Brasil: una història de militarisme, anticomunisme i dictadures

Esther Rebollo, directora adjunta de Público

Des del cop d'Estat de Getulio Vargas i la instal·lació, el 1937, de l'anomenat Estado Novo, inspirat en el règim del portuguès Antonio d'Oliveira Salazar, no ha cessat al Brasil l'assetjament colpista. Aquest gran país sud-americà, amb la major economia del subcontinent, una superfície de 8,5 milions de quilòmetres quadrats (gairebé 17 vegades més que Espanya) i beneït per exuberants recursos naturals, ha estat laboratori dels experiments més macabres de la tirania anticomunista.

El món vivia en plena Guerra Freda, avançava la revolució cubana i els Estats Units no anaven a permetre que el comunisme s'instal·lés a Llatinoamèrica. L'antecedent va ser l'Aliança per al Progrés que va impulsar John F. Kennedy, el 1961, un programa d'ajuda social adreçada al sud del continent per impulsar, en teoria, el desenvolupament de les economies i, de passada, detectar les idees subversives i evitar que s'expandissin per la regió. El resultat va ser una intervenció a totes les esferes de la vida política i social d'aquestes nacions; és precisament en aquesta època quan comencen a prendre posicions els evangelistes, els que avui donen suport a governs dretans i retrògrads al continent, perquè les ajudes anaven acompanyades de pastors cristians.

Als anys setanta del segle XX, ja amb Fidel Castro consolidat al poder, els Estats Units fa un pas més i activa la Doctrina de Seguretat Nacional, amb l'objectiu de posar i treure governs al seu gust, i afavorir règims de caire militar per a detectar l''enemic intern', un terme usat llavors per la CIA per justificar la persecució, la tortura i la desaparició forçosa. Aquesta doctrina va tenir la seva màxima expressió a l'Escola de les Amèriques de Panamà, on els EUA van entrenar militars del Con Sud en pràctiques cruels i humiliants per a l'ésser humà. Washington va implementar, així, una nova forma de crear guerres internes al seu pati del darrere i imposar el terror.

Encara que al Paraguai el general Alfredo Stroessner havia donat un cop a la vella usança (encara sota el vell militarisme), el pas de gegant de la Doctrina de la Seguretat Nacional es fa al Brasil, on és enderrocat el primer govern sota el nou concepte bipolar de la Guerra Freda. Un particular president Jânio da Silva Quadros s'havia atrevit a rebre el Che Guevara i establir relacions properes amb la Unió Soviètica i la Xina. Va durar sis mesos al poder. Li va seguir João Goulart, recolzat per un fort moviment popular, sindical i estudiantil.

La Casa Blanca mira de reüll i amb preocupació els esdeveniments, i no s'ho pensa dues vegades: ajuda els militars brasilers a preparar un cop i fan fora Goulart del poder l'1 d'abril de 1964: "L'ambaixador Lincoln Gordon i el general Vernon Walter, agregat militar i més tard subdirector de la CIA, conspiren de manera descarada", revela l'escriptora i diplomàtica colombiana Clara Nieto al seu llibre Els amos de la guerra: Intervencionisme dels EUA a Amèrica Llatina. D'Eisenhower a G. W. Bush.

I en aquell moment comença l'era de la Doctrina de la Seguretat Nacional, bandera dels règims militars brasilers que prenen el poder després d'aquell cop, apunta Nieto, en explicar que s'executa sota els principis de "doctrines maccarthistes, lleis nord-americanes i manuals del Pentàgon". El modus operandi era bàsic: es pren el control de l'Estat en totes les formes; sota un Govern colpista, es domina el Congrés i la Justícia. I així comencen a governar els militars al Brasil, en plena expansió de la Teologia de l'Alliberament (que va néixer, per cert, en aquesta nació i es va estendre per tota Llatinoamèrica sota els valors cristians de la solidaritat i la igualtat).

La presa del poder per la força és el que empeny el naixement de la subversió. La lluita guerrillera sorgeix sota el règim de terror d'Humberto Castelo Branco (1964-1967) i continua durant els anys setanta. En aquesta dècada també creixen els Tupamarus a l'Uruguai i els Montoneros a l'Argentina; a Xile, però, guanya les eleccions el socialista Salvador Allende... Una il·lusió que durarà ben poc perquè els cops militars se succeeixen en aquests països un darrere l'altre, sota el paraigua de l'estratègia de contenció dels Estats Units, la persecució de l''enemic intern', la Seguretat Nacional i el Pla Còndor (recordem que al Paraguai continua Stroessner al poder).

Als vuitanta, els moviments guerrillers estaven pràcticament exterminats, com a conseqüència de la guerra bruta i la repressió exercida pels militars (no oblidem, entrenats a l'Escola de les Amèriques); i els dictadors del Con Sud, inclòs el Brasil, acaben desprestigiats i pressionats per la comunitat internacional. No els queda cap altra opció que convocar eleccions i donar pas a la democràcia. S'obria una dècada de recomposició d'unes societats ferides.

Brasil, igual que els seus veïns, van tenir als noranta governs elegits a les urnes, sí, però obertament neoliberals perquè l'esquerra veritable havia quedat tocada, els seus integrants estigmatitzats per la lluita guerrillera, o morts o torturats. Una dècada en què, això sí, en democràcia, la corrupció va campar a plaer, es van privatitzar les empreses públiques; entrava de ple l'era de la globalització, del capitalisme extrem. Ara la CIA no imposava els governs, sinó el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, sota rigoroses exigències econòmiques que van patir vilment els pobles.

La revitalització de les esquerres a Amèrica Llatina no va arribar fins al nou mil·lenni, havien de recuperar-se molt. Hugo Chávez va guanyar les eleccions a Veneçuela el 1998, després d'anys de governs desastrosos i corruptes; Néstor i Cristina Kirchner, a l'Argentina; Rafael Correa, a l'Equador; Evo Morales, a Bolívia; Luiz Inácio Lula da Silva, al Brasil; i Pepe Mujica, a l'Uruguai. Lula, l'obrer metal·lúrgic que va donar la volta sencera al país més gran d'Amèrica Llatina, es va convertir en el patriarca, en la gran esperança del continent. Havia estat presoner durant la dictadura i havia perdut successives eleccions als noranta, però la seva hora va arribar i va governar de forma ininterrompuda des del 2003 fins al 2011. El seu llegat va ser immens en matèria de creixement econòmic i reducció de pobresa. Aquella dècada daurada per a la regió, amb governs progressistes, s'ofegaria a les trampes que l'extrema dreta els va posar, ara amb noves arts. Ja no estava en marxa la Doctrina de la Seguretat Nacional, però sí eines més sofisticades, com la guerra judicial (lawfare) o el judici polític (impeachment), desposseint del poder mandataris sense proves, sempre descreditant els líders de l'esquerra. I els va funcionar.

Homes blancs, com els militars que entrenava els Estats Units a l'Escola de les Amèriques de Panamà, van ser el gruix de l'horda que va prendre diumenge passat les seus dels tres poders de l'Estat a Brasília, en un intent colpista contra Lula da Silva. Gairebé no hi havia dones ni persones negres, quan la meitat de la població al Brasil és de pell fosca. Són els mateixos de sempre, homes blancs que no volen perdre el poder. Els seus lemes són 'Pàtria, Família, Déu i Llibertat', els mateixos de l'antic ordre feixista. Aquesta és la història del Brasil i de l'Amèrica Llatina.