Que la corrupció de la monarquia no corrompi la democràcia

Gerardo Pisarello. Secretari de la Mesa del Congrés i jurista

Segons un vell aforisme anglès, en la Monarquia parlamentària britànica el Rei no pot fer el mal (the King can do not wrong). Aquest principi pot semblar un ingenu i perillós cant a l'arbitrarietat. No obstant això, perquè sigui admissible, ha de complementar-se amb un altre conforme al qual el Rei no pot actuar pel seu compte -the King can not act alone- a esquenes de la societat, sinó que ha de fer-ho amb el vistiplau -la ratificació- dels ministres del Govern i sota l'escrutini crític de l'opinió pública.

Si això és així, resulta evident que els tèrbols negocis de Joan Carles I de Borbó en aquesta última dècada han estat clarament contraris amb el que, en termes constitucionals, hauria d'haver estat una Monarquia realment parlamentària. Però no es tracta només d'ell. Es tracta, com s'està veient, d'un cúmul d'actuacions que impliquen diversos membres de la Família Reial. D'aquí ve que no s'estigui, com s'ha dit, davant la corrupció d'una persona, sinó davant la corrupció creixent d'una institució. Una institució que ha funcionat sense controls, envoltada de privilegis, i que amenaça amb colpejar, una vegada més, la democràcia i l'Estat de dret.

Un rei que actuava (que delinquia) sense aprovació

En el seu recent anunci que abandona Espanya per la “repercussió pública” d'uns esdeveniments de la seva “vida privada”, el propi Rei Emèrit ha vingut a confirmar aquesta impressió. Cap de les expressions que va utilitzar és innòcua. No ho és l'al·lusió a la “repercussió pública”, que en realitat és un eufemisme per referir-se a les notícies, els procediments judicials i les peticions d'investigació de les seves actuacions, tant a Espanya com a Europa. Només això, fa que la marxa sigui llegida directament com a fugida, això és, com una manera d'eludir aquestes investigacions, més que de contribuir a que es produeixin (fet que es veuria confirmat si el destí és un país d'un altre continent com República Dominicana).

Tampoc és innòcua l'al·lusió a esdeveniments de la seva “vida privada”. Perquè si els cobraments de comissions, els blanquejos de capitals i els fraus fiscals que se li imputen eren actes privats, aliens a la seva funció constitucional, hi ha bones raons per argumentar que no es trobava emparat per la inviolabilitat contemplada en l'article 56.3 de la Constitució.

Si el Rei emèrit, en efecte, actuava pel seu compte, com reconeix en la carta, en benefici privat i de manera reiterada, vol dir que no comptava amb la ratificació de ningú. Per tant, els articles que se li han d'aplicar són el 9.2 i el 14 de la Constitució, que sotmeten a tots els ciutadans a la llei i a l'ordenament jurídic, sense distincions arbitràries. Però no el 56.3, perquè la funció d'aquest precepte no és atorgar carta blanca per delinquir. Ni molt menys per fer-ho de manera reiterada, burlant a la Hisenda Pública i comprometent l'estabilitat i la reputació de l'Estat.

Pel contrari, el sentit de la inviolabilitat del Rei és protegir-lo davant maniobres arteres que poguessin posar en perill la seva funció constitucional. Això passaria, per exemple, si algú l'obligués a no sancionar i promulgar una llei aprovada per les Corts, a no signar un Tractat de Drets Humans consentit pel Govern i el Parlament amb l'amenaça de sancionar-lo jurídicament. Però res indica que sigui el cas. Que quan l'Emèrit actuava com a presumpte comissionista, forjant des de la Zarzuela una “estructura per ocultar diners a Hisenda”, ho fes coaccionat per tercers. Com ell mateix admet, no actuava en compliment de la seva funció constitucional. Actuava com a persona privada, no pública, i en fer-ho així, no podia, ni comptar amb la ratificació prevista, perquè no existia o era directament impossible, ni pretendre no ser investigat i jutjat per aquests actes.

Un rei que actuava sol (o no tant)

Que l'Emèrit actués “sol” en termes constitucionals, és a dir, sense poder descarregar la seva responsabilitat en altres actors, no significa que operés sense el coneixement d'altres persones. Algunes d'elles -com la seva ex amiga Corinna Larsen, l'advocat suís Dante Canónica, o el gestor de fortunes Arturo Fasana- ja han declarat de fet com investigades davant el Fiscal de Ginebra, Yves Bertossa.

No obstant això, hi ha una altra qüestió rellevant: coneixia la pròpia Família Reial les seves opaques operacions financeres? I de manera més directa: les coneixia el seu hereu en el tron, el Rei Felip VI?

A començaments de març del 2020, un dia després de la declaració de l'Estat d'Alarma per la Covid-19, la Casa Reial va decidir emetre un comunicat inèdit i impactant. En ell reconeixia que un any enrere, Felip VI havia tingut coneixement per un despatx d'advocats britànics de la seva designació com a beneficiari de la Fundació panamenya Lucum, a través de la qual Joan Carles I presumptament blanquejava comissions rebudes del Rei de l'Aràbia Saudita. En el mateix comunicat, s'afirmava que Felip VI havia informat immediatament les “autoritats competents” i que un mes després havia informat el seu pare que no rebria cap benefici de la mateixa, renunciant a la seva herència personal.

La declaració va ser un autèntic terratrèmol. I encara que el seu objectiu evident era construir la figura d'un Rei “exemplar i transparent”, va acabar generant el contrari.

Primer, pel moment que es va triar per a fer-la pública, el dia després de la declaració d'un Estat d'Alarma. Segon, perquè en ella no s'explicava per quin motiu Felip VI havia trigat tant a donar a conèixer uns fets que, com a mínim, coneixia des de fa un any. Tercer, perquè la suposada pretensió de renunciar a una herència amb el seu pare viu, no tenia més valor que un gest pour la galerie, que cap notari podia acceptar, com van explicar diversos especialistes en Dret Civil. Quart, perquè entre les “autoritats competents” a les quals havia informat no figurava la Fiscalia Anticorrupció, sens dubte una de les primeres interessades.

Tot això deixa oberts molts interrogants. La pròpia Fundació Lucum havia estat creada en el 2008, dies abans que Juan Carlos rebés un presumpte “regal” de 65 milions d'euros de l'aleshores rei saudita Abdullah, i dissolta en el 2012, després que Corinna Larsen rebés una donació per aquesta quantitat. Durant aquests 4 anys, doncs, es van produir moltes de les operacions que avui són objecte d'investigació judicial. En aquell temps Felip VI no era un nen o un ingenu adolescent. Era un home de cap a peus, de més de 40 anys, que sabia que seria Rei i que suposadament havia estat preparat per a això. Res, doncs, indica que un imminent Cap de l'Estat no conegués aquestes operacions del seu pare, moltes de les quals es gestaven en la mateixa Zarzuela. I molt menys sembla creïble que no accedís a tota la informació sobre elles després de la seva proclamació com a Rei el 2014, fa ara 6 anys.

Per això, precisament, la resposta del Cap de l'Estat a l'última carta del seu pare sona tan poc transparent. Perquè el seu objectiu no sembla ser informar sinó ocultar informació. Limitar-se a expressar “agraïment” per la decisió de l'Emèrit, però sense informar sobre les raons de la seva marxa en plena investigació judicial. Destacar el seu “llegat” i la seva “obra política i institucional de servei a Espanya i a la democràcia”, però sense fer cap esment als greus fets dels quals se l'acusa i sense exigir si més no que es faci justícia i que es respecti el principi d'igualtat davant la llei.

Una dinastia gens “respectable” i gens “exemplar”

Tot això torna més inexplicable i injustificable el comunicat de Moncloa mostrant “respecte” a la decisió de l'Emèrit i valorant l'“exemplaritat” de Felip VI. Perquè ni la decisió de Joan Carles de Borbó és “respectable”, ja que sembla pensada per a evitar la justícia més que per a afavorir la seva tasca, ni la conducta del Rei actual ha estat la d'un Cap de l'Estat “exemplar”, compromès amb la justícia i amb lluita contra la corrupció, sinó més aviat la d'un fill -la d'un hereu- que busca protegir al seu pare.

Per això no estem parlant de la corrupció d'un individu. Estem parlant de la corrupció d'una Família -recordem el cas Noos i tants altres precedents- i d'una institució que ha actuat sense controls, envoltada de privilegis i sense acceptar el suficient escrutini públic. I el perill, ara, seria que la corrupció de la Monarquia corrompi, un cop més, la pròpia democràcia, forçant-la una vegada més a mirar cap a un altre costat i a consentir esferes d'opacitat i d'impunitat impròpies d'un Estat de Dret.

Res d'això pot tolerar-se. I menys encara en un context en el qual des del Govern s'està exigint a famílies, gent treballadora, petites i mitjanes empreses que subordinin els seus interessos privats a la salut i al benestar general, que compleixin amb la legalitat, i que contribueixin en funció dels seus recursos a finançar les arques públiques.

Per això és fonamental que, més enllà del propi Govern, sigui Felip VI, com a Cap de l'Estat i membre preeminent de la Casa Reial, qui informi sobre on es troba i sobre les condicions de vida del seu pare, així com sobre les raons de la seva sortida del país. Al mateix temps, és essencial, i propi d'una Monarquia que es defineix constitucionalment com a parlamentària, que el Rei comparegui davant les Corts Generals, principal seu de la sobirania popular, per expressar el seu compromís amb la transparència, amb la investigació dels fets i amb la tasca de la justícia.

Mentrestant, i donada la gravetat de les actuacions que s'imputen a l'Emèrit, i que la pròpia Casa Reial ha admès, hi ha un seguit de mesures elementals que haurien d'adoptar-se com més aviat millor. La primera, retirar a Joan Carles I la seva condició de Rei, facilitant així l'actuació dels tribunals. La segona, reformar la Llei orgànica del Poder Judicial i aprovar una Llei de regulació de l'abdicació (constitucionalment prevista) amb l'objectiu de limitar l'abast de la inviolabilitat règia i deixar clar que aquesta no suposa una carta blanca per defraudar i delinquir. La tercera, acabar amb l'abusiva criminalització de les crítiques a la Monarquia, que al llarg d'aquests anys només ha servit per crear un clima d'impunitat, censura i intimidació, així com una conculcació reiterada de la llibertat ideològica i d'expressió. Finalment, treballar al costat de la societat civil organitzada perquè, quatre dècades després del referèndum sobre la Constitució del 1978, la ciutadania, i sobretot les generacions més joves, siguin consultades de manera sobirana, democràtica i lliure, sobre la continuïtat o no de la Monarquia.

Certament, un simple canvi en la Prefectura de l'Estat no implicaria per si mateix un progrés en tots els àmbits de la vida social. Però si alguna cosa facilitaria la forma de govern republicana i democràtica és posar tots els poders polítics a la disposició dels ciutadans. Mostrar que les institucions són creacions humanes que han de rendir comptes davant la pròpia societat, i educar als seus membres en l'amor per la llibertat, per la igualtat, i en el rebuig del privilegi i dels abusos dels poderosos.