Catalunya posa fi al 15-M i el Procés, el PSC s'imposa, Trias guanya Colau a Barcelona i normalització de l'extrema dreta

Ferran Espada, director de Públic

L'última dècada -concretament els darrers 13 anys- Catalunya ha viscut una etapa a cavall de dues grans revolucions socials, la protagonitzada pel 15-M i una altra d'identitat pròpia com ha estat el Procés independentista. De caràcter molt diferents i expressions i conseqüències absolutament dispars, però totes dues d'un gran calat transformador. El 15-M va tenir com a màxima expressió l'alcaldia de Barcelona per als comuns d'Ada Colau. El Procés, un repartiment del país pràcticament hegemònic que va situar ERC, Junts i la CUP al capdavant de la majoria d'alcaldies del país i que va relegar el PSC als seus feus de l'àrea metropolitana de Barcelona, gens menyspreables però reductes al capdavall. Doncs bé, podem dir que les eleccions municipals d'aquest diumenge han posat el punt final a aquesta etapa protagonitzada pel 15-M i el Procés.

Les eleccions municipals deixen a Catalunya múltiples interpretacions que no s'emmarquen estrictament a la dinàmica estatal dels dos blocs ideològics de la resta de l'Estat d'esquerres i dretes. Tenen molt més a veure amb el final d'etapa que dèiem. I tres eixos marquen aquest escenari: Primer, l'excepcional resultat del PSC, que malgrat no guanyar a Barcelona recupera capitals importants amb força com ara Tarragona i Lleida i s'imposa en un feu de Puigdemont com és Girona. A més de mantenir intacta la seva força habitual a l'àrea metropolitana de Barcelona. Els socialistes se n'han beneficiat de múltiples factors. Entre ells la meteòrica pujada del prestigi de la marca PSC després que el Procés l'havia fet malbé internament de forma considerable, però que ha resistit per la seva gran capacitat de generar lideratges com el de Salvador Illa i altres capitans i capitanes territorials de Catalunya . Però també l'absorció d'una bona part del vot de Ciutadans, partit que queda fora del mapa polític català, en un fenomen de transvasament als socialistes que no passa en altres parts de l'Estat. I finalment, les polítiques de Pedro Sánchez respecte al conflicte polític independentista han tingut el seu efecte també en l'empenta que ha obtingut el PSC. Els socialistes agafen força així com a principal carta per a un PSOE que afrontarà les eleccions generals molt tocat després d'aquestes municipals.

En segon lloc, la caiguda de Colau, que perd l'alcaldia caient a la tercera posició i deixa En Comú Podem en situació de futur delicada. Una derrota encara més agra si tenim en compte que es produeix davant del seu antitètic rival, Xavier Trias. Colau va guanyar el 2015 contra tot pronòstic Trias. I ara el candidat convergent recupera l'alcaldia encarnant els valors convergents i d'una Barcelona connectada als principals poders fàctics i econòmics que els comuns han combatut durant aquests 8 anys. Caldrà analitzar bé aquest fenomen, però és clar que Colau i els comuns no han resistit l'ofensiva per terra, mar i aire de molts poders de dins i fora de la ciutat que han situat com a principal objectiu d'aquestes eleccions descavalcar la líder deñs comuns d'una alcaldia tan important, políticament i econòmica, com és Barcelona. Els comuns també hauran de fer una profunda reflexió de les contradiccions internes que els ha generat el Govern municipal amb un PSC obert a les polítiques sociovergents de creixement sense límit. L'acceptació dels vots de Manuel Valls, fa 4 anys, per mantenir l'alcaldia han tingut el seu pes, però el que hauria passat en un Govern amb Esquerra ja és pura nostàlgia. Caldrà esperar a veure els possibles pactes que defineixin l'alcaldia que té Trias com a primer aspirant. Collboni lluitarà per obtenir-la a costa d'acords amb BComú i ERC, tot i que els republicans estan molt poc inclinats a governar amb els socialistes. Però en qualsevol cas, la tercera posició de Barcelona en Comú i la victòria de Trias deixen Colau fora de joc i haurà de decidir ara el seu futur polític, a la ciutat o fora.

La tercera clau estaria en la caiguda en picat de les forces independentistes. Una realitat que té com a principal damnificat Esquerra Republicana. Els republicans no només han tingut un desastre a Barcelona passant de guanyar fa 4 anys amb 10 regidors a la meitat de representació, sinó que han retrocedit en vots a Catalunya a la tercera posició darrere del PSC i Junts. I han perdut alcaldies clau com Tarragona i Lleida. Mentre a Junts, la victòria de Trias a Barcelona és un bàlsam intern com a partit. Però a ningú no se li escapa que Trias no és l'exponent de l'independentisme més explícit amb una campanya en què no ha dit una sola vegada la paraula independència, l'estelada no ha estat present i ha evitat les fotos amb líders de Junts com Laura Borrás. I cal afegir derrotes importants com la de Girona. A la CUP no li ha anat gaire millor al seu reduït espai electoral als municipis catalans. Probablement, l'independentisme disposarà de moltes alcaldies a la majoria de municipis catalans, però cap ciutat important més enllà d'un trias a barcelona gens partidari de fer bandera independentista. El Procés té doncs en aquestes eleccions un punt d'inflexió i els tres partits hauran d'entrar en una reflexió profunda sobre com afronten les seves aspiracions independentistes a partir d'ara sense una estratègia unitària definida i una guerra interna virulenta dins de l'independentisme que ha desgastat a tots per igual.

Finalment, el darrer eix que marca les eleccions municipals a Catalunya és l'entrada de l'extrema dreta als ajuntaments catalans. Fins ara, els regidors d'extrema dreta es comptaven amb una mà i a partir d'ara en seran uns quants centenars. La majoria són de Vox, però també a algun municipi com Ripoll amb victòria de l'independentisme d'extrema dreta, un fenomen puntual però amb més força de l'esperada. Si bé és cert que Vox no tindrà una força equiparable a altres llocs de l'Estat, resulta obvi que la seva entrada a desenes d'ajuntaments normalitza l'extrema dreta espanyolista institucionalment a Catalunya, després de l'arribada al Parlament a les eleccions del 2021. Un fenomen al qual cal afegir una sensible recuperació del vot del PP, amb la majoria absoluta de Xavier García Albiol a Badalona com a màxim exponent.

Definitivament, hi haurà un abans i un després de les eleccions municipals de diumenge a Catalunya. Caldrà esperar cap a on es dirigeix el país, però està garantit l'impacte en les properes eleccions generals i segur que en un possible avenç de les eleccions al Parlament previstes per al 2025 pel dur desgast que suposaran per al Govern d'Esquerra Republicana i la presidència de Pere Aragonès. Però tot això arribarà després dels pactes i de la constitució dels ajuntaments, amb alcaldies que malgrat algunes victòries caldrà veure qui les ostenta.