Cal canviar de model? A quin altre?

Miren Etxezarreta. Doctora en Economia

Des que es va iniciar la pandèmia, a prou sectors de l'opinió pública, en particular entre els creadors d'opinió, s'han intensificat els comentaris i les recomanacions sobre la necessitat de canviar de model econòmic. Ja es comentava abans també, però no era, com ara, una expressió generalitzada. Sembla que les conseqüències del Coronavirus han portat a percebre que el que durant dècades ens havien venut com la fórmula ideal per a l'organització econòmica –el mercat sense control entre agents privats- no només és un sistema injust i poc eficaç, sinó que s'ha mostrat totalment incapaç de resoldre els complicats conflictes que ha generat un greu i inesperat aspecte sanitari. Fins i tot els organismes que més insistien en assenyalar les limitacions de l'àmbit públic (il·lustres acadèmics liberals, la UE, el FMI, l'OCDE, les associacions d'empresaris i moltes més) han passat a exigir que els Estats siguin els agents més actius per resoldre el problema. En contrast amb les exigències d'austeritat de l'anterior crisi financera l'eslògan és ara que l'Estat intervingui enèrgicament en la vida econòmica i ‘gastar, gastar, gastar’ els diners públics tractant de resoldre el problema sanitari i l'econòmic que aquell ha generat. Els governs s'han convertit en els agents actius principals per mantenir la vida econòmica.

Conjuntament amb la necessitat d'intervenció pública s'intensifica la idea ‘que cal canviar de model econòmic’. Es fa molta referència al fet que cal innovar, millorar la tecnologia, digitalitzar l'economia, prendre de debò l'ecologia i la sostenibilitat, invertir més en R+D, etc. S'assenyala també que cal millorar el sistema sanitari i renovar el sistema educatiu, i, a vegades, només a vegades, s'esmenta la necessitat d'atendre les creixents necessitats socials i frenar la desigualtat.

No obstant això, malgrat la pesada retòrica sobre el canvi de model, tots els esforços concrets es troben en tornar a la situació anterior. Es podria dir que totes les exhortacions a aquest canvi es limiten a pretendre una economia més eficient i productiva, però dins de les orientacions essencials dels esforços realitzats des de la crisi del 2008: una economia més i més integrada en l'economia global, amb les exportacions com a element clau del creixement, amb més capacitat de competir feroçment amb països similars en una economia global sobredimensionada en el context d'una nova crisi mundial que ja es dibuixava abans de la covid-19, quan la globalització ja estava en qüestió. Una economia arrossegada des de fora [1]. Una reestructuració, racionalització i millora dels sectors més capaços i competitius de l'economia del país especialment en aquells sectors en els quals s'ha aconseguit algun avantatge competitiu. Per als més humanistes s'afegia que s'hauria de considerar també la situació dels grups humans més vulnerables (‘no s'hauria de deixar a ningú enrere’).

Suposa procurar millorar algun dels seus vessants, però el model continua essent el mateix: Al costat d'un limitat sector d'avantguarda d'empreses exportadores, fem cada vegada més atractiu el turisme, sostingut pel sol, platja i baixos preus, negociem perquè la indústria de l'automoció (tota depenent d'empreses globals) trobin atractiu l'espai econòmic de producció per una demanda d'exportació, millorem un sector agropecuari, intensament ‘industrialitzat’, competitiu pel clima i els baixos salaris, que produeixi molt i barat per alimentar Europa i el món i, a l'interior, mantenim una indústria de la construcció més basada en infraestructures i gran obra pública que en uns habitatges i urbanisme adequats. Tot això facilitat per uns salaris i unes condicions laborals més baixes que les dels nostres competidors, que donen lloc a una situació social i laboral molt precària, incapaç de subministrar ocupació i salaris dignes a una població amb creixents nivells d'escolarització i ànsies de consumisme.

Encara que es tingués un destacat èxit en l'intent, encara que s'aconseguís fer-ho integrant els últims avanços digitalitzadors (5.0), amb els nostres escolars, treballadors i empresaris familiaritzats totalment amb uns sistema digitalitzats, amb atenció destacada a la sostenibilitat, augmentant considerablement la despesa en recerca, racionalitzant adequadament les inversions, etc. etc. en el millor dels casos seria una millora quantitativa però no un canvi de sistema, com es repeteix. Encara que és molt difícil d'aconseguir, no es tracta de negar-ho, podria millorar en alguna mesura la situació de l'economia espanyola, però no podria anar molt lluny.

No és una tasca senzilla perquè a més del nostre retard històric –no hauríem d'oblidar que fins fa cinquanta anys érem un país pobre del sud d'Europa-, tots els països del món estan intentant fer el mateix en una turbulenta economia mundial capitalista amb excés de producció. Fins a on podrem arribar? Sembla que no queda més remei que intentar-ho, és clar, perquè en cas contrari la nostra situació es degradaria encara més. Però resulta prou problemàtic que s'aconsegueixi donar el profund pas endavant econòmic i social que la població d'aquest país necessita.

Ens podríem preguntar si no seria més factible aconseguir una millora substancial, real i permanent si de veritat es canviés el sistema econòmic. No em referiré a un abandonament del capitalisme, perquè donada la composició social de la nostra societat actual això no seria realista, sinó molt més modestament, de canviar de sistema alterant dràsticament l'eix del creixement. Transformant l'economia en lloc d'un territori que pretén créixer, desenvolupar-se i generar benestar pel seu encaix exterior (la seva capacitat de competir en el món), fer-ho per un sistema centrat en proporcionar benestar a la seva població partint de bones ocupacions. Generant bones ocupacions per a tots, impulsar una demanda interna que fomentaria l'activitat econòmica, els ingressos i beneficis, que s'autoalimentarien fent de l'ocupació el nucli central de la dinàmica del país i el benestar de la població.

El sistema no actuaria arrossegat per la cerca de beneficis privats sinó que estaria basat en les necessitats de la població i la voluntat de cobrir-les, que donaria lloc a les ocupacions necessàries que proporcionarien l'activitat econòmica, els ingressos i, també, els beneficis per a les empreses (potser no tants com ara, però sí els suficients per a la reproducció ampliada constant de l'economia). Breument podríem anomenar-lo com a sistema autocentrat, és a dir, partint i centrat en les necessitats i desitjos de la seva gent, en la seva qualitat de vida, en el benestar de la població que constituiria el motor de l'activitat econòmica. Actualment es pretén que la competitivitat global i els beneficis que proporciona, actuen des de fora com a motor que arrossega la vida social, mentre que el sistema autocentrat consisteix en un motor que des de l'interior irradiï força a tota l'economia basant-se en la seva pròpia dinàmica. En comptes d'intentar recuperar el turisme de qualsevol manera com estem observant aquests dies, es tractaria de generar ocupació qualificada en educació, sanitat, serveis socials, una agricultura de qualitat, unes indústries capdavanteres, una administració eficient i àgil, unes infraestructures dedicades al benestar (per exemple, els transports de rodalies) i moltes altres. Activitats que per si mateixes mantindrien i expandirien l'activitat econòmica per la seva pròpia dinàmica, i no depenents de la competitivitat externa.

L'economia dependria de la seva pròpia fortalesa, situant la generació de bona ocupació en el centre dels seus projectes. Els recursos existents no s'haurien de dedicar a subvencionar ocupacions precàries en bars i hotels sinó que haurien de cobrir les múltiples necessitats existents com a mestres i professors, sanitaris de les diverses especialitzacions, tècnics qualificats en avançades tecnologies per a les empreses productives, experimentats administratius per a les empreses i l'administració pública i privada, investigadors d'alt nivell, assistència social amb plena formació … que, a més, derivarien suficients ocupacions per a una població menys qualificada. Ocupacions interessants amb salaris dignes que impulsarien la demanda i l'activitat econòmica, amb una població satisfeta del seu treball, l'ocupació del qual no dependria de les variacions de les polítiques de països llunyans. Ara que s'accepta que els governs estableixin polítiques d'abundant despesa és un bon moment per iniciar aquest procés. I segurament no és més car que els quantiosos fons que s'estan gastant per a pal·liar els desastres que genera el model actual.

No es tractaria d'un sistema tancat o autàrquic. En absolut. El sector exterior seria el derivat d'una potent economia interna. Sinó d'un sistema socialment planificat i regulat que canvia el puntal de la seva dinàmica de creixement del benefici privat al benestar social. Que fins i tot permetria l'existència del benefici privat, si bé dins d'unes certes línies d'actuació. Que requeriria un sistema públic molt actiu i orientador, (no s'està exigint ara això mateix del sector públic?), amb una creixent participació de la ciutadania organitzada, que necessitaria unes regulacions de les seves relacions externes basades en àmplies negociacions amb altres països i empreses, que exigiria un potent canvi de mentalitat en el seu estrat empresarial i directiu, probablement també en la seva població treballadora… Però podria fer-se. Necessitem que es faci, és veritat que es necessita un canvi de sistema, sinó volem viure cada vegada en societats amb contradiccions i dificultats més grans. Però cal saber cap a on avançar.

Hi ha ja grups alternatius que propugnen l'economia centrada en la vida-, que no volen una societat tan consumista que necessiti créixer i consumir sense pausa, horrorosament desigual, que està destrossant el planeta. Volen una economia que generi una dinàmica que permeti el benestar i el desenvolupament personal de tota la població. Per què no atendre les seves idees en comptes de bolcar-se sempre en els interessos d'uns empresaris i uns dirigents socials l'interès primordial dels quals és el seu benefici, recolzats en una visió de l'economia considerada ja en multitud d'àmbits com a obsoleta i arcaica?

És una quimera? Podria ser, però vist el resultat de l'organització econòmica en la qual vivim, per què no intentar-lo? Probablement és més realista que esperar una millora de les nostres condicions de vida, del nostre benestar, del nostre ple desenvolupament com a éssers humans, d'aquest sistema capitalista global en el qual vivim.

[1] El turisme, encara que té lloc a l'interior és equivalent a les exportacions.