Carta oberta a Pedro Sánchez sobre l’exili i els principis que vam i volem compartir

Quim Torra

President de la Generalitat de Catalunya

Ja ho pot ben dir, senyor Pedro Sánchez, que som amos del nostre silenci. Un silenci que, quan ve d’una formació com la seva, forjada en la lluita contra la tirania, sap més greu encara.

En un escrit al seu bloc, vostè fa referència a uns textos meus que no acaba de citar i que em temo que no ha llegit pas. Si tingués temps de fer-ho –sencers, això sí–, estic segur que descobriria que alguns dels seus assessors li estan fent una mala passada i el poden fer quedar malament.

Aquests últims anys que he dedicat a la recerca històrica i periodística d’un període ben apassionant i, a la vegada, dramàtic del nostre passat recent, el descobriment i seguiment de les traces dels militants socialistes que enfilaven el camí de l’exili per l’arribada del feixisme ha estat constant. Un camí de l’exili que els socialistes van emprendre conjuntament amb els partits catalanistes aquell 1939, aviat farà vuitanta anys.

Tots ells eren lluitadors per la llibertat, la justícia i la república. El PSOE i els partits catalanistes van defensar conjuntament l’autodeterminació dels pobles com un dret polític fonamental. Aleshores, la solidaritat antifeixista i republicana va agermanar polítics catalans i espanyols. Certament, el pas fronterer dels Pirineus no era tan sols un accident geogràfic aleshores ni ho ha estat mai després.

Quaranta anys de dictadura van seguir aquell exili dels republicans espanyols i dels catalans. Fou una dictadura ferotge. El PSOE, senyor Sánchez, va cloure aquell període de lluita i supervivència amb una convicció que fou aprovada al congrés de Suresnes, el 1974, i ampliada o sostinguda fins tres anys després. Era la defensa clara i contundent del dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya. La gent del seu partit ho va escriure així: ‘La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas, que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de pueblos que integran el Estado español.’

Ja ho deia vostè que tots som amos del nostre silenci i esclaus de les nostres paraules. Celebro que vulgui recordar aquest passat de lluita col·lectiva contra el feixisme a l’estat espanyol i a Europa. I tan sols li demano que el recordem sencer. I que observem plegats què ha fet que tots aquests principis democràtics –autodeterminació, republicanisme, respecte per les cultures i les llengües– s’hagin desfet amb el temps com un terrós de sucre. Què va passar aquells anys complicats i confusos d’una transició amb les cortines passades i poca llum? Què va fer que es deixés perdre la oportunitat d’enterrar les visions més reaccionàries de l’estat espanyol i, en canvi, se’ls donés aire per a continuar despertes fins avui?

Plegats vam viure l’exili republicà pel franquisme i plegats vam defensar l’autodeterminació dels pobles. Ara ens ha tocat desfilar cap a l’exili i la presó, però sense la seva companyia, senyor Sánchez. On són avui els republicans espanyols? Nosaltres persistim en aquesta antiga i bella lluita per la llibertat, la democràcia i, en definitiva, la república. Vostès són ara al costat de qui ho vol impedir tot de qualsevol manera i sense cap escrúpol. Si em permet parlar-li sincerament, els trobem a faltar.

Senyor Sánchez, els polítics que s’han vist obligats a marxar a l’exili, com el president legítim Carles Puigdemont, no s’han escapat de la justícia. Tot el contrari, l’han anada a trobar a Europa. Vostè parla d’una Catalunya cosmopolita i oberta al món. És exactament aquesta la que simbolitzen millor que ningú el president Puigdemont, els consellers Toni Comín i Lluís Puig, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, l’ex-diputada de la CUP, Anna Gabriel, i les ex-conselleres Meritxell Serret i Clara Ponsatí. Són a Brussel·les, a Berlín, a Suïssa i a Escòcia, com a ciutadans europeus, a disposició de la justícia d’aquests països. I ara s’hi ha afegit un músic. Un cantant de rap que la justícia espanyola volia empresonar per la lletra d’una cançó. Que no ho veieu, on s’està arribant? Fins quan teniu decidit callar?

Els exiliats han marxat precisament d’una persecució política que manté a la presó el vice-president Oriol Junqueras, la presidenta Carme Forcadell, els consellers Jordi Turull i Josep Rull, els ex-consellers Joaquim Forn, Dolors Bassa i Raül Romeva, i dos dirigents d’entitats democràtiques i pacífiques com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, actualment diputat del parlament. Li ho recordo per si ha perdut la noció de la magnitud d’aquesta persecució política. Totes aquestes persones serien ara al carrer si les jutgés un tribunal de qualsevol país d’Europa. L’exemple el tenim a Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Regne Unit. Fixi-s’hi bé: estan en llibertat a tot arreu menys a Espanya. Qui és que deu estar equivocat?

Diu vostè que nomenar dos consellers que viuen en llibertat a la UE després d’haver-se sotmès als tribunals belgues i dos consellers presos a Estremera que tenen tots els drets per a ser nomenats intactes, és una provocació i una degradació institucional. Li puc assegurar que la presència de Turull, Rull, Comín i Puig al nostre govern és un honor i un acte de dignitat. En canvi, diu que Catalunya mereix un govern capaç de retornar la ‘normalitat perduda’. Deixi’m que li recordi que la normalitat no la vam perdre. Ens la van destrossar vostès amb un ús contrari a la constitució que tant diuen que defensen de l’article 155. La normalitat va ser alterada l’1 d’octubre quan el govern d’Espanya va enviar centenars d’agents a atonyinar els ciutadans que tan sols volien posar un paper en una urna. I després la van suspendre amb un cop a la democràcia.

Insisteixo que, malgrat tot això, estic a la seva disposició per a parlar i dialogar. Són paraules que el seu partit ha defensat històricament i recentment. Ho va fer precisament per trobar una solució amb aquells que sí que havien fet servir la violència amb finalitats polítiques. Deixi’m que em sorprengui que aquella aposta pel diàleg per damunt de tot –una aposta tan necessària per a la democràcia– ara no sigui possible amb vostè. L’animo a recuperar el fil d’aquesta història que ara comentàvem. Que ens ajudi a defensar els drets civils i polítics de tots els catalans i espanyols. No tingui cap dubte, senyor Sánchez, que en la lluita pels drets i llibertats de tots els ciutadans espanyols i catalans serem al seu costat.

Tinc la impressió, senyor Sánchez, que vostè voldria que estiguéssim d’acord –o que li donés la raó– abans de seure a parlar. I és evident que tenim mirades ben diferents sobre el conflicte polític que viuen els nostres pobles. El diàleg és imprescindible des del respecte. No hem de tenir por de parlar. Deia Nelson Mandela –que d’això en sabia prou– que ‘alliberar-se no és tan sols trencar les cadenes d’un mateix, sinó viure d’una manera que respecti i afavoreixi la llibertat dels altres’. Ens hi posem?