No els van assassinar pel Crist

Sergi Sol, periodista

‘Les multituds no van cremar les esglésies sinó després que aquells sacerdots haguessin cremat l'Església’

(Canonge Cardó)

La borratxera de sang que va arribar immediatament després del cop d'estat del juliol del 1936 és un fet tan esperpèntic com insòlit. En un país tan catòlic com Espanya, la gentada desbocada va desfermar tota la seva fúria sobre l'Església, el clergat i els seus feligresos.

Més de 7.000 assassinats per la bogeria criminal dels anomenats incontrolats. El 2012 es va produir el darrer gran procés de beatificació de màrtirs de la Guerra Civil. Entre ells, la vintena de monjos del Monestir de Montserrat salvatgement i covarda assassinats. La major part entre juliol i agost, sense cap altra raó que la desraó.

Però contra el que podria semblar, algunes veus de la mateixa Església no van dubtar a fer les seves objeccions a aquest procés per reconèixer els màrtirs de Crist. Entre ells, el pare Hilari Raguer, erudit monjo benedictí de Montserrat, mort el 2020 als 91 anys, que no va dubtar a plantejar els seus dubtes i esmenes. Tot i que van ser rebutjades. Bàsicament centrades a posar l’èmfasi en el paper contrari a l'evangeli del gruix de la cúria episcopal espanyola.

El pare Raguer compartia en bona mesura les tesis del canonge Cardó, autor de Les dues Espanyes, obra escrita des de Suïssa, país on va haver de refugiar-se després de la sortida meteòrica de Catalunya fugint de les hordes d'incontrolats que després del fracàs del cop van desfermar una mena de caça diabòlica de sotanes. I després de la Itàlia feixista, que va ser el primer país d'acollida.

Cardó va ometre un dels capítols del llibre 'El gran rebuig' i va deixar escrit que aquest no veuria la llum fins a 50 anys després de la seva mort.

I així es va fer. Com era previsible, el text -malgrat els anys transcorreguts- no va deixar ningú indiferent. Cardó va buidar el pap, va apuntar a la jerarquia catòlica (en particular al bisbe de Barcelona, Irurita, i al Primat de Toledo, Enric Gomà) i va responsabilitzar aquests de substituir “el Crist per la Nació, l'anunci del missatge evangèlic per una conspiració política de violència, la gràcia de Déu per la gràcia de l'Estat”.

La tesi de Cardó és que els que van posar els clergues al punt de mira de l'odi obrer que va donar peu a milers de frenètics assassinats van ser els mateixos que van predicar la croada nacional. O el que és el mateix, la prefectura de l'Església Catòlica espanyola, proclamant la Guerra Santa Catòlica a imatge i semblança de la proclama d'Urbà II al Concili de Clermont, quan va fer una crida als fidels a agafar les armes per recuperar Terra Santa perquè “Déu ho vol”. Per a aquests clergues dretans, Déu també desitjava la Guerra Civil per netejar Espanya de totes aquelles gents que predicaven la justícia social o el reconeixement de la seva condició nacional pròpia en alguns territoris.

Tot el capítol és una denúncia del nacionalcatolicisme que va beneir la Guerra Civil. En el desafiament final de Cardó -al seu testament vital diferit mig segle- assegura que “la devastació espiritual havent arribat així al grau màxim, la revolució incendiària era inevitable”. El que porta Cardó -fervent catòlic que va haver de fugir de la República per salvar la vida- a afirmar que “quan el juliol del 1936, aquella revolució va esclatar, provocada precisament per la catàstrofe prèvia, ja no va destruir gairebé res més que les ruïnes ”.

No van assassinar aquests milers de persones per servir Crist, les van assassinar com a venjança cap a un estament i una religió que s'havia erigit, als ulls de l'esquerra, com un instrument al servei de la classe social dominant en una Espanya on la misèria campava a dojo i els pobres estaven condemnats a una vida insalubre i sense cap futur.