El dret a quedar-se també es vota

En les darreres setmanes, l'habitatge ha tornat a ocupar el centre del debat polític, tant als carrers com al Congrés dels Diputats. El cas de MariCarmen i les mobilitzacions pel dret a l'habitatge han posat rostre a una crisi que el Baròmetre de l'Habitatge de 2026 del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) confirma: el 55,7 % de la població considera que l'habitatge és el principal problema d'Espanya.

Però la crisi no es limita a les dificultats per accedir a un habitatge. Els resultats de l'enquesta del CIS indiquen que un 11,8% de les persones enquestades ha hagut de tornar a viure amb la família o compartir pis per motius econòmics, mentre que un 14,7 % s'ha vist obligat a allunyar-se de la família o de les amistats. Darrere d'aquestes xifres hi ha molt més que preus elevats: persones que perden la capacitat de decidir on viure i vincles familiars i comunitaris que es trenquen per la pressió del mercat.

Per això, no és casualitat que en la mateixa enquesta, el 76,3 % de la població defensi la intervenció de l'Estat per garantir l'accés a l'habitatge. N'hi ha prou de poder accedir a un habitatge si no podem decidir on volem viure?

El dret a quedar-s'hi

Des de fa dècades, diverses autores i autors reivindiquen el dret a quedar-se a la llar i a l'entorn escollits. Chester Hartman va formular el 1984 el concepte de right to stay put (dret a quedar-se); Newman i Wyly (2006) van analitzar la relació entre gentrificació, desplaçament i resistència, i Jordi Borja (2009) va reivindicar el dret al lloc en el marc del dret a la ciutat.

Aquesta perspectiva ens obliga a ampliar el debat: no n'hi ha prou de preguntar-nos quants habitatges fan falta, quant costa el lloguer o quants desnonaments es produeixen. També ens hem de preguntar qui pot quedar-se i qui es veu obligat a marxar.

També ens hem de preguntar qui pot quedar-se i qui es veu obligat a marxar

El desplaçament no comença necessàriament amb un desnonament. Pot començar quan el lloguer deixa de ser assumible, quan una renovació contractual es converteix en una amenaça o quan una família ha d'allunyar-se del seu entorn per trobar un habitatge que pugui pagar. Són processos que no sempre apareixen a les estadístiques, però que transformen les nostres ciutats.

La nostra recerca, Qui pot quedar-se? Especulació, desplaçaments residencials forçats i dret a romandre a Barcelona. El cas de l'Eixample i de Nou Barris, identifica deu processos que dificulten la permanència residencial i limiten l'exercici efectiu del dret a la ciutat.

El dret a romandre-hi no significa que tothom s'hagi de quedar allà on viu, sinó que pugui decidir si vol continuar a casa seva i al seu barri o iniciar un nou projecte de vida en un altre lloc, sense que la precarietat econòmica o l'especulació decideixin per ell. 

Més enllà de les mesures d'urgència

Els casos de MariCarmen, Olga, Joan… tornen a plantejar una pregunta fonamental: quina protecció garanteix realment el dret a l'habitatge quan som a punt de perdre la nostra llar?

Reforçar l'estabilitat dels contractes és imprescindible, però no n'hi ha prou quan els lloguers continuen sent inassumibles o no hi ha alternatives al mateix barri. Una mudança forçada pot alterar les xarxes familiars, les cures i l'escolarització dels infants.

Per això és tan important haver recuperat, en el primer dels decrets d'habitatge, la pròrroga extraordinària de dos anys dels contractes de lloguer i la moratòria antidesnonaments fins al 2030. Però cal anar més enllà i aconseguir que s'aprovi la mesura més transformadora del "decret MariCarmen", proposada pels sindicats de llogateres, que possiblement no s'aprovarà abans de les eleccions: la renovació automàtica dels contractes de lloguer, llevat que hi hagi una causa justificada per no renovar-los. Alemanya, França i Anglaterra ja disposen de mecanismes d'aquest tipus.

Garantir el dret a quedar-se exigeix protegir les persones llogateres, ampliar de manera sostinguda el parc d'habitatge públic i assequible i actuar contra l'especulació. També requereix coordinar les polítiques d'habitatge amb els serveis socials, l'educació i les polítiques d'infància, perquè perdre la casa transforma les condicions de vida de tota una família. 

De l'11-N al 29-N: del carrer a les polítiques públiques

La vaga convocada per a l'11 de novembre per l'habitatge i uns salaris dignes torna a situar una qüestió fonamental al centre del debat: treballar ja no garanteix poder viure dignament, perquè el lloguer o la hipoteca s'enduen una part massa gran del sou. Però els salaris, per si sols, no resoldran la crisi. També cal tenir en compte les persones que treballen en l'economia informal, les dones migrants racialitzades que pateixen discriminació quan busquen habitatge i les persones que sostenen la vida mitjançant el treball domèstic i de cures no remunerat.

Garantir el dret a l'habitatge exigeix combatre la discriminació, reconèixer el valor de les cures i assegurar les condicions materials necessàries per viure dignament.

La vaga de l'11-N i les eleccions del 29-N són dos moments diferents, però connectats. La mobilització permet que la nostra veu s'escolti col·lectivament; a les eleccions, ens hi juguem quines propostes i compromisos polítics avalem. La democràcia no s'acaba a les urnes: també exigeix escoltar les demandes socials i convertir-les en polítiques públiques efectives.

Per això, l'11-N és important sortir al carrer, i el 29-N, votar tenint presents els compromisos per garantir un habitatge digne, el dret a romandre als nostres barris i la possibilitat de participar en la construcció de les nostres ciutats.

Com reivindica el Sindicat de Llogateres, ens quedem. Perquè els nostres barris no poden convertir-se en espais reservats a qui més pot pagar; perquè viure dignament no hauria de ser un privilegi, i perquè tenim dret a decidir on volem construir les nostres vides.

El dret a quedar-se també es vota. I es defensa als carrers, a les urnes i amb polítiques públiques a l'altura del repte, capaces de fer-lo efectiu.