Cal reivindicar el llegat de Gabriel Llesta

Era fill d'exiliats, mare catalana i pare aragonès. Es deia Gabriel Llesta i ha estat i no deixa de ser una figura de referència en la vida associativa i cultural de Perpinyà i d'un bon tros de la Catalunya que administra l'Estat francès.

En aquests temps de predomini de lideratges absurds, de cruel autoritarisme i d'insensibilitat davant la barbàrie cal reivindicar l'activitat i el compromís social de persones com ell, amb qui hauríem celebrat un d'aquests dies el seu aniversari. No ho podrem fer com en altres ocasions perquè no va poder vèncer els efectes d'una maleïda malaltia que ens ha robat la seva presència física. La ciència progressa massa lentament en la lluita contra el càncer.

Tenim el costum de reservar pels obituaris i els actes de comiat les paraules d'elogi per les persones que ens deixen, particularment quan es tracta de familiars o de reconeguts protagonistes de la vida institucional, i està bé fer-ho així, però hi ha homes i dones que es mereixen molt més que un sol panegíric.

Son les que demostren capacitat de fer créixer esperances en un futur desitjable, perquè viuen com pensen, modestament, sense cap altra ambició personal que no sigui la d'adquirir i difondre coneixement, la de promoure la convivència en llibertat, solidàriament, igualitàriament, predisposades i predisposats al respecte i la col·laboració amb la resta d'essers vius.

Gabriel Llesta era sens dubte una d'aquestes persones. Militava en favor de tota mena de causes justes. Era un referent per a molta gent des de molts punts de vista i ho era a Catalunya Nord. Per a qui va tenir el privilegi de compartir temps amb ell va ser un exemple de vida compromesa en defensa dels Drets Humans.

El que s'ha escrit i dit sobre Gabriel Llesta en els dies posteriors a la seva mort és magnífic. Es mereix molt més, segur, però ens ajuda a entendre qui ha estat i a treure profit social i cultural del seu llegat.

Al sud dels Pirineus s'ignora massa sovint el que passa, el que s'ha fet i el que es fa a les comarques del Nord en favor de la cultura i dels drets elementals de les persones, malgrat les dificultats interposades per les administracions i, particularment, per part de personatges repugnants que han aconseguit convertir la capital del Rosselló en un bastió de l'extrema dreta francesa.

Gabriel Llesta mereix un reconeixement proporcional al que ha fet al llarg de la seva vida. Convindria que figures com la seva fossin apreciades en la mesura que mereixen arreu dels Països Catalans.

Darrerament, però també al llarg del temps, hem pogut recollir paraules justes i significatives sobre la seva trajectòria i tarannà perseverant.

Gabriel era un home de la cultura d'esquerres nascuda el maig del  1968. Ell tenia 22 anys llavors, i a propòsit d'aquell temps de revoltes, una de les persones que més el van estimar li va dedicar un article l'any 2017, 'Gabriel i la cultura de izquierda'. "En aquella torrentera de protestes que van marcar l'any 1968 hi havia quelcom d'enigma històric", "va entrar en escena una categoria social fins aleshores desproveïda d'estatut polític: la joventut". L'autor de l'esmentada peça recordava d'aquesta manera la coincidència en aquells anys de mobilitzacions antisistema arreu del món. Tota una generació de joves insurgents "van posar en crisi l'autoritat i tots els sistemes jeràrquics verticals: família, escola, Església, Exèrcit, partit, fàbrica, empresa…". En l'acte de comiat de Gabriel, qui havia escrit aquestes paraules va reivindicar no només les idees, l'amistat profunda i els valors que havien arribat a compartir, sinó també les exasperacions "davant la injustícia, la mentida i la ignorància voluntària". Els anys d'activisme i de militància havien estat per ells ·una prolongació natural del que pensaven".

Un altre dels qui havien estat companys més pròxims va evocar com l'any 69 Gabriel es va comprometre en la construcció de la Ligue Communiste, en la qual va militar fins el 2009: "En aquella època la vida quotidiana i la militància política es confonien". I va rescatar, en favor de la memòria històrica, un fet de l'any 1973. La Ligue va ser declarada il·legal. Motiu? Els seus i les seves militants havien arriscat el seu cos a París per oposar-se a la celebració d'un míting xenòfob del partit de Jean-Marie LePen, que aleshores es deia Ordre Nouveau, convocat ja en aquells temps sota un lema funest: 'Contre l’immigration sauvage'. Avui hi hauria poderosos motius per organitzar un acte d'homenatge com cal a aquelles valentes companyes i companys.

Gabriel Llesta, "durant tota la seva vida, com a docent i com a ésser humà, parlava als joves per transmetre la història de les lluites, evocar Rosa Luxemburg, Gramsci, Trotski, Nin, l'antic sandinisme, el sotscomandant Marcos i tants altres, la indignació de la gent treballadora, però també Voltaire, Chretien de Troyes, Proust o Garcia Lorca… i sempre amb atenció, bon humor i amabilitat".

"M'hauria agradat parlar aquí sobre el teu amor per la literatura, per la poesia, pel teatre, però seria massa llarg", va apuntar una altra de les persones que més el van estimar. "La preciositat de les teves cites poètiques ens deixaven una mena de regust persistent a la boca". "T'agradaven els incipit (primeres línies d'una obra)", va recordar i va declamar un que li va semblar ben oportú per dir-li adeu "per última vegada i en veu alta": 'Le plus difficile dans l'existance, c'est de n'avoir qu'une seule vie. Mais c'est si beau ici, meme les fantômes vous le diront'.

I aquest amic de l'ànima, entranyable company de vida i de lluites,  va enriquir el seu discurs de comiat amb algunes de les moltes eloqüents paraules escrites per gent que apreciava a l'amic i al professor fora de sèrie: "Des dels meus 18 anys ell ha estat sempre aquí, en tots els moments importants de la vida… Sé que li dec molt del que soc, els meus gustos i passions, però també la meva manera de viure, de somiar, d'ensenyar, d'aprofitar la vida, d'arriscar també…". "Vivia el teatre com una aventura col·lectiva i humana, la possibilitat d'una fraternitat viscuda", havia remarcat una companya ben especial.

"Gabriel era tots els afectes […] la fraternitat sense límits, l'hospitalitat sense límits, l'alegria, l'amor per la bellesa, els sentits, el coratge, la llibertat incorruptible, el combat, la pedagogia com alliberament del que és possible, la pietat filial també, els afectes concrets… en el fons, potser Gabriel era la joventut, …", va escriure una reconeguda col·lega.

El company que va recollir aquestes i moltes altres paraules, que segurament era qui més el coneixia, va reiterar la seva fascinació davant la "metamorfosi heroica" de Gabriel, que odiava la paperassa administrativa, i s'havia convertit en "formidable jurista en defensa dels sense papers".

Efectivament, com molts altres van dir i escriure, Gabriel era "una gran veu d'humanisme, una aguda consciència de la desigualtat, un activista incansable pels immigrants indocumentats, els que no tenen veu, els sense sostre...". El seu compromís va ser constant, concret i inflexible en la denuncia del terrible empitjorament de la situació dels refugiats i del deteriorament de les condicions d'acollida.

Va buscar protecció per a persones migrants, perseguides pel fet de ser-ho, com la va oferir en altre temps també a represaliats polítics, als qui ajudava a passar la frontera per evitar que caiguessin en mans de la policia franquista. Feia això amb els seus companys de confiança amb enorme generositat i paciència, en temps de dictadura, però també quan se suposava que l'Estat espanyol transitava cap a la democràcia. Casa seva es convertia sovint en alberg temporal per a persones que necessitaven refugi.

Els temps avui són complicats pels enemics de l'individualisme i els defensors de la solidaritat però res impedirà que qui apreciava el Gabriel faci tot el possible per donar continuïtat al seu combat.