És clar que les vagues estan funcionant, la pregunta és per què no se'n convoquen més

He llegit amb interès l'article publicat a Públic en relació amb una suposada crisi de vagues i de seguiments a Catalunya, així com les seves causes. La tesi principal és que s'ha produït un declivi motivat per una desafecció de les persones treballadores envers la utilitat efectiva de les vagues. També s'assenyala que les convocatòries s'estan desplaçant de l'àmbit sectorial a l'empresarial, cosa que implica una disminució de la capacitat conjunta i coordinada com a classe davant de reivindicacions comunes. Com a element de contrast, es compara el percentatge de seguiment respecte a la població convocada amb el que existia durant el període de la Crisi.

És difícil estar d'acord amb aquest diagnòstic quan, com a sindicalista en contacte diari amb molts companys i companyes, i força arrelat a la realitat sindical del país, el que estem veient és una altra cosa. No es tracta de negar algunes dades, sinó més aviat d'observar què es mou per sota d'aquestes.

Les estadístiques de conflictivitat s'han d'interpretar de manera àmplia i en el seu conjunt. Estem davant del pitjor inici d'any pel que fa a convocatòries de vaga, però només fa uns mesos tancàvem el 2024 com l'any amb més vagues a Catalunya de l'última dècada. Actualment, per posar un exemple, hi ha prop d'una desena de vagues actives o suspeses, i hi ha poques dubtes que tancarem el 2025 dins la franja alta tant pel que fa a participants com en el total absolut de la dècada, especialment després de la convocatòria sectorial del Metall de Barcelona. No crec que sigui adequat comparar la situació de mobilització durant la Crisi —quan les empreses tancaven en massa i pràcticament totes les vagues tenien un caràcter defensiu— amb l'actualitat, en què es fan per aconseguir nous drets o increments salarials (vagues ofensives). Cal afegir també que les vagues en contextos de tancament empresarial acostumen a comptar-se com a derrotes, llevat que obtenir una millor indemnització sigui una altra cosa, mentre que en les vagues ofensives el resultat potser no és l'esperat al cent per cent, però la majoria acaben deixant peatges en forma de nous drets o millores salarials.

Pel que fa a la percepció d'efectivitat, moltes recordem l'expressió "Les vagues no serveixen" del període de la Crisi, aquí sí hi va haver una impressió de manca d'utilitat prou generalitzada. Fa ja alguns anys que aquesta expressió s'utilitza de manera irònica davant de nous avenços aconseguits a cop de vaga. També cal tenir en compte que el sindicat que més aposta per la via de la vaga com eina de negociació, la CGT, és també qui més està creixent en suports afiliatius, tant en termes absoluts com proporcionals. No serà, precissament, que el camí de la vaga agrada? Si hi hagués desafecció envers la vaga, no hauria de passar justament el contrari?

No voldria allargar-me sobre els èxits recents —és a dir, sobre l'efectivitat— de les lluites de les treballadores i els treballadors gràcies al mecanisme de la vaga, però hi ha uns quants exemples concrets de l'any passat que podeu llegir aquí.

Si fem un salt més enrere en el temps, vint anys, per poder comparar amb una societat preCrisi, el 2004, podem veure que les vagues convocades a Catalunya van ser 126 (el 2024 es va tancar amb 147 realitzades) i que aquell any 2004 hi van participar 46.809 persones (vam tancar el 2024 amb 69.765 vaguistes). En definitiva, no hi ha canvis rellevants en aquest sentit, encara que, sens dubte, és absolutament insuficient.

Efectivament, s'està produint una caiguda de les mobilitzacions sectorials rellevants, amb algunes excepcions, en relació amb les que es feien en períodes previs a la Crisi del 2008. I, en canvi, estan augmentant les vagues en l'àmbit de l'empresa. Quina pot ser la raó, més enllà d'una suposada pèrdua de confiança en la vaga?

Sindicalment parlant, és extremadament difícil per a organitzacions que no tinguin una gran implantació sectorial poder mobilitzar a aquest nivell. Per tant, llevat d'alguns casos concrets, si s'està deixant d'utilitzar el conflicte sectorial —o aquest és molt esporàdic—, a qui caldrà preguntar és a aquells que podrien fer-ho i fa molt de temps que no ho fan. És a dir, per què els sindicats majoritaris han abandonat el seu ús.

La resposta està en aquests moviments sota les dades a què em referia abans. Gràcies a la seva gran implantació territorial, CCOO liderava el conflicte sindical cada any a Catalunya fins al 2014. Des d'aleshores, i de manera ininterrompuda, és un petit sindicat en comparació, la CGT, qui convoca més vagues i genera més seguiments, segons dades de l'Observatori del Treball i Model Productiu. Això es deu a la combinació de dos factors: una reducció progressiva de la capacitat de conflicte d'uns en el món postCrisi financera, i un increment conscient per part dels altres. On s'expressa aquest increment de conflictivitat? En l'àmbit de l'empresa, degut a les raons anteriorment esmentades que dificulten enormement a sindicats sense una gran implantació traslladar-la directament als sectors.

I si tanquem el cercle d'aquest canvi de cicle, el que s'observa és que els rècords d'afiliació d'aquest petit sindicat, cada vegada menys petit, han anat paral·lels a l'increment de la conflictivitat. En definitiva, no estem davant d'una crisi de les vagues, sinó davant d'un canvi de paradigma en la conflictivitat sindical a Catalunya. Que continuarà fent-se més evident a mesura que augmenti la capacitat organitzativa del sindicalisme anomenat alternatiu. La única incògnita és si el principal sindicat del país voldrà pujar decididament al carro de les vagues com a motor de canvi o prefereix mirar com el tren surt de l'estació sense ells.