Els van assassinar per ignorar l'Evangeli

Sergi Sol, periodista

Res no pot justificar la cacera de sotanes que es va desencadenar allà on va fracassar el cop militar del juliol del 1936, protagonitzat per uns generals africanistes que es van avesar a un ambient marcial i atroç, en les baralles contra els cabildos berbers.

L'estiu del 1936 una multitud enfervorida -armada fins a les dents després de requisar les armes a l'Exèrcit- es va llançar a una criminal venjança; una orgia de sang sense comparació que va envilir la República dels drets i llibertats.

Una bogeria criminal que, tanmateix, va respondre fonamentalment a l'odi engendrat per la prefectura de l'Església per la seva identificació i suport a l'integrisme de dretes, a l'explotació de la majoria per la minoria, dels pobres per part dels seus patrons. El gruix de l'episcopat espanyol es va posicionar amb l'extrema dreta i el colpisme abans i després de l'assalt al poder de Primo de Rivera. Aquesta és la raó de fons que va donar peu a la pitjor matança de clergues, monges i seglars. Era l'odi -incubat durant centúries- a un sistema que condemnava la misèria a les classes treballadores.

No només va ser el silenci de l'Església davant dels abusos perpetrats contra aquestes classes treballadores, sovint en va ser la complicitat. I després, per més inri, la seva crida a la Guerra Santa contra la República, una actitud que encara difusa, persisteix, i que ja en ple segle XXI es va concretar en una resolució dels Bisbes afirmant que la unitat d'Espanya era un bé moral . Ergo, que l'independentisme (català, en aquest cas) era un pecat.

És clar que hi va haver una Església que es va identificar amb les classes treballadores, rectors que van complir amb la seva missió evangèlica. Però malauradament no van ser els més. L'odi cec tampoc no va fer distincions. Els assassins i els seus passejos covards es van acarnissar amb tots els que oloressin a missa. Imperdonable.

Però si l'Església que va beneir la 'Cruzada Nazional' va estar al punt de mira de la bogeria criminal, la que va defensar la legitimitat republicana ho va estar tant de les hordes d'incontrolats com del Règim franquista i la seva Església.

Al punt que es va postergar o es va condemnar a l'exili gent com el mateix Cardenal Vidal i Barraquer, entre d'altres. O es va assassinar el líder de la democràcia cristiana catalana, Carrasco i Formiguera, l'afusellament del qual va ser justificat sense pudor en obres religioses.

I van ser alguns d'aquests capellans i monjos, proveïts pels uns i pels altres, els que van tenir el coratge i la dignitat (com el Pare Hilari Raguer del monestir de Montserrat) d'admetre que la seva Església -a qui estimaven- es va guanyar a pols aquest odi, perquè va escopir a l'Evangeli, als ensenyaments i prèdica de Jesús.