Catalunya: els “equidistants” tenien raó

Miguel Guillén

Una de les característiques del "Procés" ha estat l'habilitat d'alguns dels seus promotors a l'hora de dotar de significats concrets determinades paraules o expressions, la proliferació de neologismes o l'ús d'eufemismes. En els últims anys s'han usat amb assiduïtat termes com "dret a decidir", "eleccions plebiscitàries", "mandat democràtic", "full de ruta", "astúcia", "estructures d'estat", "embat", "DUI", "desconnexió"... Per no parlar de l'ús interessat i enganyós que s'ha fet de paraules com llibertat, democràcia, dignitat, legitimitat o sobirania. Un dels termes que va aparèixer en un determinat moment era el d'"equidistant", un adjectiu que s'utilitzava des d'alguns sectors, normalment fanatitzats, per desqualificar aquelles persones que no prenien partit per cap dels dos bàndols teòricament en competició en el conflicte polític català i que no es volien resignar a participar de la polarització que fomentaven interessadament els seus líders polítics, socials i mediàtics. Concretament, es feia servir el terme "equidistant" per desqualificar i atacar sovint els dirigents de partits com els Comuns o Podemos, o abans d'ICV o IU. Perquè depenent de qui utilitzés el terme, es podia acusar aquestes persones de fer el joc a l'independentisme o de tot el contrari, és a dir, d'adherir-se al bàndol de la repressió, del 155 i no sé quantes coses més. Coses del "Procés" i dels qui viuen d'ell. Però amb el pas dels anys, i arribats a aquest punt, crec que toca reconèixer que l'anàlisi d'aquells "equidistants" potser era el que millor perspectiva oferia de la realitat, i el que és més important: el que era més útil per sortir de l'atzucac en què entre uns i altres ens van ficar. El cas dels indults ve com anell al dit per fer alguns comentaris. Perquè al final de tot plegat, després de tantes barbaritats que es van arribar a dir i a fer, ens dirigim cap a un escenari de rebaixa de la tensió, diàleg, reconeixement dels errors que es van cometre des de determinats poders (siguin autonòmics o estatals), llibertat dels presos, etc. Ni més ni menys que el que des de l'inici del "Procés" van venir reclamant els mal anomenats "equidistants". Amb molt poc reconeixement social, per cert.

Avui a Catalunya hi ha valors que són transversals a la nostra societat, i que més enllà d'aquelles opcions polítiques més extremades, totes les altres poden defensar, amb més o menys convenciment, o amb més o menys sinceritat. Em refereixo, per citar un parell de casos concrets, al feminisme i l'ecologisme, valors que fins no fa massa anys només l'esquerra alternativa defensava, mentre la resta de partits menyspreaven amb total condescendència les propostes polítiques que partits com ICV o IU, que amb els anys s'ha demostrat que eren avantguardistes. A nivell concret, hi va haver un moment en què molt pocs defensaven l'augment de la inversió en trens de rodalies, l'expropiació de pisos buits a grans propietaris o la limitació de velocitat en carreteres per lluitar contra les emissions de CO2. Si de tant en tant acudíssim a les hemeroteques, més d'un es portaria una sorpresa, però la cultura d'allò efímer, del carpe diem de les xarxes socials, s'acaba imposant, malauradament.

Amb el tema del conflicte polític català passa tres quarts del mateix: mentre alguns optaven per la radicalització irracional, probablement per tapar les seves vergonyes, hi va haver algunes forces polítiques que van preferir recórrer a la racionalitat, per entendre l'origen del conflicte i oferir solucions des d'un inici, perquè la cosa se'n podia anar de mare. Dins d'aquestes forces, alguns líders, sense ser catalans i molt menys independentistes, sempre van defensar que les solucions havien de ser polítiques, i van defensar el mateix a Barcelona que a Madrid, Sevilla o Bilbao. Perquè parlem clar: des de determinats sectors de l'independentisme mai es reconeixerà la tasca de persones com Pablo Iglesias o Alberto Garzón, per citar tan sols dos noms propis. Perquè potser els invalidava el seu relat que dos líders polítics espanyols no fossin fatxes, casposos ni incultes. Tímidament ara, amb la retirada d'Iglesias, s'ha escoltat alguna veu lloant els seus posicionaments pel que fa al conflicte català. I sí, més val tard que mai, però quant hagués ajudat en alguns moments que determinats líders independentistes no haguessin afegit llenya al foc i haguessin col·laborat per trobar solucions! Perquè sí, un llegeix avui Junqueras o escolta Rufián i es pot arribar a compartir el que diuen, però resulta que fa tan sols tres o quatre anys els seus posicionaments es trobaven a anys llum, afegint llenya al foc fins i tot quan el nacionalisme de dretes es plantejava parar màquines i convocar eleccions autonòmiques per evitar el que sabien que seria una declaració d'independència "fake". "155 monedes de plata", se'n recorden? Recorden també quan Junqueras deia que es podien ficar els indults per on els capigués? El dirigent de Sant Vicenç dels Horts és probablement un dels líders més nefastos i irresponsables que ha tingut la política catalana en els últims temps, però si el seu partit guanya les eleccions, si la ciutadania premia la seva estratègia i els seus cops de timó, qualsevol demòcrata haurà d'acceptar-ho i donar-li l'enhorabona. Però, sens dubte, rectificar és de savis. I si bé amb ERC mai se sap si parlen seriosament o no, si són sincers o si intenten enganyar el personal, sentir avui els seus dirigents sorprendria més d'un que en aquests gairebé quatre anys hagués estat absent, a l'estil de la mare del personatge de Daniel Brühl a "Good bye, Lenin!", de la Catalunya del "Procés". Avui aquesta senyora es sorprendria en veure Pere Aragonès en el càrrec de President, donant la mà a Felip VI en un acte públic, o Junqueras escrivint, textualment, que "hem de ser conscients que la nostra resposta tampoc va ser entesa com a plenament legítima per una part de la societat, també de la catalana. En aquest sentit, vull tornar a estendre la mà a tots aquells que s'hagin pogut sentir exclosos, perquè el nostre objectiu ha de ser justament el de construir un futur que inclogui a tothom". Quan fou mort el combregaren! Doncs bé, precisament això és el que durant molt de temps van defensar alguns líders als quals es titllava d'"equidistants". Malauradament, sembla que no interessa recordar-ho, molt menys reconèixer la seva valentia i encert en moments en què era molt difícil aixecar la veu en un país dominat pel relat nacionalista i identitari, fos un o l'altre.

La via que s'obre amb els indults als presos representa una bona notícia. No perquè amb això s'acabarà tot i tornarem a la realitat pre-Procés, que recordem que tampoc era idíl·lica, sinó perquè recupera la via política en la resolució del conflicte i fuig de l'estratègia nefasta del PP, probablement el principal culpable d'haver arribat a aquesta situació en aquestes condicions. És cert que determinats sectors i líders de l'independentisme tenen gran culpa en el conflicte, a causa d'una barreja d'ineptitud, temeritat, fanatisme i ignorància, però no crec que sigui moment de mirar al passat, que ja ha estat extensament analitzat, sinó de fer-ho al futur, i crec que aquesta és la voluntat del govern espanyol, i vull pensar que també de com a mínim una part del govern català. Perquè si bé moltes persones no necessàriament independentistes hem defensat en repetides ocasions la necessitat que els presos sortissin de les presons des de fa molt temps, mai no és tard quan arriba. I que estiguin al carrer, amb les seves famílies, amics i també companys de partit, opino que políticament, més enllà de la qüestió personal, és una bona notícia per a aquelles persones que creiem que el conflicte català necessita de solucions, per la via del diàleg, i no d'imposicions i línies vermelles. Jo personalment preferiria que dirigents com Junqueras, Turull, Rull, Romeva, Forn o Bassa no tornessin mai més a la política institucional, però no em toca a mi decidir-ho, només faltaria.

Els sectors més exaltats dels nacionalismes català i espanyol, representats pel PP, Vox, Ciutadans, ANC i sectors de JxC, sabem que viuen de conflicte i que els interessa mantenir-lo ad aeternum. Però el fracàs de les seves mobilitzacions contra els indults en les últimes setmanes no fa més que mostrar que la societat espanyola, ja no diguem la catalana, presenta cert cansament davant la qüestió i el que necessita i reclama són solucions, més encara davant la situació social i econòmica present i immediatament futura que s'obre a conseqüència de la pandèmia de la covid-19. Hi ha una sensació general creixent que indica que els indults poden ajudar en l'inici del camí cap al plantejament de solucions polítiques. Un camí que es presenta llarg, tortuós i ple d'obstacles, molts dels quals seran col·locats per aquells que es consideren patriotes (espanyols o catalans, tant se val). A aquestes organitzacions, la meva pregunta és: quina és l'alternativa a explorar mesures concretes per caminar cap a la solució? Més enfrontament? Més patiment? Potser hi hagi qui des de la comoditat d'un sou públic, una pensió, i des del sofà de la seva segona residència, pugui permetre's el luxe de cridar a l'enfrontament, no ho nego. Fins i tot de tant en tant gaudeixi participant disciplinadament a les mobilitzacions a què se'l convoqui des del vèrtex de la piràmide de la dirigència nacionalista, sigui a Colón o a les portes del Liceu. Però singularment les classes populars i treballadores no estan en això, sens dubte. Vull ser optimista i pensar que aquests sectors de la política catalana i espanyola que viuen del conflicte no obtindran èxit i s'imposarà el seny. S'albira que, si bé els partits de les dretes catalana i espanyola volen amb totes les seves forces que qualsevol tipus de negociació fracassi, a nivell social l'aposta pel diàleg i la distensió és més àmplia del que pugui semblar a priori, fins i tot entre determinats perfils de votants d'aquests partits que es retroalimenten a força de conflicte i crispació. I en el cas de Catalunya, a més de promoure l’enfrontament amb la resta d'Espanya, també entre catalans. Aquesta temeritat ha estat un dels grans drames del "Procés", perquè alguna cosa que va costar molts sacrificis construir, es va poder anar en orris en molt poc temps, per culpa d'un grapat d'irresponsables, molts dels quals no van assumir responsabilitats formals, ni signar documents, com sí van fer alguns dels que han patit la presó durant massa temps. Algun dia caldrà analitzar amb deteniment el paper d'aquestes persones que prenien decisions que després assumien altres, que en cas d'haver de rendir responsabilitats, s'escapolien mentre altres (permetin-me, pecant de certa candidesa), pagarien amb la presó o els seus béns personals determinades aventures. En aquest sentit, el llibre de Santi Vila "D'herois i traïdors: El dilema de Catalunya, atrapada entre dos focs" és bastant il·lustratiu.

La solució (o l'aplicació de microsolucions, com diu Joan Coscubiela) al conflicte català, si algun dia arriba, no ho farà per la via judicial, sinó per la via política. Com he dit en diferents ocasions en aquest diari, la sentència del Procés va ser injusta i desproporcionada, i si bé les actuacions dels condemnats van ocasionar un gran mal a la nostra societat (fins i tot Junqueras ho reconeix implícitament), en cap cas haurien d'haver estat complint condemna durant anys per sedició. Heus aquí una altra de les tasques pendents: la reforma d'aquesta tipologia de delicte en el codi penal. L'anomenada "Via Jaume Asens", que caldria abordar més aviat que tard.

Ser equidistant no equival a ser indiferent. Si un espai polític ha intentat en tot moment tendir ponts entre els diferents sectors polítics de Catalunya, i també de la resta de les Espanyes, aquest ha estat el que representen les esquerres alternatives, singularment els Comuns i Unidas Podemos. Si algú ha demanat en repetides ocasions l'alliberament dels presos i ha denunciat amb claredat meridiana els abusos de determinats poders de l'Estat, han estat els dirigents d'aquest espai polític. Algú fora de l'independentisme stricto sensu ha mostrat la seva solidaritat amb els presos com ho han fet persones com Pablo Iglesias, Ada Colau o Joan Coscubiela, per citar tan sols tres exemples significatius? Segurament no. I tot i així, en l'imaginari de l'ultranacionalisme català més fanàtic ha calat la idea segons la qual dirigents com aquests tres no han tingut sensibilitat amb la situació injusta dels presos, fins i tot se'ls ha arribat a titllar de feixistes. Partim de la base segons la qual per a determinats sectors tot aquell que no assumeix en la seva integritat determinada tendència de la proposta política independentista és titllat immediatament de traïdor, botifler o fins i tot feixista. Una actitud indubtablement mancada d'esperit democràtic. Però dit això, l'espai polític a l'esquerra del PSC o el PSOE ha jugat un paper primordial com a pontoner, mentre no pocs dinamiters s'afanyaven dia i nit a tensionar la societat i estirar la corda fins al límit. Per tot això aquest espai polític és fonamental en la política catalana i en l'espanyola en general, perquè si bé hi ha qui s'entesta a presentar-lo com a radical o fins i tot antidemocràtic o il·legítim, la responsabilitat que han demostrat els seus dirigents i militants al llarg de tots aquests anys algun dia haurà de ser reconeguda, més enllà dels errors que, com tots, s'hagin pogut cometre.

Les files del PSC, primer, també les d'ICV, després, i per descomptat les dels Comuns, estaven plenes de suposats "traïdors" a Catalunya, perquè determinats líders exaltats així ho van considerar. El problema és quan membres d'ERC o Òmnium, per exemple, també són titllats de botiflers, o quan hi ha persones que van a manifestar-se a la seu del partit republicà a cridar sense cap tipus de rubor que Junqueras es podreixi a la presó, dies abans que es constitueixi un nou govern de coalició entre els enemics íntims ERC i JxC, que en alguns moments es va escenificar, no sé si interessadament, que podia perillar. Avui dia, els que treballin en l'eventual solució política no poden permetre's el luxe de prescindir de cap actor polític, probablement cap, repeteixo, però molt menys de qualsevol component del que anys enrere es considerava el catalanisme polític. M'atreveixo a dir que en formacions com el PSC, ERC, els Comuns o organitzacions socials com Òmnium, hi ha capital humà més que de sobres per construir aquests ponts que avui són més necessaris que mai. Per molt que es vulgui, cap d'aquestes organitzacions desapareixerà a Catalunya, perquè representen sectors socials significatius. O algú pot arribar a pensar que el partit amb més suport al Parlament, el PSC, no ha de jugar cap paper en la construcció de la Catalunya del futur? Òbviament la segona força, ERC, que a més ostenta la presidència de la Generalitat (això sí, gràcies a la dreta nacionalista), també haurà de fer-ho. Perquè el temps de pactes entre ERC i JxC arriba indefectiblement a la seva fi, per més que s'entestin a allargar l'agonia d'un govern format per dos partits absolutament dividits i fins i tot enfrontats.

Durant molts mesos, potser durant alguns anys, els "equidistants" es van mantenir ferms en els seus postulats, rebent atacs duríssims des de les dues riberes, per part de dos nacionalismes sulfurats, galvanitzats i tancats en si mateixos. No s'atenia a raons, i quan el sentimentalisme s'imposa, la raó té poc a fer. Per això quan algú parlava d'acord, de concòrdia, d'evitar el xoc de trens, de mantenir la cohesió com a país, era titllat de traïdor, de botifler, perquè en aquells moments "tocava" adherir-se acríticament a un dels bàndols suposadament irreconciliables. Perquè el moment era històric, les jornades històriques se succeïen, i qui no estava al peu del canó es penediria tota la vida. Què explicaran ara determinats dirigents a la seva parròquia, d'acord amb la situació a què hem arribat? Quins fruits s'han aconseguit en la millora de l'autogovern de Catalunya? És més... Està Catalunya millor o pitjor que abans del "Procés"?

Avui, com sol passar al llarg de la història, un govern d'esquerres ha de posar remei als problemes i les irresponsabilitats que van cometre les dretes en el passat recent. Avui són els indults, demà la taula de diàleg, i més endavant la voluntat sincera, per ambdues parts, d'explorar aquest camí incògnit que pot portar-nos a trobar solucions, per petites i tímides que puguin ser en un primer moment. Si s'arriba al procés de negociació, aquí totes les parts hauran de ser capaces d'escoltar, transaccionar, renunciar i acordar. Ambdues parts. Perquè si bé ara és el govern espanyol qui efectua una acció de tipus cent per cent polític (els indults), demà la part independentista també haurà d'explicar al seu electorat, als seus partidaris, a què està disposada a renunciar. Està per veure qui serà l'anomenat "heroi de la retirada", si és que arriba a haver-ne. Perquè no serà fàcil combinar el discurs apassionat per mantenir la tensió en la pròpia parròquia amb l'assumpció de mesures concretes en la negociació. Arribarà un moment en què l'ús d'eufemismes i paraules que qualsevol pot interpretar a la seva manera haurà de deixar pas als discursos clars, diàfans i fins i tot pedagògics. Perquè arribarà un moment en què no es podrà seguir enganyant el personal. Perquè com bé va dir un dia Gabriel Rufián, caldrà punxar la bombolla de l'independentisme màgic, perquè un altre dels errors originals del "Procés" és que el van tirar endavant dirigents que presentaven un desconeixement sorprenent de la realitat social del país, singularment de les zones obreres metropolitanes. Però molt em temo que aquells dirigents independentistes que ens van dirigir cap al precipici com a societat de manera irresponsable (alguns dels quals han patit la presó) tindran poc interès en fer un balanç autocrític de les accions que van protagonitzar. Potser l'únic objectiu, en realitat, no era un altre que mantenir el poder polític que han ostentat històricament, alguns fins i tot abans de la recuperació de la democràcia. El desenllaç de la constitució del nou govern de la Generalitat crec que és prou il·lustratiu al respecte. Tot pel càrrec (autonòmic).

Convindrà també que la part independentista faci balanç dels errors que va cometre en aquells infausts dies de la tardor de 2017. Com sovint recorda Joan Coscubiela, probablement l'única veu nítidament d'esquerres durant aquelles jornades al Parlament, en les sessions del 6 i 7 de setembre els dirigents independentistes van pensar que la majoria ho podia tot, també vulnerar les normes i trepitjar els drets polítics de les minories. Es va esbossar un projecte de república totalitària sense separació de poders, i de tot això caldria parlar assossegadament, reconeixent errors per no tornar a cometre'ls i sortir de l'atzucac. Per la seva banda, de partits com el PP i Ciutadans es pot esperar poc, i més en uns moments en què els primers estan plenament condicionats pel discurs de la ultradreta i els taronges estan a un pas de la desaparició. Però convindria que les veus més moderades de la dreta nacionalista espanyola reconeguessin aquells errors grandíssims que van portar al xoc de trens, amb l'actuació policial de l'1 d'octubre com a màxim exponent d'una ignomínia que hauria de suposar una vergonya per als qui la van ordenar. Perquè la indignació davant aquelles imatges va superar clarament el perímetre de l'independentisme.

Tocarà fer política de veritat, amb solidesa i altura de mires, fugint del tacticisme amateur, reconeixent l'adversari amb el convenciment que es pot arribar a acords, per modestos que siguin. Tocarà doncs fugir de la propaganda, que ha tingut un protagonisme excessiu durant el que fins ara hem conegut com el "Procés". En cap cas ni tan sols s'ha d'insinuar que els independentistes hagin de renunciar als seus ideals, perquè això aniria en contra dels valors democràtics. Perquè això no va de demanar perdó ni ajupir el cap, sinó de fer ús d'un mecanisme perfectament legal (els indults) en benefici de l'interès general. No té res a veure que Jordi Cuixart, injustament empresonat, digui que ho tornaran a fer, perquè es tracta d'una afirmació merament política, adreçada a uns militants determinats, amb els quals comparteix anhel i projecte polític.

Que les dretes ultranacionalistes a banda i banda de l'Ebre protestin iradament contra els indults pot fer-nos intuir que potser la decisió del govern espanyol no és errada. Per molt que es qüestioni la legitimitat de la decisió, aquesta està fora de tot dubte, perquè a més, en el pla polític, suposa arriscar per millorar la convivència i les relacions entre les institucions catalanes i espanyoles, cosa que tindrà la seva repercussió, indubtablement, en la societat en general. En aquest sentit, val la pena llegir l'article que José Luis Rodríguez Zapatero publicava aquí a Público recentment, explicant les seves principals raons per donar suport a la decisió de Pedro Sánchez d'atorgar els indults als presos. En aquest sentit, crec interessant recuperar aquesta frase de l'expresident: "L'acostament, l'aproximació, el diàleg... són l'únic camí per al retrobament. El designi de la democràcia, i de la Constitució del 78 en particular, des de la seva mateixa gènesi, és perseguir la integració a través del diàleg". La lectura que alguns fan de la carta magna espanyola s'allunya absolutament del seu esperit. O no saben llegir-la, o directament actuen amb mala fe, amb l'únic objectiu de recuperar el poder, caigui qui caigui. Perquè creuen que aquest poder els pertany des de la nit dels temps.

Penso sincerament que el govern espanyol es mereix tot el suport en aquestes decisions, perquè més enllà de la propaganda interessada i la gesticulació que arriba des de determinats sectors, ningú no pot negar que el gest d'atorgar els indults és valent i presenta uns indubtables riscos. Potser no és res més que una primera pedra d'un edifici que en qualsevol moment es pot venir avall, però si l'alternativa és no fer res, no quedaria més remei que habitar entre unes ruïnes que, primer de tot, caldrà desenrunar per començar a cimentar a la major brevetat. Portem massa anys perduts i més aviat que tard tocarà començar a donar el protagonisme que mereixen a les anomenades "coses de menjar". Ens hi juguem massa, a Catalunya, a les Espanyes, a Europa i a tot el planeta. I aquí, necessitarem que tothom cooperi, singularment aquelles persones i sectors polítics amb capacitat per construir ponts. Aquests són els realment imprescindibles.