà per ells.

Parlar de la reducció de la jornada com d’un atac a la productivitat és ignorar que cada pas endavant en la rebaixa del temps de treball ha anat acompanyat d’augments en aquest indicador clau, de millores en la salut laboral i d’avenços socials que avui donem per descomptats. No és que "ho hàgim permès"; és que la societat ha decidit, democràticament, que viure no pot ser només treballar. Espanya té un problema de productivitat, sí. Però no perquè els treballadors no vulguin treballar, sinó perquè massa empreses continuen competint a base de salaris baixos, precarietat i jornades interminables. La productivitat no s’incrementa exprimint més qui ja està esgotat; s’incrementa amb inversió, innovació, formació i bones polítiques de recursos humans.

Comparar-nos amb països on "la gent no es pregunta pels seus drets" hauria de fer-nos reflexionar, però no en el sentit que suggereix el senyor Vázquez. Allà on els treballadors no pregunten pels seus drets sol ser perquè no en tenen. I això no és un model a imitar, sinó una advertència. Un dels missatges més preocupants de les seves declaracions és la idea que les empreses estan "obligades a sostenir la base activa de la població" i que això no hauria de ser així. Convé recordar una cosa bàsica: les empreses no existeixen en el buit. Funcionen gràcies a infraestructures públiques, educació finançada amb impostos, sanitat que cuida els seus treballadors i un marc legal que garanteix estabilitat. I, per tant, és just exigir-los que corresponguin a tant benefici social.

És alarmant que, a aquestes alçades, calgui recordar que els drets laborals no són concessions de l’empresariat; són normes col·lectives que equilibren una relació que, per definició, és desigual. Sense drets, no hi ha llibertat real per al treballador, només necessitat. S’acusa els treballadors de viure en una cultura de "fes el que vulguis i no passa res". Resulta curiós escoltar això des de posicions de poder econòmic. Perquè si hi ha algú que ha gaudit durant anys de llibertat sense conseqüències, han estat moltes grans empreses: acomiadaments barats, externalitzacions, beneficis privatitzats i pèrdues socialitzades.

Ningú no nega que emprendre impliqui riscos. Però assumir riscos no converteix automàticament l’empresari en un benefactor social ni justifica menysprear aquells que sostenen el negoci amb la seva feina diària. Sense treballadors no hi ha empresa, de la mateixa manera que sense empresa no hi ha ocupació. La diferència és que el treballador arrisca cada mes la seva estabilitat vital, no només el seu capital. Quan s’acomiada algú amb un "busca’t una altra feina", s’oblida que al darrere hi ha hipoteques, famílies i projectes de vida. Normalitzar l’acomiadament com una cosa gairebé trivial no és realisme econòmic; és deshumanització.

Parlar constantment dels "deures" dels treballadors sense esmentar els deures empresarials —salaris dignes, estabilitat, respecte, condicions decents— revela una visió molt desequilibrada de la relació laboral. Espanya no és un país d’"homes i dones febles". És un país de persones cansades de la precarietat, de joves que no poden emancipar-se, de treballadors que volen viure millor que els seus pares i no pitjor. Defensar els nostres drets no ens fa febles, ens fa una societat més forta. I d’aquí surten empreses més competitives. Els empresaris com Borja Vázquez ho haurien de saber i actuar en conseqüència. O, com a mínim, no opinar a la lleugera en espais afins com determinats podcasts que només fan de palmers dels seus interessats arguments.