Conviure amb la COVID19. Elogi de la mascareta

Dr. Pere-Joan Cardona

Professor de Microbiologia. Institut Germans Trias i Pujol. UAB.

L’emergència sanitària que hem patit, ara concentrada a la comarca del Segrià, ha posat de manifest la gran capacitat i qualitat humana dels professionals de la salut que han sabut transformar ràpidament els recursos disponibles per fer front a una emergència sanitària sense precedents. Aquesta resposta contrasta amb la manca de cultura higienista generalitzada que prové del menyspreu a les malalties infeccioses com a problema real en la nostra societat. La nostra mentalitat no es trobava preparada per entendre que un agent infecciós transmissible per via aèria podria tenir aital capacitat mortífera. Una contingència que es deixava en mans de guionistes eixelebrats de pel·lícules catastrofistes on la resposta militaritzada sembla l’única alternativa per dirigir una població “inculta” que cal salvar-la d’ella mateixa.

Es veritat que ha calgut un confinament, una mesura contundent, molt més racional, per forçar el canvi de mentalitat de la ciutadania. Un tancament que ha suposat un extraordinari cost a les empreses i a l’erari públic. Com a societat ja havíem digerit les successives epidèmies de grip amb resignació. Trobàvem normal els col·lapses de les unitats d’urgències i la mortalitat associada. La resposta era simplement exigir al govern una major inversió en llits. Com a ciutadans no ens sentíem impel·lits a participar en el seu control. Deixar d’anar a la feina per estar engripat o refredat era socialment inacceptable. Però tens febre o no? Semblava el signe guia per prendre la decisió. I les mascaretes? Un exotisme oriental. Quantes morts i despesa sanitària no ens haguéssim estalviat si cada hivern n’haguéssim portat com a usuaris del transport públic! O en entrar en un establiment ple de gent!

Sembla clar doncs que l’ús generalitzat de la mascareta, ara ja obligatori en tots els espais d’ús públic, és el mecanisme més segur contra la infecció pel SARS-CoV-2. De fet, la manufactura casolana de mascaretes tèxtils fou la clau per aturar-ne la disseminació a la República Txeca. En tot cas, és l’única certesa de què disposem, conjuntament en l’autoreclusió en cas de notar simptomatologia. També la de rentar-nos les mans sovint en entrar en contacte en espais no-domèstics, de no tocar-nos amb els dits els ulls, el nas o la boca. I, per suposat, de deixar d’encaixar mans i petonejar-nos amb tothom, com a pràctica de relació automàtica universal. Però sembla que amb això no en tenim prou. Volem xifres, per tenir alguna mena de certesa “científica”. I aquí comença el desgavell. La distància física ha anat ballant entre 1 metre, 1,5 i 2. El contacte de risc es fixa en la xifra màgica dels 15 minuts a menys d’1 metre. Es tracta d’una simplificació que no té en compte si la persona infecciosa esternuda, tus o té capacitat de generar més o menys “capellans” en parlar, per exemple. Lluny de donar-nos seguretat aquest ball de xifres ens genera incertesa. Més val no forjar amb foc dades que no siguin suficientment sòlides i continuar encoratjant l’ús de mascareta en la interacció amb persones, higiene de les mans, i autoaïllament en cas de sospita.

Si no, ens trobem amb paradoxes difícils d’explicar. Hem tancat teatres, cines i auditoris, espais on el públic té un comportament aplicat, imposant distàncies impossibles. Però hem permès anxovar centenars de persones en vols comercials. I com s’ha fet? Doncs generant més confusió, introduint el tecnicisme que els vols comercials estan ben ventilats i disposen de filtres absoluts HEPA que permeten evitar el risc dels aerosols. Els aerosols? Quina excusa és aquesta? De moment no hi ha cap estudi que demostri que puguin ser un mecanisme de transmissió de la COVID19. I d’aquí passem al tema de les escoles. Simplement les hem tancat. I hem perdut una gran oportunitat en la prevenció de la COVID19, cercant un impossible risc zero, elaborant plans impossibles de validar. No és més important educar el nostre jovent perquè en sortir de les escoles tingui capacitat de protegir-se i protegir-nos a tots com fa qualsevol ciutadà? S’entén que els agents implicats volen evitar el titular: “brot a l’escola x”. Però no és molt paternalista això?

És clar que malgrat l’esforç realitzat, el virus SARS-CoV-2 no ha desaparegut, i que per tant el risc de nous brots és ben cert com demostren els casos del Segrià i d’altres indrets. Per la naturalesa de la infecció, sembla versemblant que aquests rebrots siguin molt més freqüents a les èpoques més fredes, quan la immunitat de les nostres mucoses respiratòries està més deteriorada. Afortunadament, la ciutadania ja sabem com combatre’n la disseminació. És important que ens hi impliquem tots ! Que no baixem la guàrdia ! Tanmateix, el nostre sistema de salut està molt més preparat que el març passat. Però és tant o més important assumir que cal normalitzar plenament les activitats educatives i culturals. Si no, per què fem tot aquest esforç? En quina mena de societat volem viure?