Debat Constituent, una proposta per repensar el país i "ser valents altre cop"

La música de Lluís Llach pot agradar més o menys però tots i totes sabem que forma part de l’imaginari col·lectiu d’una part prou significativa de la societat catalana. Les seves cançons han estat assumides per molta gent, quin dubte hi ha, com una referència ideològica i sentimental en relació a la pròpia terra, els costums, la història, la política, les relacions afectives, la vida associativa... L'Estaca, convertida gairebé en un himne que traspassa fronteres, Que tinguem sort, cantada a tota mena de trobades, les Corrandes d'exili de Pere Quart, evocades davant el patiment de tot aquell que es veu obligat a deixar el seu país ...

Això vam comentar en una llarga entrevista, mesos abans del referèndum d’octubre del 2017, per demanar-li que expliqués una mica la percepció que ell tenia sobre el fet de veure's com a referent cultural i social. Llavors Lluís Llach era diputat i ja feia deu anys que havia deixat la professió de músic. Ens va assegurar que no havia tingut mai “cap voluntat de prèdica” i que convivia amb aquell Lluís Llach com un espectador més.

Sabia i sap, però, que conserva una gran capacitat de convocatòria i el passat 18 de desembre la va fer servir al Palau Sant Jordi. Va pujar de nou a un escenari per cantar excepcionalment davant 16.000 persones, “amb una veu potent i precisa”, tal com va escriure Paco Peris en una immillorable crònica.

Va actuar amb altres artistes com Joan Dausà, Gemma Humet, Joan Reig, Montse Castellà o Ju per donar una empenta massiva i espectacular al Debat Constituent, un procés participatiu que grans mitjans han volgut ignorar però que segurament no podran empetitir quan es difongui el nombre definitiu de trobades que s’han celebrat arreu del país, la xifra de persones que han volgut ser part activa en una experiència de democràcia directa i les respostes donades d'aquesta manera a 145 preguntes sobre el futur polític de Catalunya. “Mai ningú et preguntarà tant dels temes fonamentals del poder i de l’estat”, van escriure els impulsors d’aquest debat col·lectiu que convida a repensar com seria la República Catalana ideal.

Lluís Llach, que en el seu moment es va definir com a “diputat transitori”, ens deia en aquella entrevista que l’Estat espanyol, només pot fer un exercici democràtic en relació a Catalunya si hi ha hagut “una convulsió quasi revolucionària de la seva concepció de la política i de la concepció estatal”.

Aquest dimarts dia 28 de desembre es va poder reviure per televisió (i qui ho desitgi pot fer-ho a través de tv3 a la carta) la combinació de reflexions i anhels que es van expressar al Palau Sant Jordi, amb l'acompanyament per part de milers de veus, entorn de cançons concebudes en altres circumstàncies, quan es reclamava una ruptura en favor d’una democràcia plena, política i econòmica. Cançons amb continguts que avui, malauradament, semblen totalment vigents.

Clams contra qui practica l’autoritarisme. 'Sou vosaltres que heu fet del silenci paraules', entonaven milers d'assistents amb el músic ara retirat, remarcant les “s” de la mateixa manera que ho havien fet altres joves i grans quaranta cinc anys enrere en memorables recitals. "Toquen l'escola, ens volen imposar el silenci", va protestar al Sant Jordi el Llach activista, "tossudament alçat". 'No volem que la por tingui més temps per guanyar-nos', va cantar.

Expressions de frustració, 'No era això, companys, no era això', acompanyades del propòsit de 'ser valents altre cop'.

El Debat Constituent que van impulsar inicialment persones com Gabriela Serra, Francina Alsina, Àngels Martínez Castells, Marta Sibina, Marta Rovira Martínez, Carmina Castellví, Albano Dante Fachin, Antonio Baños, Montserrat Castellà o el propi Llach, entre altres, avui es troba “sota el lideratge i direcció” d’una xarxa d’’Enteses territorials’, que potencien sessions de deliberació a barris i pobles i busquen respostes de totes les persones que tinguin més de 16 anys a preguntes prou precises sobre temes tals com el model d’Estat, la llengua, els drets de les persones migrants, el dret a la interrupció de l’embaràs, la identitat sexual, la renda bàsica, la salut, l’educació, l’habitatge, l’energia, els serveis públics, les pensions, els pressupostos, les convocatòries a les urnes, el poder judicial, l’organització territorial, el model econòmic, el treball, l’exèrcit, les relacions internacionals... És una proposta que creix al caliu del que queda del cicle de mobilitzacions viscut durant la passada dècada.

Al concert es va reivindicar 'el cant de la gent del carrer' amb una altra peça del temps de la dictadura, I si canto trist, dedicada en aquesta ocasió a presos, ex-presos, exiliades i exiliats i a les més de tres mil persones represaliades per la seva implicació en el procés sobiranista.

En aquests temps en què diferents forces de l’esquerra de diferents territoris de l’Estat espanyol observen amb esperança el procés constituent que es troba en marxa a Xile, indubtablement aconseguit amb la força de la gent, fora bona cosa que observessin atentament i sense prejudicis aquesta iniciativa catalana, la del Debat Constituent. Amb respecte si més no.

Ara que de tant en tant hi ha qui diu no hi ha prou força al carrer per aconseguir més canvis en favor de la gent, convé recordar aquells moments de la història més recent en els quals a les places es cridava en favor d’una democràcia real. “La política la fas o te la fan”, es remarcava tot sovint. I no massa més tard es va convidar a la població a posar les institucions al servei de la gent. Es pot manar obeint, s’assegurava en actes multitudinaris en els quals es recuperava amb emoció la cançó de la revolució portuguesa dels clavells: ‘O povo é quem mais ordena’. Es cantava amb la nostàlgia de 'les primaveres lliures' enyorades amb Lluís Llach en Abril 74, que el passat dia 18 va interpretar amb Els Catarres.

Tant de bo que aquells que durant la segona dècada d’aquest segle van reclamar processos constituents, i que avui exploren la possibilitat de conformar “fronts amplis” per les pròximes convocatòries a les urnes, mantinguessin el propòsit de trencar amb el règim postfranquista del 78, de la mateixa manera que a Xile es vol esborrar tot vestigi de pinochetisme.