De la dictadura franquista a la dictadura dels jutges

Javier Segura

Professor d'Història. Alacant

En les acaballes del feixisme nacionalista, catòlic i militar a Espanya i de la vida de qui ho va encarnar durant 40 anys, el militar africanista Francisco Franco, que es va mantenir en el poder fins al final "a Déu pregant i amb les armes afusellant", el crit per l'amnistia i la llibertat de tots els presos polítics, empresonats per la seua comuna oposició al feixisme, va ressonar com un clam coral de la ciutadania social de tot el país, conscient que havia de suposar la "primera pedra" en la reconquesta de les llibertats democràtiques. Quaranta anys després, durant els quals les velles estructures de poder de la Dictadura perviuen en el Règim del 78 (1), l'ofensiva repressiva i antidemocràtica impulsada pel Govern de M. Rajoy contra el procés sobiranista català en resposta al referèndum de l'1 d'Octubre i a la posterior declaració del Parlament en favor de la República catalana, ha suposat la implantació d'un autèntic marc polític d'excepció a Catalunya, dissenyat a consciència, des del principi, per a desmantellar la capacitat d'autogovern de la Generalitat i, de pas, excloure al nacionalisme cívic català com a opció política real.

En aquest procés, les passades eleccions del 21 de Desembre, pensades perquè guanyara el bloc del 155 (Ciutadans, PSOE i PP) i a les quals els partits polítics sobiranistes van concórrer amb el vet previ del "tripartit" al compliment dels seus programes en cas d'obtenir el respatler majoritari de la ciutadania, han constituït un vertader afront democràtic. El Govern del PP, amb M. Rajoy al capdavant, pretenia guardar les aparences d'una democràcia liberal i va deixar en evidència la seua falta de cultura democràtica. Des de quan en democràcia són vàlides unes eleccions només si el resultat és favorable a qui les convoca?

Fins al moment, el sobiranisme català ha pagat amb la presó i l'exili dels seus líders més visibles la negligència del Govern de M. Rajoy de no entendre un altre llenguatge que el de l'engany i la mà dura, una arma de doble tall, i convertir un problema, que només pot resoldre's de forma creativa en l'àmbit de la política entre iguals, en un assumpte judicial per a, d'aquesta forma, amagar les seues responsabilitats sota el mantell de la invocació eufemística a la independència dels jutges en un Estat de Dret. Pura hipocresia! Sens dubte, la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, va veure complert el seu somni d'escapçar "l'independentisme" català, explícitat per ella mateixa després de la destitució del Govern i la dissolució del Parlament, amb les detencions afegides del passat 24 de Març de Jordi Turull, ex-candidat a la presidència de la Generalitat, Carmen Forcadell, ex-presidenta del Parlament, i els ex-consellers Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa, fruit de les actuacions delirants del jutge Pablo Llarena, i, sobretot, amb l'ingrés a l'endemà en una presó alemanya de Carles Puigdemont, president legítim de la Generalitat, perseguit pel CNI, organisme depenent de Vicepresidència del Govern. Caça de bruixes!

A més, sembla que els temps que s'aveïnen són de "ròssecs". En el moment d'escriure aquestes línies, encara està per veure, entre les nombroses causes judicials encara obertes, què ocorre amb el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluis Trapero, o amb els 712 alcaldes que van ser encausats abans de l'1 d'octubre per la seua predisposició a cedir espais municipals per al desenvolupament del referèndum sobiranista.

No, no és un assumpte d'ordre públic o delinqüència comuna, com pretenen fer creure els "carcellers". El que ocorre és que el Govern de M. Rajoy no està disposat a pagar el cost que li suposaria reconèixer l'existència, sota la seua jurisdicció, de persecució política i, per tant, de presos polítics, cosa que contravé els pactes i tractats internacionals sobre drets humans, i prefereix "llevar-se el mort" de damunt delegant la seua responsabilitat política en els jutges, perquè siguen aquests els que es traguen de la cistella delictes, com el de sedició i rebel·lió, entre uns altres, que permeten tractar els encausats com a presos comuns o com a "polítics presos", a fi de legitimar l'escalada repressiva, pensada per a aconseguir la capitulació del sobiranisme català i eliminar els ponts del diàleg polític. És evident que en aquesta situació de total asimetria entre els qui defensen el dret a decidir sobre l'autodeterminació de Catalunya i els qui els persegueixen en els tribunals, tota crida al diàleg com a substitut de la força, com es planteja des de gran part del progressisme, sens dubte amb bones intencions, suposa, en la pràctica, la concessió del privilegi de vet a l'Estat espanyol. Qui usa la força no té el més mínim interès a dialogar, sinó a mantenir els privilegis articulats entorn de l'Estat unitari (2) És evident que enfront d'aquest afany de prohibir, la declaració unilateral d'independència era la via més adequada per a equilibrar la correlació de forces. Ara, el protagonisme adquirit pels CDR (Comitès de Defensa de la República) han situat el procés en una nova fase de resistència popular.

Tot açò obeeix a un procés històric en el qual el trànsit del legalisme franquista al reformisme democràtic, cristal·litzat en el Règim del 78, ha suposat la conservació de pràctiques totalitàries pròpies de la Dictadura en el sistema judicial que, sota el mandat del PP, deriva cap a un autèntic "govern dels jutges" en l'ombra (3). I és, precisament, aquest model de poder, en el qual l'acarnissament polític ocupa el lloc de la independència judicial, el que deixa les portes obertes a tota sort d'interpretacions esbiaixades, arbitrarietats i prevaricacions per a imposar la llei del més fort, sota la falsa neutralitat de l'imperi de la llei. Per què cal atribuir als jutges el do de la infal·libilitat quan l'accés a la judicatura s'obté, com en la resta de les professions, per concurs-oposició?

En aquest context, constitueix un autèntic atropellament a la democràcia i als drets humans que dirigents polítics i socials del sobiranisme català es troben a la presó preventiva sense judici per delictes que no van cometre. Només des d'un contorsionisme jurídic que frega l'espantall pot equiparar-se la mobilització popular pacífica en defensa del dret a decidir en referèndum i la declaració d'independència aprovada pel Parlament, un acte de reafirmació política del veredicte de les urnes, una vegada tancada tota via de diàleg pel Govern de M. Rajoy, amb un "alçament tumultuós" (sedició) o un "alçament violent" (rebel·lió) (4), equiparant-ho amb un colp d'estat contra la sobirania popular. Cosa tan absurda com associar la petició de divorci d'una dona a un colp de mà per a imposar la solitud al cònjuge. En fi, el victimisme del botxí.

Més enllà del Govern de M. Rajoy, aquest cèrcol polític-judicial al procès sobiranista català està fermament emparat en el tancament de files dels aparells de l'Estat, les cúpules dels partits autodefinits com a constitucionalistes, PP, PSOE i Ciutadans, les elits empresarials de l'IBEX35 i les grans plataformes mediàtiques, on campen a pler els xerraires de la "Caverna", entorn d'un missatge únic. Segons aquest discurs unidireccional, la "unitat d'Espanya", eufemisme amb el qual es pretén confondre la unitat política i territorial de l'Estat amb la unió entre espanyols, és el que preval per sobre de les veus dissidents i crítiques a aquest paradigma heretat de la Dictadura franquista (5). Un autèntic complot, sense el més mínim escrúpol per a articular un relat difamatori en el qual l'absència d'idees se supleix amb acusacions absurdes, com associar el dret a l'autodeterminació a un delicte, traure a relluir comparacions delirants de Carles Puigdemont amb Hitler i del sobiranisme en el seu conjunt amb el nazisme, quan no amb ETA, atribuir als col·legis catalans i instituts una maniobra preconcebuda per a inculcar l'odi a Espanya o les que vinculen la possibilitat d'una Catalunya independent al caos. Un afront al dret de la ciutadania a disposar d'informacions verídiques.

Però potser, l'acusació més recurrent contra el sobiranisme català és aquella que ho associa amb el desig de "trencar Espanya" servint-se para açò d'un concepte buit, de profundes ressonàncies franquistes: el separatisme. És fals. Des de quan la construcció d'un Estat independent, recolzat en la legítima aspiració d'una comunitat que, majoritàriament, se sent nació, a tenir les seues pròpies institucions, la seua agència tributària o la seua selecció de futbol, és un obstacle per a l'enteniment polític i les relacions fraternals entre els pobles? Per què no ho expliquen sense recórrer a la vella mística de la llei com alguna cosa que es manté infrangible per sobre de la voluntat social? En realitat, el nacionalisme d'estat espanyol no té resposta. La raó és que el rebuig al sobiranisme cívic català no es basa que aquest puga "trencar Espanya". Més aviat, ocorre que, sense el discurs del perill que Espanya es trenque, les elits del nacionalisme espanyol perdrien la seua legitimitat i les seues accions coercitives es veurien com un latrocini. Pura manipulació!

Tot aquest conjunt de tergiversacions, difamacions i sancions penals van més enllà de la qüestió catalana i posa en qüestió els límits d'una democràcia en caiguda lliure, des de fa una dècada, cap a un règim oligàrquic que es congratula, per boca de les seues mandarines, de no perseguir a ningú "per les seues idees", estaria bo!, però que no permet que tals idees, articulades en projectes polítics, es puguen implementar de manera efectiva en la realitat si xoquen obertament amb els interessos de les elits privilegiades en el statu quo. Sobre açò haurien de reflexionar les forces progressistes que pretenguen desenvolupar polítiques socials o econòmiques en favor dels drets de ciutadania que, de debò, transgredeixin els límits del que les elits consideren com els seus interessos intocables. Aquestes elits no toleren excessos democràtics", ni en el terreny dels drets socials ni en el dels drets nacionals, tots dos totalment connectats. En el canvi cap a un món millor, la solidaritat s'imposa.

En aquest règim, en el qual les grans corporacions empresarials i financeres governen l'economia, el "govern dels jutges" es manifesta de manera evident en l'evolució restrictiva dels drets i llibertats, amb més vigilància, més mesures sancionadores, més intervencions policials abusives i menys garanties judicials, amb la finalitat de controlar la discrepància i castigar la dissidència de persones i col·lectius progressistes. I, mentre, la Dictadura franquista segueix impune, per obra i gràcia d'un Govern d'ineptes i hipòcrites.

Tornant a la qüestió catalana: La raó ha d'imposar-se sobre el tuf a naftalina política. I és la raó, assentada en la llibertat de pensament i l'anàlisi objectiva o, almenys, objetivable de la realitat, la que permet concloure que els dirigents sobiranistes catalans que van abandonar Catalunya són exiliats polítics, que els dirigents catalans presos, a els qui s'ha espoliat els seus drets polítics en estar a la presó preventiva sense judici per delictes que no han comès, són presos polítics. En un país amb un passat dictatorial de 40 anys, on els drets humans, entre ells els drets nacionals, han sigut sistemàticament calcigats, hauria d'haver-hi una reacció contundent, en particular de les forces progressistes, reclamant la llibertat dels presos polítics, la volta de les persones exiliades i l'anul·lació de tots els procediments judicials en marxa contra el sobiranisme català dins d'un projecte solidari de recuperació de la salut democràtica en tot el país. Sense por!

Des d'Alacant, una abraçada fraternal a la ciutadania catalana que ha obert tants ponts a la democràcia a Espanya. També, per extensió, a tots/as els que han patit aquest intolerable govern judicial.

(1) Vegeu el meu article: "Nacionalisme espanyol i adoctrinament ideològic" en Públic: 5-3-18

(2) Vegeu el meu article: "Estat unitari i neoliberal espanyol contra la sobirania democràtica" en Públic: 29-12-17

(3) Algunes dades sobre la politització del Poder Judicial:

- La clau del procès sobiranista català està en la impugnació en 2010 pel Tribunal Constitucional, a instàncies del Partit Popular, de l'Estatut de Catalunya de 2006, aprovat pels parlaments català i espanyol i confirmat pel 74% dels votants de Catalunya

- Aprofitant la majoria absoluta en les Corts, el Govern de M. Rajoy va reformar la llei per a atorgar al Tribunal Constitucional competències sancionadores pròpies del poder executiu, com la suspensió en les seues funcions dels càrrecs que refusaren complir les seues sentències. L'objectiu real: dinamitar el procès sobiranista.

- L'òrgan de govern de tots els jutges és el Consell General del Poder Judicial. Té 21 membres. Però cap d'ells ho trien els jutges. Tots sense excepció, són nomenats pel Congrés i el Senat, en la pràctica, pels dos grans partits, PP i el PSOE. El control del Consell permet controlar també els nomenaments, entre uns altres, dels magistrats del Tribunal Suprem o els presidents dels tribunals superiors de Justícia

(4) Recordar, en aquest sentit, que en relació amb els altres delictes que s'imputen, els de desobediència i prevaricació no comporten penes de presó i el de malversació exclou la presó preventiva per risc de fugida. Salta a la vista que mantenir a la presó preventiva als líders catalans és prevaricació.

(5) Res com les pròpies paraules de l'ex-rei Juan Carlos en una entrevista a una televisió francesa en la qual va desvetlar l'encàrrec que Franco li fera, "agafant-li la mà" en el llit de mort: "Alteza, l'única cosa que li demane és que preserve la unitat d'Espanya".

Nota addicional: Sembla mentida. Els qui han deslligat aquesta "croada" no tenen el més mínim rubor a utilitzar la figura del "pres polític" en un altre país, llija's Veneçuela, com a arma llancívola per a desacreditar als adversaris polítics. I, en 2006, el Govern de M. Rajoy va arreplegar signatures per tot l'Estat en favor d'un referèndum contrari a la llei constitucional. Es pot ser més cutre?

Javier Segura www.javisegura.es