Cs, la "banda" i les "forces del canvi"

Marià de Delàs. Periodista

Pedro Sánchez i significades persones del PSOE assenyalen tot sovint que ha estat la “segona vegada” que Podemos impedeix la formació d’un “govern socialista”.

Cada cop que ho han dit, després i durant el recent debat d’investidura, s’esperava algun tipus de rèplica o comentari, per part de diputats de Podemos o d’un altre grup d’esquerres. Però no.

Qualsevol seguidor de la vida política espanyola recordarà els detalls de la “primera vegada”. El que va demanar el PSOE a Podemos l’any 2016 era suport a un acord que havia signat amb Cs, de manera força cerimoniosa, per cert.

Un acord negociat amb Albert Rivera, d’esquenes a Podemos.

Pedro Sánchez va defensar en aquell temps la seva candidatura amb un argument: les “forces del canvi” havien de posar fi a l'etapa de governs del PP, que en aquell moment presidia Mariano Rajoy. I el soci preferent del PSOE era un partit dirigit per una persona d’arrels ultradretanes, que avui, quan parla dels resultats obtinguts a les urnes per partits més o menys d’esquerres i/o sobiranistes diu que són el “botí”, como si es tractés d’un robatori.

Parla dels membres d’una “banda”, formada pels dirigents d’aquests partits, que volen “repartir-se el botí”. I el mot “banda” el fa servir amb intencionalitat i profusió, reiteradament, sense dissimular el propòsit d’aixecar reaccions irades. Si no hi ha ningú que els aturi, veurem com els dirigents de Cs l’utilitzaran una i altra vegada a diferents escenaris, de la mateixa manera que qualifiquen sistemàticament de “colpistes” els defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Tothom recordarà quan el terme “políticament correcte” per referir-se a ETA sempre era “la banda”. Semblava una obligació designar d’aquesta manera l’organització terrorista per a qualsevol persona “con sentido de Estado”. Es diria que estava escrit com a norma als llibres d’estil de les redaccions de diferents mitjans. Tant de bo hagués estat només una "banda".

Ara aquest home, Albert Rivera, ha decidit utilitzar el mateix mot per referir-se a l’actual majoria del Congrés dels Diputats. Amb aquest aspecte progressivament crispat que exhibeix, articula intervencions amb les que sembla voler rebentar la vida parlamentària.

Cs ha practicat sovint la provocació. El filibusterisme ha caracteritzat des de sempre la seva activitat al Parlament de Catalunya. Les seves accions al carrer han estat en moltes ocasions dedicades a ferir la sensibilitat de la majoria de la població que visitaven. Sembla que pretenguin fer de l’ofensa un eix central de la seva tàctica política.

L’any 2016 ja hi havia molta gent que coneixia l’origen i el tarannà del partit de Rivera. Resultava estrany, certament, que comptés amb el suport d’algunes persones intel·lectualment respectables.

Cal suposar que era per aquest motiu que molts demòcrates van defensar en aquell temps que calia donar suport a l’acord PSOE-Cs, malgrat les advertències de molts altres.

Però més enllà de qui coneixia millor i qui no la naturalesa del partit de Rivera, així com les entitats que havien contribuït a la seva creació, el que va quedar clar és que Pedro Sánchez havia pactat amb ell i havia descartat altres suports sota pressió de bona part de l’establishment financer i mediàtic. Ho va dir ell mateix i això sí que se li ha recordat recentment.

El que no es recorda prou explícitament és que Podemos li va fer un gran favor quan va fer fracassar la investidura que tenia pactada amb Cs.

Només cal imaginar quina mena de legislatura li esperava a Pedro Sánchez compartint govern amb Albert Rivera, que pocs mesos més tard, després d’unes altres eleccions, va acordar amb el PP que Mariano Rajoy seguiria com a president, i amb una direcció del partit socialista que el va obligar a dimitir per no voler facilitar amb la seva abstenció la investidura del líder dels “populars”.

Ara es pot discutir sobre l’actual correlació de forces, la decisió d’Unidas Podemos en el nou intent d’investidura de Pedro Sánchez, les propostes d’uns i altres, les ofertes desestimades, les conseqüències i el que es pot negociar d’aquí al setembre.

Cal parlar sobre tot això, però segueix obert un gran debat sobre quin escenari resulta més favorable per la majoria de la gent, la gent normal. ¿Un nou intent de coalició? ¿Un pacte de Govern d’esquerres a la portuguesa?

El PSOE intentarà de nou obtenir l’abstenció de la dreta per poder governar en minoria. Ja ho està anunciant. Potser ho aconsegueix i seria contraproduent per les polítiques d’esquerra, per la defensa de les mesures de justícia social i per les llibertats, perquè tot té el seu preu.

És coneix de sobres el que interessa al PP i ara és ben clar per gairebé tothom que Cs no és una “força del canvi”. El camí que defensa Rivera es el de la involució.