El "capellà laic" (Rufián) o l'anticatalanisme progre

Sergi Sol, periodista

Escoltant 'Radio Progre' em va sorprendre (encara que ja no ve d'una) una envestida contra Gabriel Rufián qualificant-lo de “capellà laic” a compte dels escassos diners que es dediquen a Catalunya a la dependència.

Rufián no és membre de cap Govern. Però com que l'autor de l'encíclica li tenia aversió, va aprofitar l'ocasió per allò del Pisuerga i Valladolid. I va carregar amb ganes sabent que la Llei de Dependència és una de tantes preses de pèl d'aquesta esquerra espanyola que no compleix ni amb els (catalans) més necessitats. Això és, segons la Llei de la Dependència, l'Estat hauria de sufragar el 50 per cent de la despesa en aquesta matèria. Doncs bé, només aporta el 12%! Traduït en xifres, 400 milions menys cada any. Any rere any. Pitjor que amb Renfe.

Ja que l'autor de la missiva -gratuïta i sense cap contrapès- contra l'indepe Rufián situa el centre de gravetat del peculi al Congrés dels Diputats, cal preguntar-se per quin motiu no apunta cap responsabilitat en tots aquests diputats catalans que s'asseuen a l'hemicicle i donen suport incondicional al Govern que incompleix la llei i deixa d'abonar 400 milions en dependència mentre multiplica la despesa en armament o en luxoses ambaixades en monarquies teocràtiques. O senzillament per què no denuncia sense embuts que el Govern més progressista de la història escatima 400 milions en dependència cada any.

Potser el tema és que Rufián és d'un partit catalanista (indepe) i no només nominalment republicà fent-se el progre. És difícil trobar una explicació racional. O potser és que Rufián no pertany a cap casta amb pedigrí i que és fill de classe treballadora (ell, sí), de la immigració andalusa que va arribar a Catalunya als seixanta. O potser és –en una suma i segueix infinit- que no li perdonen que fes el retret a Pedro Sánchez dels morts a la tanca de Melilla. Ves a saber!

La veritat és que Rufián s'emporta clatellots a dreta (comprensible) i a esquerra, a més del desgast i crítiques que suporta, al seu torn, de la dreta indepe catalana que el té al punt de mira precisament –o això afirmen– per estar 'rendit' a l'esquerra espanyola.

I no és menys cert que hi ha un gen reaccionari al nacionalisme espanyol profundament anticatalà. És atàvic i viu imbricat al gruix de la progressia. El tenia Felip sense cap dubte. O Rodríguez Ybarra hi sobresortia. I en són il·lustres representants presidents com García-Page o Lambán. Terrible aquest últim que no és que sigui anticatalanista, és que milita en l'anticatalà al límit del paroxisme i el ridícul.

La meva mare explica com, en un viatge sent nena per Castella, amb els seus germans, un senyor els va començar a bordar perquè parlaven català entre ells a l'autobús. El meu avi, que en pau descansi, es va passar tota la vida sentint com titllaven d'insolidaris els catalans. I això que ell es va passar tres anys –de voluntari i malgrat estar exempt del servei militar per coix- defensant la República al front de Madrid. Després se'l van emportar a un camp de concentració, a València. Va viure d'una modesta pensió com la meva àvia Neus que es va morir treballant fins a l'últim dels seus dies i plorant aquest germà republicà desaparegut el novembre del 38 a l'Ebre.

L'esquerra espanyola els va oblidar com a tants d'altres ja que es van passar dècades donant llargues en tot allò que fa a la memòria democràtica. Eren els hereus d'aquella mateixa esquerra que va arribar a responsabilitzar Catalunya de la derrota a la Guerra Civil. Juan Negrín, com Azaña, no es va tallar gens ni mica. Diria que abans franquistes que coreligionaris de gent com Lluís Companys que va ser qui va cridar als catalans –com el meu avi Joan- a defensar Madrid. Companys era federalista i d'una fervent tradició obrerista. És l'únic president democràtic afusellat a Europa. L'esquerra espanyola no li ha rendit mai cap tribut ni reconeixement al president Companys. Em fa que si no fos català un altre gall cantaria.

Una esquerra com Déu mana hauria de ser catalaníssima. Perquè sense Catalunya, veritable baluard de la República, ho tenen cru a Espanya. Però en el fons aquesta esquerra pateix aquest gen anticatalanista que avui, per exemple, permet afirmar alegrement bajanades com aquesta teoria que no existiria VOX sense Catalunya. O sense el catalanisme per ser més exactes que, per altra banda, ha estat històricament una brisa d'aire fresc davant de les pulsions més conservadores i reaccionàries que sumien Espanya en la pobresa i un endarreriment secular com el gruix dels seus capellans, dels seus generals o dels seus jutges, baluards d’una Espanya vuitcentista. Com a bona part dels seus intel·lectuals que tampoc no es queden al darrere.