Aprovar l'assignatura turística de 2023 a Barcelona

Jose Mansilla, Ernest Cañada, Daniel Pardo, Martí Cusó, Sergi Yanes i Andrés Antebi - Grup d' Investigació i Intervenció Turística (GIIT) - Barcelona

Barcelona és i serà una ciutat turística. Les polítiques urbanes i urbanístiques que van desplaçar l'activitat industrial cap a l'extraradi o altres territoris forans amb mà d'obra més barata i menys restriccions mediambientals, facilitats per al transport i l'oportunitat de generar rendes a partir de l'especulació del sòl no són exclusives de la capital catalana i enfonsen les seves arrels al segle passat i, fins i tot, en el seu passat com a ciutat colonial. El que sí que caracteritza Barcelona és la seva aposta declarada pel turisme com a alternativa d'economia urbana. Si als anys 80 aquesta transició es perfilava al voltant dels serveis, després de la crisi global del 2008, el turisme va anar guanyant un pes específic. El 2019, el turisme suposava fins al 12,9% del seu PIB i donava feina a més de 131 mil treballadors, el 12,5% del total. Les polítiques turístiques a la ciutat no són recents, però sí que ho és, almenys des dels anys 90, la col·laboració publico-privada vinculada a aquestes, cosa que ha generat importants conseqüències per a la població barcelonina en general i a les classes populars en particular.

Els mitjans de comunicació, part de la patronal i alguns partits polítics celebren des de fa mesos que els turistes estan de tornada. Cal recordar que això encara no és així. Segons les darreres dades aportades per l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona i l'Àrea Metropolitana de Barcelona, l'aeroport del Prat continua funcionant un 18% per sota de la seva capacitat, mentre que el Port ho fa un 1%. El que sí que s'ha recuperat és la rendibilitat dels establiments hotelers, en particular en el segment de més categoria, gràcies a l'increment de preus experimentat i a la congelació salarial dels darrers dos anys, segons les dades que es desprenen de l'ingrés mitjà per habitació recollits per l'Ajuntament. Les celebracions basades únicament en els números, pel seu caràcter mediàtic i pel gust de certa classe política, s'exposen sempre com a mesura de l'èxit d'una destinació turística, encara que no tinguin sentit, més enllà de fer sentir a la ciutadania que tornar a la situació de 2019 és el que és bo i desitjable. Tot i això, més enllà de la cortina dels números i el desig de la tornada a l'era pre-COVID-19 d'alguns actors socials, és urgent prendre mesures perquè el tancament d'un gran nombre de negocis, la ruïna de molts autònoms i petites i mitjanes empreses, la desocupació de gran quantitat de treballadors i treballadores, i la misèria i la desesperació de moltes famílies no es tornin a repetir.

L'aposta sembla ser l'elitització i la desconcentració. Sota metàfores al voltant del turisme de qualitat, s'amagaria una clara voluntat d'atreure visitants amb més poder adquisitiu. També es planteja que, per evitar els problemes de massificació previs a la pandèmia, es faci un esforç en la promoció de nous atractius. Tot i això, aquesta doble orientació comporta repetir i accentuar els problemes previs. Atreure turisme d'alt poder adquisitiu, que té un consum de recursos més elevat que la mitjana, i desconcentrar els atractius turístics sense una política real de decreixement no suposa res més que traslladar i multiplicar els problemes que ja tenim.

Durant els mesos més durs del confinament van sorgir moltes veus que advertien de la necessitat de repensar el turisme; doncs bé, pensem-ho o, molt millor, recollim aquelles veus que ja havien realitzat propostes serioses i fundades. El principal objectiu del present article és, de fet, fer una sèrie de propostes que els seus signants pensen han de ser tractades en referència al turisme per a la propera convocatòria electoral a Barcelona.

Caldria portar més enllà les limitacions actuals per a l'obertura de nous establiments turístics de tota mena, aconseguint equipaments que, fins fa poc, no estaven sota el paraigua del Pla Especial Urbanístic d'Allotjaments Turístics, com ara les residències d'estudiants o els col·legis majors. Però aquestes restriccions no només han d'abastar tipologies, sinó també territoris. No n'hi ha prou, per altra banda, amb batejar la zona de màxima protecció com de decreixement natural adjudicant-li unes condicions que, a la pràctica, no han tingut cap impacte. A més, repartir el turisme per la ciutat –o per l'àrea metropolitana– no és sinó un altre dels noms del creixement.

Igualment, haurien de ser implementats i, sobretot, vigilats i avaluats, els corresponents plans d'usos que, en determinades zones, restringeixen i persegueixen frenar els establiments dedicats a la restauració. Això, a més, hauria d'anar acompanyat d'una nova ordenança de terrasses, ja que aquestes suposen un mecanisme important de restricció d'ús de l'espai urbà, així com la seva privatització parcial.

Han de ser, igualment, modificades les campanyes de màrqueting i publicitat adreçades a la projecció internacional de Barcelona com a destinació turística. I, per això, no hi ha cap altra solució que el desmantellament de l'actual Consorci Turisme de Barcelona, autèntic referent de les polítiques neoliberals turístiques de la ciutat, ja que es troba finançat principalment amb diners públics, mentre que és gestionat per incrementar els interessos privats. No hi ha alternatives plausibles, com es va veure en el primer mandat de l'actual equip de Govern, a aquesta decisió. Per la importància que tenen, les polítiques turístiques han de ser únicament i exclusivament desenvolupades per l'administració pública municipal de manera directa. En qualsevol cas, el mínim irrenunciable és una modificació del seu reglament i de la seva configuració, de manera que es redueixi la capacitat de decisió del sector privat i, amb això, es puguin reorientar els seus objectius i funcions i se subordinin a les orientacions de la política pública. En un context innegable d'emergència climàtica i de crisi energètica, a més, atreure més vols, creuers i visitants és una irresponsabilitat i una temeritat. L'exemple més recent seria la ja anunciada Copa Amèrica de Vela que, tot i ser un esdeveniment esportiu amb escàs seguiment local, es durà a terme a la nostra ciutat.

Tot i que l'Ajuntament de Barcelona no té competències en mobilitat internacional i infraestructures com l'Aeroport, sí que té presència institucional al Port de Barcelona, on hauria d'impulsar, o almenys fer sentir la seva veu, en temes vinculats a la limitació dels creuers, la creació de noves infraestructures que possibilitin l'atracció d'un nombre més gran de visitants, etc. La posició de Barcelona com a segona capital de l'Estat, almenys en termes simbòlics i polítics, també hauria de fer possible una certa influència en l'establiment de limitacions en el creixement de l'aeroport. Cal recordar, a més, que van ser els moviments socials i la mobilització popular els que van detenir, almenys temporalment, l'ampliació del Prat, i actualment la reivindicació al voltant dels creuers passa de la reducció gradual del seu trànsit a la seva desaparició urgent per les esmentades crisis climàtica i energètica.

Tot i que les competències de l'Ajuntament són molt limitades en aspectes relacionats amb el món laboral, s'haurien d'articular les mesures necessàries, tant proactives –elaboració de protocols voluntaris, però també aquelles normatives i regulacions possibles competencialment– com restrictives –imposició de multes o suspensió de llicències - que permetin avançar i millorar tants aspectes del món del treball com sigui possible. En aquest sentit, caldria enfortir i dotar de més recursos i, per tant, capacitat d'actuació als Punts de Defensa de Drets Laborals engegats el 2016. Aquests donen orientació i un primer servei d'assessoria laboral a persones treballadores, a més de poder gestionar denúncies davant de la Inspecció de Treball, que s'ha posat en marxa en col·laboració amb les organitzacions sindicals.

Finalment, i no menys important, hem de pensar en alternatives laborals i productives a les actuals activitats turístiques. Cal una diversificació productiva, fomentar polígons industrials, impulsar petits i mitjans tallers, etc., però també el disseny i la implementació d'un turisme i un lleure de base popular pensat per i per als mateixos barcelonins. Cal recordar que una de cada quatre famílies de la ciutat no es poden permetre una setmana de vacances cada any. Un sistema oci-turístic destinat a aquest no menys important col·lectiu de veïns i veïnes, no només seria una opció a les actuals dinàmiques, sinó que podria ser el pilar sobre el qual construir una nova forma d'entendre el turisme, alhora que donar-hi accés a aquelles famílies que ara no en tenen, tot mantenen part de les ocupacions i activitats turístiques. Això implica pensar de debò noves polítiques, no en termes receptius i per a benefici empresarial, sinó que posin en primer pla les necessitats de la majoria de la població local.

Així, per implementar polítiques de decreixement reals, cal imaginació i valentia, però també hi ha receptes que es poden aplicar amb certa rapidesa. Per exemple, la reducció i/o el replantejament de la promoció turística pública, la creació d'una fiscalitat específica a l'activitat turística sobre la base dels impactes ambientals, climàtics i socials, o la difícil, però necessària, tasca de fer assumir a l'activitat turística la factura que sistemàticament carrega a les arques municipals en concepte de transport, seguretat, manteniment, neteja, etc. Aquestes mesures i altres, lluny dels cants de sirena de la seguretat, l'incivisme o la manca d'il·luminació, haurien d'estar sobre la taula per aprovar l'assignatura turística del 2023 a Barcelona.