Democràcia, dictadura i règim del 78

Javier Segura. Professor d'Història

El passat 24 d'Octubre, la mòmia del dictador Francisco Franco va ser exhumada del Valle de los Caídos. L'exhumació va arribar amb més de 40 anys de retard, sense el goig democràtic que haguera merescut, pels lligams feixistes heretats i reconfigurades en les costures, és a dir, en els equilibris de poder, del Règim del 78.

Durant tot aquest temps s'ha vingut designant a la dictadura fascio-catòlica imposada al conjunt de la societat espanyola després de la Guerra civil (1936-39), fruit d'un cop militar contra un govern democràtic, amb l'apel·latiu de franquista, un autèntic eufemisme ideològic que associa enganyosament la desaparició de la dictadura a la mort del dictador. Però, en realitat, el feixisme catòlic sempre va estar i segueix estant ací, com el dinosaure del famós microrelat d'Augusto Monterroso, enquistat en els grans grups empresarials financers i mediàtics, en les institucions de l'Estat (alta burocràcia estatal, altes magistratures del poder judicial, i comandants militars i policials) i en la jerarquia catòlica, incorporat al joc polític, amb els seus respectius matisos, a través dels partits dretans (PP, Cs i Vox) i enquadrat en diferents grups alineats amb el nacionalisme ibèric i l'integrisme moral de les sotanes més recalcitrants. No, el feixisme no va morir amb Franco. Les xarxes de poder articulades entorn de la dictadura feixista, capitalista, unionista, catòlica i militar van transitar plàcidament, després de la mort de Franco, al novembre del 1975, cap a la legalitat democràtica, amb la benedicció dels pròcers del gran capital europeu i nord-americà. La llei d'Amnistia del 1977, que en absoldre als botxins condemnava a l'oblit als represaliats, va tendir el pont.

Aquest continuisme defineix, entre altres factors, els dèficits democràtics que llastren la qualitat de la democràcia espanyola: la sacralització injustificada de la monarquia, il·legítima pel seu origen dictatorial, com a garant de la unitat d'Espanya; la subordinació de l'Estat, fonamentat constitucionalment en la sobirania popular i els drets de ciutadania, als privilegis de les elits empresarials i financeres; la falta d'independència real del poder judicial, políticament intervingut; el manteniment del pes mort exercit sobre la moral, les aules i les arques públiques per l'Església catòlica i les seues organitzacions paral·leles; i la impugnació per l'Estat central dels drets nacionals interns.

Tot açò es deriva del propi marc constitucional del Règim del 78. En efecte, si bé és cert que, segons la definició constitucional, Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, també ho és que els seus 169 articles, en funció dels quals s'apliquen i els que no, podrien sintetitzar-se en uns pocs: l'article 2, que estableix la unitat indissoluble de la Nació espanyola, a la qual queda subordinat tot dret sobiranista; el 8, que atorga a les Forces Armades la missió de defensar la seua integritat territorial; el 16, que esmenta explícitament el rang especial de l'Església Catòlica en les relacions de l'Estat amb les confessions religioses; el 56, que estableix la inviolabilitat de la monarquia i el 135, que, en la seua modificació d'agost del 2011, obliga al fet que en els pressupostos de les Administracions estatals tinga prioritat absoluta el pagament del capital i els interessos del deute públic sobre la resta de les despeses de l'Estat, per damunt, per tant, del manteniment dels serveis i les prestacions públiques.

Cap dels articles esmentats van sorgir de la lliure contraposició d'idees en les Corts encarregades en 1977 de discutir i aprovar el text constitucional ni, en el cas de la reelaboració del 135, de debat parlamentari de cap mena, sinó de la pressió externa exercida pels poders fàctics de sempre. Així, la redacció final de l'article sobre la unitat d'Espanya va ser imposat per l'estament militar, en sintonia amb Joan Carles de Borbó; la menció en el 16 a l'Església Catòlica, que permet definir l'Estat espanyol com aconfessional i no laic, va ser el fruit de la intromissió en les tasques constituents de la Conferència episcopal, dirigida aleshores pel cardenal Enrique i Tarancón; la modificació del 135, fruit de l'acord entre Zapatero i M. Rajoy, va ser dictada per la poderosa oligarquia que governa des del FMI (Fons Monetari Internacional), el BCE (Banc Central Europeu) i la Comissió Europea; i, finalment, la forma monàrquica de l'Estat va ser el preu que la ciutadania va haver de pagar si volia democràcia i llibertat.

Resulta evident, per tant, que la Constitució espanyola del 78 va consagrar el que havia sigut una constant en la política ibèrica: la unió de la creu, l'espasa, el tron i el capital, nacional i transnacional, entorn de la Monarquia i la unitat territorial de l'Estat espanyol. Per aquest motiu el nacionalisme espanyol constituïsca l'argamassa ideològica que articula els seus interessos corporatius. En aquest marc, l'article 155, que només diu que el Govern podrà adoptar les mesures necessàries per obligar a una comunitat autònoma al compliment forçós de les seues obligacions constitucionals, constitueix, per la seua ambigüitat, la munició ja utilitzada i sempre reservada de la confraria del nacionalisme espanyol contra les vel·leïtats sobiranistes. A aquest esquelet normatiu es redueix el constitucionalisme esgrimit, com a arma llancívola, pel PP, Cs i Vox quan invoquen l'imperi de la llei.

Enfront d'aquesta consagració de poders reals, completada en el propi codi penal amb la contemplació de delictes com el d'ultratge a la unitat i els símbols de la nació, el d'ofensa als sentiments religiosos i el d'injúries a la Corona, la Constitució del 1978 no estableix cap garantia legal per a l'exercici ple i efectiu dels drets econòmics i socials, reduïts a un inventari de principis rectors de la política social i econòmica, la qual cosa, en la pràctica, impedeix la seua empara jurídica, i margina els drets nacionals interns dins d'un marc autonòmic que limita l'autogovern real.

Aquest desequilibri normatiu entre el blindatge dels privilegis oligàrquics heretats de la dictadura i la falta de protecció real dels drets de ciutadania ha tingut la seua traducció pràctica en el conjunt de polítiques públiques que, des de la Transició, han suposat la reproducció i consolidació d'aquests privilegis en perjudici de les demandes socials i del ben comú general. Aquesta restricció democràtica dins de les línies roges marcades per l'emblema Monarquia, Espanya i Constitució explica que el procés d'involució democràtica exacerbada viscut en el país en les dues últimes dècades s'haja produït sense alterar els camins constitucionals.

Aquesta involució, fruit de la contrarevolució conservadora impulsada pels governs de José María Aznar (1996-2004), radicalitzada, amb el pretext de la crisi, pels governs de Mariano Rajoy (2011-2018), després de l'interludi transitori de la segona legislatura de Rodríguez Zapatero (2008-2011), i no neutralitzada ni revertida pel Govern de Pedro Sánchez, ha resultat del fet que, amb la Constitució a la mà, es pot: mercadear amb els béns públics i les prestacions socials, precaritzar la vida laboral, penalitzar la protesta social, negar el suport a les víctimes de la Guerra Civil i el feixisme, establir límits a l'humor i a la llibertat d'expressió, exercir la violència policial contra manifestacions pacífiques, vulnerar els drets dels immigrants sense papers o retallar l'exercici de competències reals d'ajuntaments i comunitats autònomes; i, en paral·lel, concedir un tracte de favor fiscal als grans grups econòmics, mantenir els insultantes privilegis fiscals, pressupostaris i educatius de l'Església catòlica, afavorir els interessos del complex militar-industrial mitjançant una despesa militar sens dubte improductiva o tolerar les exhibicions feixistes.

Caben, per tant, en la marc constitucional actual, que ha emparat aquest contra-projecte de nació neoliberal, unitària i contra-laica, les demandes socials en favor de polítiques públiques de fons que aposten decididament per la redistribució justa de la riquesa, el desenvolupament sostenible de l'economia, la igualtat de gènere, el laïcisme de l'Estat, la convocatòria d'un referèndum Monarquia-República o el reconeixement dels drets nacionals interns? Sembla ser que no.

En definitiva, el marc constitucional vigent empara allò que impedeix el desenvolupament d'una democràcia avançada: la concentració de poder econòmic, polític, mediàtic i ideològic en un patriciat dotat de la funció de vigilar les costures del Règim del 78 i, a més, en permanent disposició a l'ofensiva en defensa dels seus interessos corporatius. L'eclosió del moviment 15M en el 2011 i l'arrencada del procés sobiranista català a partir del 2012 van tibar aquestes costures i el Règim del 78 va reaccionar des de tots els fronts, polític, mediàtic, policial i judicial. La sentència del Tribunal Suprem contra els nou líders del procés, feta pública el passat 14 d'Octubre, que atribueix el delicte de sedició a una mobilització pacífica, exemplifica, de manera descarnada, aquest procés d'involució democràtica, en aquest cas, per la negativa de l'Estat central a tendir ponts de diàleg i negociació i optar per la repressió.

La dictadura fascio-catòlica no va tenir com a finalitat posar fi als suposats excessos del règim republicà contra el qual es va alçar o fer front a l'amenaça d'una revolució social, com postulen els hagiògrafs de Franco, sinó, d'una banda, consolidar, a través d'una política planificada de terror i extermini, l'èxit d'una contrarevolució que restablira el sistema de dominació que el reformisme republicà i l'apoderament polític dels sectors populars havien posat en qüestió i, per una altra, reimplantar la unitat territorial de l'Estat, eliminant les autonomies que s'havien engegat a Catalunya i Euskadi i impedint que unes altres, com Galícia, pogueren arribar a fer-ho. En aquest context, rojos i separatistes encarnaven les figures desestabilitzadores a les quals calia eliminar. Avui, després de 40 anys de règim constitucional i neutralitzat el perill que la bota militar impose la seua llei al conjunt de la societat, no segueixen sent aquestes mateixes figures les mateixes que el statu quo del Règim del 78 assenyala com desestabilitzadores i que segueixen incorporades com a tals en gran part de l'imaginari social? Sembla evident la continuïtat.

En la Declaració institucional realitzada per Pedro Sánchez després de l'exhumació del dictador, el president del Govern va afirmar que amb el trasllat de les restes de Franco del Valle de los Caídos al cementeri de Mingorrubio nostra democràcia es prestigia, no solament davant els nostres ulls, sinó davant els ulls del món. Va reproduir així la idea en la qual es va sustentar la Transició i que, des de llavors, ha servit per legitimar el Règim del 78: la contraposició dictadura-democràcia. No obstant açò, aquesta contraposició dialèctica, en reduir la democràcia a l'aspecte formal, exclou de l'equació el fet que els valors de la democràcia política resulten insuficients quan les necessitats bàsiques de la ciutadania resulten vulnerades.

Benvinguda, per tant, l'exhumació de Franco si aquesta pot ser el primer pas perquè es faça justícia amb les víctimes de la Guerra civil i la Dictadura i per a la plena recuperació de la memòria històrica i la seua plena inclusió en la cultura democràtica del país. Sens dubte, és condició necessària per a desamarrar el Règim del 78 de les seues tendències autocràtiques i avançar cap a una democràcia real. Però, en les actuals circumstàncies, en les quals el marc constitucional assenta al règim, no sembla, per les seues servituds oligàrquiques, el més adequat per afrontar els grans reptes de futur (desigualtats socials, canvi climàtic i regeneració democràtica), aquest avanç democràtic requereix d'un nou consens constituent que supere el vell pacte entorn de la democràcia, entesa com un format, i pose en el centre la vida i el Ben Comú. Sembla evident que aquest nou consens només pot procedir d'una àmplia confluència de les forces progressistes. Veurem que ens ofereix la pròxima cita electoral del 10 de Novembre.

PD.- Només una anotació més: En la democràcia actual existeix un marge, avui precari a conseqüència de la contrarevolució conservadora, per defensar idees socials i polítiques que xoquen amb els interessos de les elits. Al sistema, fins i tot, li ve bé. El que no es permet o s'intenta fer impossible és que aquestes idees tinguen èxit per gaudir del suport electoral d'una majoria qualificada de la ciutadania, la qual cosa contradiu un principi democràtic elemental. És el que s'ha posat de manifest en la sentència contra el procés sobiranista català i del que haurien de prendre nota les opcions progressistes d'aquest país, entenent que no es tracta d'una qüestió local, com es pretén fer veure des de les grans plataformes polítiques i mediàtiques, sinó d'un assumpte que interpel·la la consciència democràtica del conjunt del país.