Cal escoltar a la comunitat musulmana

Marià de Delàs. Periodista

Cal donar la veu i escoltar amb molta atenció el que diu la comunitat musulmana, que ha parlat amb prou claredat no només sobre el seu rebuig del terrorisme, sinó sobre el que provoca que determinats joves es rebel·lin de manera tan brutal contra el seu país, com altres ho han fet a altres nacions europees.

Quan els musulmans diuen i escriuen que “tots som Catalunya, tots som Barcelona”, expressen òbviament un pensament com a catalans, perquè han triat aquesta terra per viure, per ells i pels seus fills.

Tota mena de catalans, entre ells molts musulmans, han sortit reiteradament als carrers de les nostres ciutats en els darrers anys, en forma multitudinària, en el seu dia per protestar contra la guerra i més recentment per demanar solidaritat amb els que es veuen obligats a fugir dels seus països.

Divendres passat i aquest mateix dilluns han cridat “No tinc por”, al costat de molta gent, i de molta més que ho farà el dissabte 26 al Passeig de Gràcia. I a les manifestacions han portat cartells amb una frase que resumeix de la millor manera possible no només el seu sentiment, sinó el de totes les persones que no volen que se les culpabilitzi de coses amb les que no tenen res a veure, ni que se les identifiqui amb cap dels responsables de tota la violència que hem vist: “No en el meu nom”.

Cal escoltar-los i entendre el que diuen, perquè en cas contrari es fomenta la segregació, l’exclusió, la separació, la irracionalitat, l’odi i en definitiva la por que es vol allunyar i conjurar.

“La gent ens assenyala molt, i ens aparta”, es queixava una dona musulmana sense poder evitar les llàgrimes. Ho feia després dels minuts de silenci per les víctimes a la Plaça de Catalunya. “Ens miren malament”, deia una altra mentre recordava els insults que havia hagut de sentir… Convé posar-se en la pell de qui cada dia ha de suportar expressions de menyspreu o insults com el de “putos moros”, que surten de tantes boques, o les polítiques de “neteja” que defensen impunement dirigents de partits que ni tant sols intenten dissimular la seva xenofòbia.

S’ha elogiat moltes vegades i amb raó durant aquests dies el que han fet tots els professionals que van atendre els ferits i els seus familiars, i l’actuació dels Mossos d’Esquadra per investigar, localitzar i enfrontar-se amb els responsables directes dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

Hi ha una tendència però, impulsada per no pocs governants, que empeny a pensar que el combat contra el terrorisme només es cosa de les policies, o de l’exèrcit si arriba el cas, oblidant les arrels de la violència, que no es troben en l’origen familiar, el lloc de naixement o la religió de ningú.

“No criminalitzem les mesquites”. “Les mesquites són llocs en els quals la gent es dedica a resar”. Això no ho deia el representant d’una ONG ni cap 'mediador'. Eren paraules de resposta a periodistes estrangers del cap de la policia catalana, Josep Lluís Trapero, que va haver d’explicar a ‘informadors’ entossudits en fer preguntes sobre control de mesquites i fronteres que els immigrants no representen una amenaça.

Les paraules del responsable policial resultaven realment reparadores, tranquil.litzadores per a tots els que, justificadament, tenen por a les batudes, les identificacions arbitràries i el tractament discriminatori.

El proper dissabte se sentirà altra vegada i ben fort el crit “No tinc por”. Cal que així sigui no només per plantar cara als terroristes, sinó per recordar a tothom que Catalunya sempre ha estat terra d’acollida i que Barcelona també va ser la ciutat en la qual va tenir lloc la més gran mobilització en defensa del dret de les persones a obtenir refugi, la que va popularitzar a tot el territori un altre lema inoblidable: “Volem acollir”.

Cal que el màxim nombre de persones, entitats i institucions donin suport a la manifestació d’aquest dissabte, en qualsevol cas. Serà sens dubte una demostració de cohesió i d’intel·ligència col.lectiva d’una societat que sap expressar la seva solidaritat amb les víctimes de la violència i sap rebutjar a qui la propicia tant a la vora de casa, com a les fronteres, com als conflictes armats de l’altre costat de la Mediterrània. És evident però que no ho fa o no pot fer-ho amb suficient força ni eficàcia.

El terrorisme és un fenomen complex, canviant, que arrela a societats molt diverses i cal analitzar-lo de la manera més racional possible. Cal recordar que la major part de les víctimes del terrorisme autoproclamat islamista professa la religió musulmana. I també convé tenir present que molts dels que busquen refugi a casa nostra, o a altres països d’Europa, han fugit de la violència de la mateixa organització que ha assumit l’autoria dels atemptats de Barcelona i Cambrils: Estat Islàmic.

El ‘gihadisme’ criminal continuarà, perquè els Estats Units i els seus aliats europeus, entre ells Espanya, van decidir respondre al terrorisme amb la destrucció absoluta de països com l’Afganistan, Libia o l’Iraq. Estat Islàmic no és un fenomen sorgit de sectes alienades o tribus desemparades. Tal com va explicar a Madrid un gran coneixedor dels conflictes de l’Orient Mitjà, el periodista David Gardner, Estat Islàmic es producte de la fusió de supervivents d’Al-Qaida amb restes del partit i l’exèrcit de Sadam Hussein. Al-Qaida, formada amb “mujahidins” alimentats durant molt de temps pels Estats Units, i el règim de Sadam, protegit per Occident fins que va deixar d’interessar i va passar a formar part de “l’eix del mal”.

Pere Ortega es preguntava justament no fa gaire en aquest diari perquè “el terme ’terrorisme’ s’ha convertit en una manera de demonitzar la violència dels altres, però no la que comet Occident a l’Orient Mitjà”.

Avui ens importen i molt els morts i ferits a Barcelona, Cambrils i Sant Just Desvern, però no es poden oblidar les gairebé dues mil víctimes de l’atemptat que es va cometre l’11 de març del 2004 a l’estació d’Atocha de Madrid, ni els milers de persones que s’han ofegat i s’ofeguen a la Mediterrània, fugint de guerres que es lliuren amb armes facilitades per Occident i per monarquies orientals ‘amigues’, ni hem de deixar en l'oblit, entre moltes altres, les 15 persones que van perdre la vida el 2014, quan la Guardia Civil les disparava pilotes de goma per impedir que arribessin nedant a la platja del Tarajal.

Esperem que el proper dissabte les autoritats permetran de debò que manifestem el nostre dolor, la nostra solidaritat amb les víctimes de Barcelona, Cambrils i Sant Just, i que podrem expressar la nostra confiança en un futur millor sense haver de suportar el protagonisme hipòcrita, encara que sigui en segona fila, és igual, de qui fomenta l’odi, de qui ens impedeix exercir el dret a acollir i de qui promou el comerç amb armes que porten mort i destrucció als països de l’altre costat de la Mediterrània.

Cal escoltar a la comunitat musulmana i fer, com deien en el manifest que van llegir aquest dilluns, “autocrítica tots, institucions i comunitat, i canviar moltes coses que creiem que no s’adapten als temps que corren”.

El combat contra el ‘gihadisme’ haurà de ser pacient, reflexiu i d’ampli abast, perquè la persecució policial dels delinqüents, encara que eviti grans desastres, no podrà impedir altres que vindran. Tothom sap que hi haurà nous atacs de procedència igual o similar als que acabem de veure a Catalunya.

Aquest combat exigirà temps i intel·ligència.

Perquè cal atacar la xenofòbia en les seves arrels, per a que la societat tingui eines d’autoprotecció davant qui la promou.

Perquè ningú ofereix de moment receptes per eliminar les bosses de marginació social, en les que els fonamentalistes aprofiten oportunitats per fer proselitisme entre joves sense expectatives de futur.

I perquè el mal que s’ha fet a l’Orient Mitjà és indescriptible i cal que els Estats Units i els seus aliats renunciïn el més aviat possible a la utilització en aquests països de les seves maquinàries militars de destrucció.