El conflicte Catalunya-Espanya: té solució?

Jaume Alonso-Cuevillas. Catedràtic de Dret Processal

Vagi per endavant que un gran nombre de catalans hem desconnectat emocionalment d’Espanya de forma crec que ja irreversible.

L’1 d’octubre va suposar un punt d’inflexió. Quan només volíem fer un exercici pacífic i cívic per demostrar el nostre anhel de ser, l’Estat va reaccionar amb una brutalitat policial impròpia d’una democràcia del segle XXI. Posteriorment al dany físic, vingué el dany moral. El portaveu del Gobierno va negar la brutalitat (“uso proporcionado de la fuerza”, en digueren) i el cap d’estat va sortir per televisió emulant el Virrei anomenat pel Compte-Duc d’Olivares al dir “llicència els he donat jo; molta més se’n poden prendre”.

Des de llavors, la repressió no ha cessat, si bé ara vestida amb toga i punyetes. Recordem que milers de persones es troben encausades només per haver participat a manifestacions de caire pacífic.

L’Estat ha reaccionat doncs de la pitjor forma possible al “problema catalán” que, en paraules d’Ortega y Gasset, “sólo se puede conllevar”. Si fa una dècada el percentatge d’independentistes era clarament minoritari, avui som ja una important part de la població catalana. Poc importa si superem, o no, l’icònic 50%. Tinc el convenciment de que en una votació binària, no condicionada per concretes opcions partidistes, el sí a la independència superaria amb escreix aquest 50% (alguns estudis demoscòpics parlen d’entre un 55% i un 60%). Però en tot cas, som molts, massa, els catalans, que, com abans deia, hem desconnectat d’Espanya, de forma ja definitiva. Definitiva i probablement irreversible per una majoria. Si, pocs anys enrere, alguna solució de caire federal o confederal (la famosa “tercera via”) podia gaudir de cert predicament, avui no sembla que fos assumible per la centralitat de l’independentisme. El tractament repressiu que l’estat espanyol ha donat al “problema catalán”, és avui part substancial del propi problema.

La tensió territorial ha fet al seu temps aflorar altres greus problemes latents de la jove democràcia espanyola. Així, en els darrers temps s’ha evidenciat que la sobrevalorada transició no va fer net amb l’antic règim dictatorial. Diversos estaments de l’aparell de l’estat (exèrcit, policia, judicatura, fiscalia, alt funcionariat, ....) conserven encara un inacceptable gruix de “nostàlgics”, eufemisme amb el que des del poder polític s’anomena a aquells que són clarament partidaris de l’autoritarisme franquista. Tot sota el silenci còmplice del cap d’estat amb el concurs dels principals partits, mitjans de comunicació, poders econòmics i l’encara omnipresent cúpula eclesial. Per no parlar de l’anterior cap d’estat, que ha passat d’emèrit a demèrit en un vist i no vist.

Espanya pateix a més una greu crisi econòmica, agreujada per la pandèmia, i viu instal·lada en un clima de màxima tensió política.

Si Espanya fos una democràcia consolidada permetria al catalans votar, com ho van permetre Canadà o el Regne Unit amb les seves minories nacionals. Però una democràcia tan feble, de pladur en molts aspectes (doncs malgrat les retòriques proclames de la Constitució i les lleis, en la pràctica no es respecten els drets fonamentals), reacciona amb més intransigència i soroll de sabres colpistes. Afirmar que caldria afusellar 26 milions de fills de puta, no es cap broma de quatre nostàlgics. A qualsevol democràcia consolidada, les conseqüències haurien estat fulminants, però a Espanya, mai passa res.

Entremig, falsos cants de sirena d’indults i amnisties que, promesos en època de negociació pressupostària, acabaran ràpidament a l’oblit en mans del president de les mil cares, mentre jutges i fiscals fan la feina bruta (“que se coman los turrones en la cárcel”), i l’extrema dreta s’utilitza com espantall per demanar adhesiones inquebrantables, que després s’agraeixen cínicament felicitant els “valientes patriotas españoles” que hi ha donat suport.

I de debò encara algú no entén perquè els catalans volem marxar? Quan més s’endureixi la branca repressiva i autoritària, més a prop estar d’escardar-se.

Si els catalans volem ser independents, no hi ha cap força que pugui impedir-ho.

I a més, afegeixo, és també el més convenient per Espanya. Una majoria de ciutadans i ciutadanes demòcrates han de tenir també dret a deslliurar-se del jou d’aquest estat autoritari i demofòbic.