El bumerang del desinfectant 155

Fernando López Agudín. Periodista i analista polític

Ningú ha treballat més que Soraya Sáenz de Santamaría, Josep Borrell i Xavier García Albiol per a l'espectacular reedició de la majoria absoluta de les forces independentistes a les urnes autonòmiques de Catalunya. La primera assassinant a Montesquieu a Madrid, després de reivindicar que va ser el Govern de Rajoy qui va fer que els jutges escapcessin als líders sobiranistes, el segon renyant el seu company Iceta per no desinfectar la ferida catalana i el tercer, celebrant els molts anys de presó que han de passar els presos polítics catalans, han buidat ipso facto tots els possibles dubtes sobre la dubtosa intenció de vot d'alguns electors nacionalistes, potser descontents per la passada gestió del Govern de Puigdemont. Ajustant-se ben bé al clixé sobiranista del que es considera espanyol, han contribuït decisivament al triomf del sobiranisme. Aquesta més que fètida pudor del desinfectant 155 ha esclatat com un bumerang en el rostre de Rajoy.

Malgrat la victòria de Ciutadans, que ha fagocitat bona part del vot unionista, res és més inútil que aquest anomenat vot útil reunit al voltant d'Arrimadas. El seu gran avanç ha estat possible pel descens del PP i el pràctic estancament del PSC. Més d'una dotzena d'anys proposant la confrontació amb la Catalunya sobiranista, denunciant tant la passada política d'acords dels populars com dels socialistes amb el nacionalisme, van desembocar aquest dijous en aquesta claríssima collita electoral de la Catalunya unionista. Però és una molt amarga victòria, ja que li impedeix ser una alternativa de govern, atès que ha xuclat el socialisme i ha enviat alhora els populars al grup mixt. Qui com Albert Rivera va arribar a la política despullant-se en un poster electoral, ha acabat despullant Iceta i deixant Albiol en pilotes.

La impotència en la qual es va a moure Inés Arrimadas prové del primer gran triumfador de la nit del 21 de desembre. El gran èxit del president de la Generalitat Puigdemont, que probablement intenti continuar en el seu càrrec, és d'aquells que marquen època. Sense partit, amb una plataforma política personal, refugiat a Brussel·les, emergeix políticament contra la tempesta del 155. Si es té en compte que s'ha posat per davant de tot un partit històric com Esquerra, partint del no-res, la seva victòria pren un significat molt especial. Situant-se per sobre dels partits, connectant directament amb les masses nacionalistes, ha aconseguit ser la primera força independentista i ha col·locat el Partit Popular no només com l'últim partit de Catalunya, ja ho és també a Euskadi, sinó també en el grup mixt, juntament amb la CUP.

El fracàs de Rajoy no té pal·liatius. El bumerang del desinfectant del 155 l'ha deixat noquejat. Ja el va advertir Aznar que si el 21 tot seguia igual, estaria molt pitjor. Efectivament, és com està. La majoria independentista que tant va contribuir a crear continua i Puigdemont, a qui va triturar la Brunete mediàtica, està més viu que mai, pendent de tornar al palau de la plaça de Sant Jaume. Company de desgràcia és Pedro Sánchez per prestar-se a ser carceller dels Jordis i secundar l'aplicació del 155 a Catalunya. La crisi del PSC s'accentua, Iceta ha estat obligat a ballar amb la més lletja i Inés Arrimadas li ha expropiat no pocs electors socialistes. Nuria Parlón, que va dimitir de la direcció socialista, tenia raó al novembre en negar-se a avalar la política autoritària de Rajoy.

La bifurcació de Catalunya en dues meitats és més gran que ahir, però més petita que demà. L'unionisme i el sobiranisme surten enfortits d'aquesta consulta electoral que agreujarà avui el xoc de trens amb l'Estat espanyol. Tan evident com que Cs es beneficia d'aquesta polarització, ho és, igualment, que la CUP l'ha pagat al comptat, en vots, a Esquerra. Al proper parlament, per tant, no cal esperar cap mena de treva. Després d'aquests resultats el problema català s'enquista sense capacitat per poder sortir d'un escenari bel·ligerant. Ni uns ni uns altres baixaran dels seus plantejaments antagònics. Ni molt menys la Moncloa ajudarà a propiciar un diàleg entre els dos blocs socials dirigits per Carles Puigdemont i Inés Arrimadas.

Els 70 diputats independentistes i els 57 unionistes, no obstant això, necessiten trobar un denominador comú que doni sortida a aquesta divisió social. Sobre tot quan, si es sumen els 8 diputats dels Comuns als dels sobiranistes en la demanda d'un referèndum pactat, s'aconsegueix un total de 78 partidaris al fet que la societat catalana pugui pronunciar-se sobre la seva relació amb l'Estat espanyol.

L'independentisme sap bé des d'octubre que no pot guanyar, l'unionisme ho sap millor des d'aquest 21 de desembre. Si amb tots els recursos estatals, empresonaments i molt més de dos milions d'euros invertits en la promoció del producte Arrimadas no han guanyat aquest dijous, és impensable totalment que demà puguin guanyar. No queda avui més camí que el dret a decidir dels catalans, si es vol evitar que tant Catalunya com Espanya s'enfonsin en l'autoritarisme preconstitucional.